La lluita contra el terrorisme en general, i el gihadista en particular, ha centrat una bona part de les produccions que s’han fet per a la petita pantalla en els últims anys. L’amenaça terrorista està molt present en l’actualitat i, per tant, té el seu reflex en el món de les sèries de televisió. Aprofitant l’estrena de ‘La unidad’, creada per Dani de la Torre i Alberto Marini, que es basa en la feina d’una unitat de la Policia Nacional que lluita contra el terrorisme gihadista, analitzem tres sèries que han tractat el mateix tema, des de perspectives i estils ben diferents, però amb un mateix denominador comú: la seva indiscutible qualitat.

‘Kalifat’

Wilhelm Behrman (2020). Netflix

Des de Suècia ens arriba aquesta sèrie en què el pes de l’acció el porten les dones, elles són víctimes i heroïnes.

Les vides d’una mare en dificultats, una estudiant plena de vida i una policia ambiciosa es compliquen per culpa d’un atemptat imminent de l’EI a Suècia. A través d’aquestes tres dones, ‘Kalifat’ construeix una història que es mou de Suècia a Síria. Per una banda, el món desenvolupat, l’exemple modèlic de l’estat del benestar i, de l’altra, l’últim feu d’Estat Islàmic, en què regna l’extrema violència i la tirania de la llei islàmica, amb execucions en públic, constants amenaces i dones sotmeses, sempre cobertes amb el nicab.

La sèrie, dividida en vuit capítols d’uns 45 minuts, està dirigida pel bosnià Goran Kapetanovic i escrita per Wilhelm Behrman i Niklas Rockström. ‘Kalifat’ alterna tres trames argumentals: la d’una agent que rep informació que s’està planejant un atac terrorista a Suècia, la d’una dona sueca que es va unir a EI i es troba atrapada amb una vida terrorífica a Raqqa i, finalment, la d’un reclutador que manipula joves sueques perquè s’uneixin a Estat Islàmic. Si bé és interessant com descriu el funcionament d’una cèl·lula terrorista que opera a Suècia, però que té el centre de comandament a Raqqa, la que dona més joc és la del jove que treballa com a professor associat en un institut d’un barri d’Estocolm. Ell és el cervell d’una operació que treballa en dues direccions: s’encarrega de formar petits comandos perquè cometin atemptats, però també capta adolescents per enviar-les de viatge sense retorn a Síria a viure sota la llei de la xaria i servir el califat.

En aquest sentit, pel fet de descriure molt bé la manera d’operar de les xarxes gihadistes i els mecanismes de tot tipus que hi ha al darrere dels joves occidentals seduïts pel fonamentalisme islàmic, ‘Kalifat’ té un gran valor educatiu. La sèrie aconsegueix fer una radiografia molt completa del terrorisme gihadista, sobretot dels passos de l’adoctrinament ideològic. La incapacitat del sistema per integrar joves de famílies immigrants, sense arrelament cultural o pel fet de formar part de famílies trencades o d’entorns desfavorables, ho aprofiten els captadors, que prometen un futur idealitzat de benestar i felicitat en els territoris d’Estat Islàmic. Aquesta “seducció” no té tant a veure amb les seves profundes creences religioses, sinó pel fet de viure en un ambient marcat per la falta d’oportunitats, amb certs desequilibris en funció dels orígens i pensar que el seu futur no és massa prometedor.

La sèrie dosifica molt bé el thriller policíac i el drama social, els personatges són complexos (si exceptuem els dos germans terroristes suecs) i sap mantenir en tot moment el ritme i la tensió, malgrat alguns girs de guió un pèl oportunistes. A més, intenta evitar un missatge de tall xenòfob a la vegada que ens recorda, de forma subtil, els conflictes bèl·lics en què s’ha vist involucrada la població musulmana, ja sigui com a víctima o com a botxí.

‘Informer’

Jonny Campbell (2018). Filmin

‘Informer’ és una sèrie britànica produïda per la BBC, ambientada en una unitat antiterrorista de la policia de Londres.

Després de ser detingut per un tripijoc de drogues, el Raza comença a ser coaccionat per el Gabe, agent d’una unitat antiterrorista, perquè treballi per a ell com a confident. Aquest, amb un tèrbol passat que amenaça amb sortir a la llum, té una nova companya que, amb la seva ambició i curiositat, posarà en risc els seus plans.

‘Informer’ està dirigida pel veterà Jonny Campbell, que assumeix, per primera vegada en solitari, la responsabilitat de tots els sis episodis de 60 minuts, després d’una llarga carrera com a realitzador de sèries de televisió, entre les quals, ‘Westworld’, ‘Dr. Who’ o ‘Ashes to ashes’. Es tracta del primer guió escrit per Rory Haines i Sohrab Noshirvani, dos guionistes nord-americans que, després de l’èxit que han obtingut tant als Estats Units com a Anglaterra, ja tenen diversos projectes en marxa.

