Estrenada al Festival de Gijón i presentada al D’A Film Festival Barcelona d’aquest any, ‘El teléfono del viento’, de Nobuhiro Suwa, és l’última pel·lícula del director japonès a qui el certamen barceloní va dedicar una retrospectiva el 2018.

L’argument

Una noia de 17 anys emprèn un llarg viatge a través del Japó per arribar a la ciutat on va perdre la seva família en el devastador tsunami del 2011. Aquest periple la porta des d’Hiroshima fins a Otsuchi. Pel camí, es trobarà amb altres persones que han patit terribles pèrdues com ella i intentarà trobar respostes al seu dolor.

Inspirada en un fet real

El telèfon del vent és una cabina telefònica que va construir un home al seu jardí d’Otsuchi uns mesos abans del desastre, quan va perdre el seu cosí a causa d’un càncer. Després del tsunami, va córrer la veu que existia aquest telèfon connectat amb el cel i va començar a rebre visites de gent que volia comunicar-se amb els seus familiars i amics desapareguts. El fenomen va tenir una gran cobertura mediàtica i se’n va fer un documental per a la televisió que li va donar a Nobuhiro Suwa el punt de partida per construir una pel·lícula que és, en si mateixa, un intent de curació de les dues grans ferides que marquen la història del Japó: el bombardeig d’Hiroshima i la tragèdia de Fukushima.

El director

Nascut a Hiroshima el 1960, Nobuhiro Suwa es va donar a conèixer als festivals internacionals més importants amb els seus primers llargmetratges, ‘2/dúo’ i ‘M/Other.’ El tercer, ‘H Story’, guanyador del premi FIPRESCI a Canes el 2001, li va obrir les portes del cinema francès, on ha fet tres pel·lícules: ‘Una pareja perfecta’, ‘Yuki & Nina’ i ‘El león duerme esta noche’. ‘El teléfono del viento’ és la primera que dirigeix al Japó des del 2002.

Suwa, que va començar en el món del documental, segueix sent fidel a una manera de rodar en què té molt de pes la improvisació i l’atzar, enriquint la narració de manera imprevisible i demostrant que en el cinema, com en la vida, es tracta de deixar fluir els esdeveniments i que, en realitat, fer una pel·lícula és explicar una història sobre la vida de la gent per trobar respostes en un procés continu d’aprenentatge. 

Un viatge catàrtic cap a l’esperança

Aquesta road-movie sentimental serveix per reflexionar sobre les seqüeles de la tragèdia i comença a Hiroshima, on viu la protagonista interpretada per l’actriu Serena Motola, i acaba a Otsuchi, on vivia abans dels terribles fets. A la primera ciutat, s’enfronta al dolor i la culpa enmig d’un paisatge de ruïnes; a l’última, assumeix la seva pèrdua enmig d’un altre lloc ple de ruïnes. Entre totes dues, coneix diverses persones que l’ajuden a perdonar-se per haver sobreviscut i que la impulsen a seguir endavant fins a arribar al telèfon del vent.

Com el vent que s’emporta les paraules del telèfon sanador del turó on la gent va a sincerar-se amb els que ja no hi són i acomiadar-se d’ells, el film discorre amb certa lleugeresa i una emotivitat continguda, que no cau mai en la sensibleria. ‘El teléfono del viento’ és una història dolorosa, però el gran encert de Suwa és haver convertit el trajecte catàrtic de la noia en un camí cap a l’esperança. Mai abans la tristesa havia estat tan lluminosa.