Comèdia dramàtica protagonitzada per Shia LaBeouf, Dakota Johnson i el debutant Zack Gottsagen. Va guanyar el premi del públic en el festival South by Southwest i el Sindicat de Directors la va nominar entre les millors òperes primes del 2019.

El Zak és un jove amb síndrome de Down que s’escapa de la residència on viu per assolir el seu gran somni: convertir-se en un lluitador professional. Una sèrie de circumstàncies el porten a trobar-se amb el Tyler, un delinqüent de bon cor que també fuig, i que es convertirà en el seu amic i entrenador. Se’ls unirà l’Eleanor, una infermera una mica peculiar. Junts, emprenen un meravellós viatge que canviarà les seves vides.La crítica

Amb ‘La família que tu tries’, Tyler Nilson i Michael Schwartz debuten en el llargmetratge. Anteriorment, havien treballat junts a diversos curts. Tots dos són uns grans apassionats dels viatges i l’aventura, i això es nota en el film amb la importància que acaba tenint el trajecte dels protagonistes, les experiències que tenen i les persones que coneixen. És una peripècia pel sud dels Estats Units amb aires dels relats de Mark Twain, per part sobretot d’aquests dos nois que al principi encara són immadurs en molts aspectes, i que canviaran inevitablement al llarg de la història.

La pel·lícula té un notable repartiment coral, amb John Hawkes, Bruce Dern, Thomas Haden Church o Jon Bernthal. Dakota Johnson va adquirint importància a mesura que avança el metratge, en especial quan es troba els nois i, junts, acaben formant un singular trio a la cerca de la llibertat. Shia LaBeouf s’està convertint en un dels millors i més eclèctics actors de la seva generació. El mateix 2019, va escriure i interpretar ‘Honey boy’, retrat autobiogràfic sobre la relació amb el seu pare. Però el gran descobriment és Zack Gottsagen. Els cineastes van escriure el paper expressament per a ell després de veure’l en un campament per a actors amb discapacitats. Divertit, natural i sensible, és el cor emotiu del film.

‘La família que tu tries’ és una deliciosa cinta que sap mantenir un complicat equilibri entre la duresa dramàtica de certs temes i l’emotivitat amb què els toca, i que no força en excés la seva voluntat d’agradar. Una proposta honesta sobre el valor dels amics i la necessitat de curar ferides per poder tirar endavant.