Pionera, líder i símbol de progrés racial. Entre d’altres fites, l’actriu i cantant Hattie McDaniel es va convertir en la primera dona negra que va guanyar un Oscar de l’Acadèmia de Hollywood. Va ser pel seu paper a ‘Allò que el vent s’endugué’.

Hattie McDaniel va néixer a Wichita, Kansas, el 1895, filla d’antics esclaus alliberats. Va ser criada a Denver, Colorado, on de petita ja va demostrar el seu talent musical i dramàtic. El 1910, va deixar l’escola per unir-se amb la seva família a un grup de música itinerant. Quan el seu pare es va retirar cap al 1920, ella va seguir cantant, ballant i fins i tot escrivint les seves pròpies cançons. Durant 5 anys, va ser vocalista d’una banda de jazz i, inclús, va actuar a l’emissora KOA de Denver, convertint-se en una de les primeres dones afroamericanes a cantar a la ràdio.

A finals dels anys 20, McDaniel va anar a Hollywood, on vivien dos dels seus germans, que havien fet petits papers en diverses pel·lícules. El germà, que també participava regularment en un programa d’una ràdio local, va aconseguir una col·laboració per a ella que, ràpidament, va ser tot un èxit. No va ser fins al 1931 que va fer d’extra en un musical de Hollywood. El 1932, va fer de mestressa de casa a ‘El Dorado oeste’, en una època on era difícil que els actors negres aconseguissin papers amb regularitat i, molt cops, apareixien sense ni tan sols acreditar. El 1934 va obtenir un personatge amb més pes a ‘El juez Priest’, de John Ford, on va cantar un duet amb l’humorista Will Rogers.

El 1935 va actuar al drama ‘Sueños de juventud’, en què la seva còmica caracterització d’una criada va ser molt recordada. El mateix any va aparèixer a ‘La pequeña coronela’, amb Shirley Temple i Lionel Barrymore de protagonistes, on feia de serventa al Vell Sud. Diversos periodistes van desaprovar la seva actuació i l’acusaven que el seu personatge oferia una imatge distorsionada i romàntica dels negres, que semblava que podien ser més feliços com a esclaus que com a individus lliures. Quan se la criticava per acceptar aquests papers, ella responia que preferia interpretar a una criada al cinema que no pas a la vida real. Malgrat tot, va cridar l’atenció dels directors, i va rebre més ofertes, com l’adaptació cinematogràfica de ‘Magnolia’, amb Irene Dunne.

Ara bé, si hi ha un any que va marcar el punt culminant de la seva carrera va ser el 1939. Amb el personatge de Mammy, la minyona de Scarlett O’Hara a ‘Allò que el vent s’endugué’, va guanyar visibilitat, popularitat i un Oscar de l’Acadèmia a la millor actriu secundària, tot convertint-se així en la primera afroamericana que en guanyava un.

Molts van veure el premi com un símbol d’evolució pels afroamericans, tot i que alguns membres de l’Associació Nacional per a l’Avenç de les Persones de Color encara es mostraven descontents amb ella. A tots els actors negres se’ls va impedir assistir a l’estrena de la pel·lícula. I, no només això, a l’hotel que va acollir la gala dels Oscars operava una política de “no negres”, per tant, van haver de seure en una secció segregada durant la cerimònia. Aquella situació va posar encara de més relleu la importància de l’èxit de McDaniel. Hollywood trigaria 25 anys en reconèixer el treball d’un altre actor negre, va ser Sidney Poitier per ‘Els lliris dels prats’.

Al final de la 2a Guerra Mundial, un nombre creixent d’activistes van veure en McDaniel i tot el que representava, com a perjudicial per a la lluita en pro dels drets civils i, alguns grups, van pressionar tant els actors com els estudis perquè deixessin de fer pel·lícules que tendissin a perpetuar estereotips negatius. Després que el seu tercer matrimoni acabés en divorci el 1945, va tornar a la ràdio i es va convertir en la primera afroamericana que protagonitzava un programa setmanal, ‘The Beulah Show’ a la CBS, amb una audiència de fins a 20 milions d’americans. Posteriorment, es va transformar en un programa de televisió. L’actriu i cantant va morir el 26 d’octubre del 1952.

Si bé és innegable que McDaniel sempre serà recordada com la Mammy d’‘Allò que el vent s’endugué’, -un paper que alguns crítics consideren ofensiu-, va saber treure el màxim partit d’una situació molt difícil, la d’intolerància ètnica. Va aparèixer en centenars de films i va canviar la història amb el seu Oscar, que va fer d’ella un símbol de progrés racial, malgrat que també la va convertir en una pària a bona part de l’Amèrica negra. Gràcies al seu talent, va obrir un camí que encara segueix sent font d’inspiració, com ho va demostrar Monique quan va guanyar el mateix Oscar per ‘Precious’ el 2010. La biografia de l’historiador Jill Watts, ‘Hattie McDaniel: Black Ambition, White Hollywood’, sembla que es portarà a la gran pantalla. Seria un magnífic homenatge per a una dona que va pagar un preu molt alt per trencar moltes barreres a Hollywood.