En plena pandèmia del coronavirus la filmografia dels catalans Àlex i David Pastor, creant imatges i històries sobre presents i futurs distòpics, pren més sentit que mai. Els seus finals apocalíptics i les situacions dels seus protagonistes podrien ben bé reflectir la situació actual. Curiosament, va ser a l’altra banda de l’Atlàntic on els van donar l’oportunitat de debutar amb ‘Infectats’, un thriller de terror sobre una pandèmia mundial.

Després, vindria ‘Els últims dies’, que ens ensenyava una Barcelona de carrers buits mai no vista fins aleshores i que mai haguéssim imaginat que veuríem. Un rodatge que vam poder viure de prop des de betevé, ja que una de les escenes es va enregistrar al plató d’informatius.

Quan al món, i a Barcelona, ens trobem en una situació de pandèmia terrible que, en certa manera, ens les fa recordar, els cineastes estrenen a NetflixHogar’, un thriller psicològic que li dona la volta al subgènere de ”stalker” o acosador, en què un individu s’obsessiona amb algú altre. En aquest cas, és un publicitari a l’atur que s’infiltra en la vida de la família que viu al seu antic pis. Per la crisi de la covid-19 i el confinament al qual ens veiem sotmesos, aquesta entrevista amb el David Pastor s’ha fet de manera telemàtica.

11 anys després d”Infectats’ i set anys després d”Els últims dies’, semblen premonitòries: la por a l’altre, els virus mortals d’origen desconegut, el confinament, els carrers buits de Barcelona…

Nosaltres, quan vam escriure les pel·lícules anteriors, ens vam documentar molt, sobretot pel que fa a la pandèmia de grip de l’any 1918. Moltes idees, les vam treure de fets històrics. Més que premonitoris, ens estàvem basant en una història que ara s’està repetint.

Creus que una de les funcions del fantàstic, el terror o la ciència-ficció és alertar de possibles futurs terribles per, si arriben de debò, tenir més eines per gestionar-los?

Potser sí, el que passa és que la gent poques vegades llegeix així la ficció. Si els polítics fan poc cas als experts i els científics que ens avisen dels perills que tenim per davant (ara la pandèmia, en pocs anys el canvi climàtic), encara faran menys cas a un director de cinema!

El fet que Netflix entrés aviat al projecte va fer que, de manera més o menys explícita, canviés la vostra manera d’encarar el rodatge d”Hogar’?

No, nosaltres vam rodar la pel·lícula de la mateixa manera que si hagués estat una pel·lícula per a cinemes. No vam fer més primers plans, per exemple. Cal tenir en compte que la gran majoria de pel·lícules (excepte els megaèxits de taquilla) tenen la major part del seu públic en el consum domèstic (televisió, plataformes, DVD…). Si haguessis d’ajustar l’estil de la pel·lícula per aquesta raó, ho hauries de fer amb el 90 % del cinema que es fa actualment. 

Seguint la línia “vírica” dels vostres dos primers films, el “virus” d”Hogar’ seria l’obsessió pel materialisme i per l’èxit?

‘Els últims dies’ tractava sobre certes malalties del món actual (el sedentarisme, l’alienació, l’aïllament) i ‘Hogar’ tracta d’altres malalties de la societat en què vivim: el materialisme, les conseqüències del capitalisme salvatge, la confusió entre el que un és i el que té…

Heu agafat el personatge que, en altres casos, seria l’antagonista, i li heu donat raons i profunditat perquè l’espectador empatitzi amb ell. Això no és gaire habitual. Potser la recent ‘Joker’, amb totes les seves diferències, fa quelcom similar.

A nosaltres, ‘Joker’ ens va agradar molt, així que potser tenim afinitat per a aquesta mena de narratives. Som molt fans de les novel·les de Patricia Highsmith (‘El talent de Ripley’, però també ‘Mar de fondo’, ‘Crímenes imaginarios’, etc.), així com del cinema que ens demana que seguim un protagonista fosc fins a les últimes conseqüències, des de ‘Nightcrawler’ fins a ‘Harry, un amigo que os quiere’, passant per una petita joia que ara compleix 30 anys i que ens va impactar molt quan érem uns xavals: ‘Executiu, executor’, amb Michael Caine.

Javier Gutiérrez s’ha convertit en un expert a fer d’home corrent amb un costat fosc. I, per la seva banda, Mario Casas segueix demostrant la seva versatilitat.

El Javier, el teníem molt clar com a protagonista fins i tot abans d’escriure el guió. Des que vam veure ‘La Isla Mínima’, sabíem que si algun dia escrivíem aquesta idea que ens rondava pel cap, el volíem a ell de protagonista. I agafar al Mario ens semblava interessant per subvertir aquesta imatge perfecta que acostuma a projectar. Necessitàvem algú que representés aquesta vida perfecta que provoca l’enveja quan s’observa des de lluny, però que també fos capaç d’explorar les debilitats i defectes d’aquest personatge quan comences a rascar la superfície i veure el que hi ha al darrere.

Junt amb Ruth Díaz i Bruna Cusí, hi ha un joc de miralls que fa que la parella jove sigui com una versió idealitzada de la parella madura, també jugant amb els desitjos del protagonista.

Sí, la parella jove és un reflex idealitzat de la parella que formen el Javier i la Ruth, sobretot quan els observes a través d’una finestra. És quan entres a conèixer-los de ben a prop, quan t’adones que la perfecció no existeix enlloc.

A l’igual que ‘Paràsits’, parleu de les classes socials, i la manera com s’aprofiten les unes de les altres, utilitzant les cases –l'”hogar” del títol— com a contrast i metàfores visuals.

Sí, jo recordo de veure ‘Paràsits’ quan es va estrenar a la tardor i veure’n els paral·lelismes. És una gran pel·lícula, segurament l’obra mestra d’un director que ja ens havia donat grans pel·lícules com ‘Memories of Murder’, ‘Mare’ o ‘Trencaneu’. Però crec que a nivell de to i argument són pel·lícules prou diferents.

Per acabar, una pregunta que fem sempre, que ens diguis quina és la pel·lícula de la teva vida.

Curiosament, una de les meves pel·lícules preferides no té res a veure amb el cinema que fem i és ‘Cantant sota la pluja’. M’agrada perquè, com la majoria del cinema musical, és una explosió de felicitat, de pura joia, que arriba tant a grans com a petits. Així que la recomano en moments complicats com aquests.

‘Hogar’ és la millor pel·lícula fins ara dels germans Pastor, un thriller sòlid, tècnicament impecable, amb una trama plena de tensió i unes grans interpretacions, en especial la de Javier Gutiérrez. Una molt bona manera de passar una estona tancat en una altra casa, però a casa nostra.