La història se sustenta en tres personatges principals. Gabe, el turmentat policia amb un passat com a agent infiltrat que el persegueix implacablement, interpretat amb sobrietat per Paddy Considine. Holly, la seva nova companya, ambiciosa i sense massa escrúpols, que assumeix l’actriu Bel Powley. I Raza, el debutant actor anglopakistanès Nabhaan Rizwan, autèntica revelació de la sèrie.

‘Informer’ no és fàcil de classificar. És un thriller, però també és cinema polític. Parla d’espionatge i terrorisme, però d’una manera poc habitual, ja que se centra en les complexes relacions entre un confident i el seu controlador, personatges fonamentals en la lluita contra el terrorisme en el món contemporani. Una de les característiques més destacades és la incapacitat de crear empatia amb cap dels seus protagonistes. Gabe és desagradable, autoritari, poc col·laborador. Holly no dubta a buscar les zones ocultes del seu company, més per ànsia de poder que de veritat. I Raza es deixa manipular, no planta cara i porta la seva família a la ruïna.

‘Informer’ funciona molt bé en la seva estructura i en els seus personatges, amb un plantejament que comença amb un tiroteig en un cafè de Londres, del qual descobrim elements nous a l’inici de cada capítol. A poc a poc, es va revelant com i per què es va arribar a aquest punt sense retorn, mentre es desenvolupa la trama d’un possible atac terrorista. Retrat fidel del Londres d’ara mateix, aquesta és una sèrie apassionant que enganxa des del primer moment.

‘Bodyguard’

Jed Mercurio, Thomas Vincent i John Strickland (2018). Netflix

La nova sèrie de Jed Mercurio, guionista i creador de ‘Line of Duty’, va ser seguida a la BBC, tant el primer com l’últim episodi, per prop d’11 milions d’espectadors, uns índexs d’audiència estratosfèrics en els temps que corren.

Després d’ajudar a impedir un atemptat terrorista, un veterà de guerra reconvertit en especialista en protecció de la policia de Londres, passa a formar part de l’escorta personal de la ministra de l’Interior. Aquesta, no només va impulsar el conflicte en què ell va combatre, sinó que dona suport a tot el que detesta. Per tant, el guardaespatlles haurà de decidir entre la seva feina i les seves creences. Encara que ell és responsable de la seva seguretat, potser ella és la seva major amenaça.

‘Bodyguard’ no busca la versemblança —el punt de partida és tan fascinant com improbable—, sinó crear un relat impactant i ple de tensió, que manté l’espectador enganxat a la pantalla sense poder deixar de mirar-la. Des de l’inici, aquesta minisèrie, de sis capítols d’una hora de durada, ja evidencia el seu caràcter d’entreteniment pur. Amb un hàbil control del ritme, una perfecta dosificació de la informació, sorprenents girs i oportuns “cliffhangers” —que gairebé t’obliguen a veure tots els episodis d’una sola tirada—, la nova creació de Mercurio es devora i es gaudeix a parts iguals.

El protagonista és Richard Madden, actor conegut sobretot pel seu paper de Robb Stark a ‘Juego de tronos’. L’altre personatge important és el que interpreta Keeley Hawes que, entre d’altres, l’hem pogut veure a les sèries ‘Los Durrell’ i ‘The missing’. Potser el millor de ‘Bodyguard’ és el factor sorpresa, amb descobriments insospitats que fan que la trama no discorri pel camí més previsible. Un altre dels al·licients és els diversos nivells de lectura, en què es contraposa la ideologia del protagonista amb la de la ministra i els serveis de seguretat, i la instrumentalització d’un tema tan delicat com és el terrorisme. En definitiva, dilemes ètics i morals que li afegeixen més capes d’interès.

A través del punt de vista del protagonista, quasi obsessionat a observar i controlar tot el que passa i deixa de passar al seu voltant, la sèrie té un altre element destacable: la tensió sexual entre el guardaespatlles i la ministra. La seva relació és un apassionant joc de poders, en què entren en conflicte diversos interessos, desitjos i estratègies.

‘Bodyguard’ no ens ofereix res que no haguem vist abans, però troba un bon equilibri entre la trama de conspiracions i assassinats, en què no se sap ben bé qui és l’enemic, i els objectius confrontats entre polítics, policies i serveis d’intel·ligència. Estem davant d’una sèrie addictiva, emocionant i amb qüestions vitals per resoldre fins al final, en un desenllaç que, per voler filar encara més prim, prioritza l’espectacularitat d’una resolució un pèl forçada, en detriment d’un discurs més reflexiu.