‘Ex Libris’, el documental de Frederick Wiseman sobre la Biblioteca Pública de Nova York

Contràriament al que podria semblar, ‘Ex Libris’ no parla de llibres, ni de literatura. La Biblioteca Pública de Nova York és com un ésser viu que creix, canvia, evoluciona, s’adapta i es transforma. Mai, fins ara, s’havia analitzat tan minuciosament aquesta institució, una de les més importants de la ciutat, una de les més grans del país i una de les millor dotades del món, amb més de tres milions de llibres.

El responsable és Frederick Wiseman, un dels mestres del cinema documental que amb ‘Ex Libris’, Premi FIPRESCI de la Crítica Internacional al Festival de Venècia 2017, radiografia aquest espai que és molt més que un magatzem de llibres. El film, de més de tres hores, esperava des de feia temps poder estrenar-se a les sales comercials espanyoles. Ara, enmig de la crisi de la covid-19, la seva distribuïdora aquí, La Aventura (la mateixa de ‘Parásitos’), ha decidit estrenar-la en línia i, finalment, es pot veure a Filmin.

Espai de coneixement, d’aprenentatge i de convivència

Després de gairebé cinc dècades darrere de la càmera, i més de 40 films, Frederick Wiseman posa el focus sobre la prestigiosa Biblioteca Pública de Nova York, que el director explora tot recorrent les diferents seus per mostrar-ne, no només com és i com funciona, sinó per fer-ne un retrat absolutament ric i inspirador del lloc i les persones que l’habiten per apreciar-ne millor la seva funció. O millor dit, funcions. Al llarg de 197 minuts, il·lustra el paper vital que aquesta biblioteca, i les seves 92 sucursals, desenvolupen en la vida cívica i cultural de la ciutat.

I se’ns mostra com una entitat molt complexa que té un paper cada vegada més important com a agent social a través dels seus programes educatius. Es fan classes de reforç escolar per als nens, ensenyen anglès als immigrants o a utilitzar un ordinador, però també es fan conferències, tallers de ball, concerts, exposicions, clubs de lectura i, tot això, mentre l’administració central discuteix sobre el finançament (tant públic com privat) i es compren llibres perquè segueixi sent un dels arxius més grans del món i un lloc de treball ideal per estudiants, acadèmics i curiosos on, evidentment, es fomenti la lectura i es consumeixi i produeixi cultura.

Més enllà de la intricada xarxa burocràtica de membres del consell, personal i administradors responsables del manteniment, un dels elements més destacats d’aquest treball —i per extensió de tota la trajectòria del cineasta— és la seva capacitat per captar els moments més significatius i registrar-los per la posteritat. És molt reveladora l’escena, rodada en que aleshores era la sucursal més petita de la ciutat, la Macomb’s Bridge Library de Harlem— i que al gener es va traslladar a una nova seu més gran—, on un home explica que, com que no es podia permetre el luxe d’anar a una escola de cinema i havia de cuidar dels seus fills, va aprendre cinema en aquesta biblioteca.

‘Ex Libris’ és el retrat d’una institució, d’una ciutat i d’un país

Wiseman distingeix i separa totes les parts per comprovar com interactuen entre si, ja que totes són iguals d’importants i totes acaben formant un tot que ens permet arribar a conèixer els seus principis i elements. El resultat és el d’una institució que, com qualsevol altra, és un servei públic amb una funció pública, en que tot i tothom és igual i que, a més, està en canvi permanent.

Una imatge que contrasta, ara més que mai, amb l’Amèrica de Trump perquè, precisament, el president dels Estats Units és tot el contrari del que encarna aquesta biblioteca que aposta per la democràcia, la tolerància, la cultura, la transparència, l’aprenentatge, la ciència, i on tothom és benvingut independentment de la seva raça, ètnia, classe, gènere o posició econòmica. El president de la biblioteca, Anthony Marx, diu en una de les converses que la frontera informativa del nou segle és la digitalització i l’accés universal a la informació, i destaca que l’objectiu d’aquesta transformació és essencialment polític i democràtic: “L’accés generalitzat a la informació és central per reduir la desigualtat”.

‘Ex Libris’ demostra que el més important no és acumular el coneixement, sinó preservar-lo, fomentar-lo i difondre’l. I, això, en realitat, és el que porta fent Frederick Wiseman al llarg de tota la seva extensa filmografia.

Frederick Wiseman, considerat el millor documentalista viu

Considerat el director de documental en actiu més prestigiós de la història del cinema, Wiseman va venir a Barcelona el maig del 2016 perquè va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra. Aprofitant la seva visita, la Filmoteca de Catalunya li va dedicar un cicle de nou títols per homenatjar-lo. Va ser aleshores quan vam poder entrevistar-lo i parlar d’una carrera que ha anat construint al llarg de mig segle.

Parlar de Frederick Wiseman és parlar d’un dels directors de documentals més importants de la història del cinema. Des del seu debut el 1967, amb ‘Titicut Follies’, sobre la vida dels reclusos d’una presó psiquiàtrica de Massachussetts, el cineasta ha acumulat un cos de treball de més de 40 pel·lícules i més de 100 hores de metratge. Als seus 90 anys, segueix en actiu. El seu darrer treball, ‘Monrovia, Indiana’ del 2018, retrata una comunitat agrícola de l’Oest Mitjà nord-americà, i es va poder veure a l’Americana Film Fest, que ha estrenat els seus tres últims títols.

