‘Fue la mano de Dios’, la pel·lícula més personal de Paolo Sorrentino, es va estrenar a la Mostra de Venècia i va formar part de la Secció Perles del Festival de Sant Sebastià on vam poder entrevistar el seu jove protagonista, Filippo Scotti.

El Fabietto, un noi de 17 anys, viu amb la seva excèntrica família al Nàpols dels anys vuitanta commocionat per l’arribada de Diego Armando Maradona al futbol napolità. Precisament, serà el jugador qui, d’una manera completament inesperada, salvi al jove d’una tragèdia que canviarà la seva vida i li obrirà el camí cap al futur.

Vint anys després d’‘El hombre de más’, la primera col·laboració amb Toni Servillo i l’última que va rodar a Nàpols, el director i guionista Paolo Sorrentino torna a la seva ciutat natal per dirigir ‘Fue la mano de Dios’, títol que tant fa referència al famós gol de Maradona com a la casualitat que li va salvar la vida al protagonista. Quan va finalitzar la sèrie ‘The New Pope’, va començar a escriure els records de la seva família, en principi, pensats només pels seus fills. Però, a poc a poc, aquestes memòries es van convertir en el guió de la que seria la seva pel·lícula més autobiogràfica.

Per representar als seus pares, Sorrentino no va tenir dubtes a l’hora de comptar amb Toni Servillo i Teresa Saponangelo, dos intèrprets que coneix molt bé. La dificultat  principal va ser trobar un actor adolescent que, no necessàriament s’assemblés a ell, però que fos capaç d’expressar les emocions del seu alter ego als 17 anys. L’escollit va ser Filippo Scotti que, amb 20 anys, es va posar, no sense cert respecte, en la pell del director.

El Paolo va dir que el cinema el va ajudar 
a escapar-se de la realitat. El Fabietto, després dels esdeveniments tràgics, comença a veure el món real que l’envolta i decideix, després de conèixer [Antonio] Capuano, escollir un camí. I sí, aquesta va ser la manera de salvar-se a si mateix.”
Filippo Scotti, actor

La crítica de ‘Fue la mano de Dios’

Sense deixar de ser fidel a l’estil que l’identifica, amb la grandiositat i la bellesa de les seves imatges i les demostracions hedonistes constants, ‘Fue la mano de Dios’ és una pel·lícula molt més íntima, realista i emocional, que recorda l’important i decisiu paper que va tenir el cinema a la vida de Sorrentino per superar la pèrdua i escapar de la realitat. Hi ha un personatge que resulta cabdal, el cineasta Antonio Capuano, que l’obliga a buscar un propòsit, un somni per afrontar el futur.

Divertida i tràgica, senzilla i bella, ‘Fue la mano de Dios’ no és només un cant a la vida, sinó que també és un cant d’amor a la família, a la ciutat, al cinema i al futbol. Sens dubte, el film més personal i emocionant de tots els que ha fet el director de ‘La gran bellesa’.