L’equip de ‘La cartellera’ ha pogut parlar amb el director i els dos protagonistes d’aquesta pel·lícula de producció catalana, que explica la història de l’Ángel, un tècnic d’emergències sanitàries. Després de tenir un greu accident, la relació amb la seva parella comença a enfonsar-se i s’obsessiona amb la idea que ella li és infidel. A partir d’aquí, el protagonista convertirà la seva vida en un infern del qual serà difícil escapar.

La trajectòria de Torras

Després de codirigir ‘Joves’, amb Ramon Térmens, Carles Torras va debutar en solitari amb ‘Trash’, a la qual van seguir ‘Open 24h’  i ‘Callback’. Des d’aquesta última, Torras s’ha interessat a explorar les personalitats sociòpates, i en com l’espectador s’aproxima a aquest tipus de personatges. El cineasta ha anat treballant un estil personal que amb ‘El practicante’ ha fet evolucionar cap a un cinema més comercial.

Els protagonistes

‘El practicante’ se centra en el personatge cada vegada més torturat i embogit que interpreta Mario Casas, en un dels papers més extrems de la seva carrera, i que el va obligar a una profunda preparació tant física com psicològica.

L’altre membre de la parella és la noia a qui dona vida la belga Déborah François, coneguda per ‘El niño’ dels germans Dardenne. L’actriu aporta fragilitat i vulnerabilitat a un personatge que ha de recórrer un trajecte d’empoderament si vol sortir-se’n. Al llarg del metratge, contemplem els equilibris de poder entre ells dos. Mentre el repte d’ella era fer versemblant la seva submissió i una possible transformació, el d’ell era fer que l’espectador hi connectés tot i la seva fredor i la seva violència.

La crítica

Un dels aspectes més destacats del film és la seva estètica. Rodat a Barcelona i rodalia, Torras sap treure profit de localitzacions urbanes poc reconeixibles i d’una fotografia amb aires expressionistes, però sense perdre cert naturalisme.

‘El practicante’ és una nova obra original de Netflix España que es podrà veure arreu del món. I a això, amb un producció en gran part catalana, cal donar-li la seva importància i valor. Per a Torras, es tracta d’una evolució en el seu cinema, d’unes propostes més minoritàries i d’autor a un producte força més “mainstream”. El fet que focalitzi la narració en el personatge pertorbat i assetjador pot entroncar la pel·lícula amb molts títols de les darreres dècades que els espectadors recordaran, malgrat que la previsibilitat de la seva trama pugui fer que molts desconnectin. Ens quedem amb la intensa actuació de Casas i el desassossec que provoca el film en alguns moments.