Durant 50 anys, s’ha convertit en el cronista del món occidental per antonomàsia. Mig segle d’història, sobretot dels Estats Units, ha estat captat per les seves càmeres, amb un interès particular per les institucions, sobretot aquelles anomenades “d’integració i normalització”, com ara un hospital, un institut, una comissaria de policia o una universitat. Però també s’ha endinsat en una base militar aèria, un parc públic, una estació d’esquí, uns grans magatzems, una agència de models, i ha viatjat per Europa, tot explorant un cabaret, un museu d’art… En tots els films, afronta qüestions polítiques, socials i ètiques, com si el cineasta tractés d’abastar tota l’experiència humana. Com si a més de cineasta fos antropòleg, historiador i analista, com explicava Wiseman a ‘La cartellera’ ara fa quatre anys a l’hotel on s’allotjava.

“A gairebé totes les pel·lícules, he descobert coses que no sabia, perquè no sabia res abans sobre el tema. I és veritat per a quasi tots els films. O sigui que aquesta és part de la diversió de fer-ho: aprendre una cosa nova.”

Wiseman es caracteritza per ser un gran observador. A diferència d’altres documentalistes, la seva obra es basa, fonamentalment, en l’estudi i l’observació filmant la realitat de la manera més discreta possible i representant-la de forma sincera, tractant d’amagar el seu punt de vista. La idea és rodar com si la càmera fos gairebé invisible, sense entrevistes, sense veu en off, ni rètols identificadors o explicatius. És el que es coneix com el cinema directe, que és molt semblant en la ficció al cinema “verité” i que Wiseman descriu d’aquesta manera:

 “No és realment invisible. És bonic crear aquesta impressió. I, a vegades, dono a la gent micròfons sense fils perquè els duguin posats. Certament, no som invisibles. Però intento no molestar-los, i també intento no posar-los incòmodes. Quan hi ha l’oportunitat, explico què faig i com s’utilitzarà la pel·lícula. No vull que la gent es pensi que l’estic explotant o me n’estic aprofitant, perquè intento no fer-ho.”

Evidentment hi ha part d’intervenció, entenent intervenció com una tria d’opcions: què filmar, com fer-ho, quant de temps gravar-ho, quan parar, a qui filmar, quin material quedar-se, quan saber tallar en el rodatge i en la sala de muntatge, quan deixar respirar… així ho definia:

 “M’agrada fer aquest tipus de pel·lícules perquè és totalment absorbent. Passa el temps i has d’estar totalment immers en la feina. I això m’agrada. Soc molt pacient. Bàsicament, has de seure en una cadira fins que la pel·lícula estigui feta. Normalment, l’edició es fa entre vuit mesos i un any. Trobo els temes, l’estructura, el que anomenen història, a l’edició.”

I per a això ha seguit sempre el mètode que va adoptar en la seva “opera prima”, ‘Titicut Follies’, filmada en un hospital psiquiàtric per a criminals i que va estar prohibida en alguns estats nord-americans pel seu cru retrat dels abusos soferts pels interns en mans dels guardes de seguretat i els metges. Als seus documentals no hi ha narrador, ni arc narratiu tradicional, tampoc es fan discursos, ni proclames, ni judicis, tot esperant que sigui l’audiència la que n’extregui les seves pròpies conclusions.

El director d”Essene’, ‘Primat’, ‘Welfare’, ‘Model’, ‘Míssil’, ‘Near death’, ‘Aspen’, ‘Central Park’, ‘Ballet’, ‘Belfast, Maine’, ‘Domestic violence’, ‘La danza’, ‘National Gallery’ o ‘In Jackson heights’ ha radiografiat un munt d’institucions, la majoria públiques, i ha sabut dotar cada documental d’emocions i sentiments, com si es tractés d’una ficció. Wiseman ens ha proporcionat un material històric, social i cultural de primera mà d’un gran valor sobre l’individu i el seu entorn, sobre l’estat del benestar i sobre la vida en general. Al llarg dels anys, ha documentat i continua documentant la vida tal com és, sense filtres, amb una gran llibertat. Els seus són films que ens ajuden a entendre millor les persones, els col·lectius, els llocs i les diferents maneres de fer i pensar i afirmava:

“Bàsicament, faig pel·lícules perquè m’agrada fer-les. És divertit, és interessant, és exigent. Exigeix l’ús de tota la meva capacitat. Demana resistència física, demana esforç en precisió mental.”

Amb el pas del temps, ell mateix s’ha erigit en una institució del documental. Segur que, més tard o més d’hora, algú acabarà fent una pel·lícula sobre Wiseman. Mentrestant, gaudirem d’una filmografia que resumeix un bon tros de la història en general, i del cinema en particular.

La pel·lícula de la meva vida de Frederick Wiseman

“La meva pel·lícula preferida és ‘Sopa de ganso’ (1933), de Leo McCarey amb els germans Marx. Si vols la veritable explicació de la política americana avui en dia, has de veure ‘Sopa de ganso’. Crec que té un valor etern. M’agraden els germans Marx, Buster Keaton i Charlie Chaplin. La seqüència que més m’agrada és aquella en què Groucho Marx fa la seva primera aparició com a president de Freedònia. Bé, pel diàleg i els gestos i el que fa amb el cigar… és divertit. Una vegada em van demanar que escollís el meu documental favorit, i que en parlés en un cinema a Nova York. I jo vaig escollir ‘Sopa de ganso’ com el meu documental preferit.”