A partir de la seva pròpia experiència cinèfila desbordada, Vicente Monroy desenvolupa en aquest assaig una història apassionant dels mites de la cinefília i dels seus arguments fonamentals, de les múltiples formes en què el cinema, aquest art jove però sempre en crisi, ha arribat a emmalaltir els seus amants.

D’Orson Welles a Martin Scorsese, passant per Cahiers du Cinéma o Serge Daney, però també dialogant amb la història de la filosofia i de la literatura, construeix una síntesi de les idees i polèmiques més profundes que s’han donat sobre el cinema i el seu significat històric.

Mapa de les pel·lícules rodades a Barcelona

El cine, una manera de ser

Si sou de les persones que organitzeu la vostra pròpia vida al voltant de les pel·lícules, que no us conformeu amb estimar el cinema, sinó que el convertiu en la vostra ‘manera de ser’ i creieu que ofereix, més que les altres arts, l’experiència veritable de la vida, no hi ha dubte: vosaltres pertanyeu a la cinefília. Això vol dir que, en algun moment, heu patit altres sentiments i emocions, no totes tan sanes, com arravataments passionals i censors, formes d’indignació, ràbia, nostàlgia, entusiasme, dolor o tristesa. O dit d’una altra manera, heu viscut amb el cinema una aventura d’amor exagerada.

‘Contra la cinefilia. Historia de un romance exagerado’ s’inicia amb una anècdota. La que explica que, el 1946, André Bazin, després de la primera projecció de ‘Paisà’, de Roberto Rossellini, estava tan colpit per l’emoció que li havia produït la que va considerar des d’aleshores la pel·lícula més revolucionària mai rodada, que va ser incapaç d’articular cap paraula quan va haver d’obrir el col·loqui posterior. Monroy explica que va viure una experiència semblant després de veure ‘El río’, de Jean Renoir. Quan va sortir de la sala, li semblava molt estrany que la gent seguís com si res després del miracle que havia vist.

Vicente Monroy

L’autor confessa que abans era un “cinèfil empedreït” i admet que, tot i que cinefília significa “amor al cinema”, aquesta definició és imprecisa i insuficient. El que Monroy defensa és l’ocàs d’aquesta cinefília restrictiva i reduccionista, i apunta algunes claus per superar aquesta mirada simplista del cinema i tornar a connectar amb la realitat.

Vicente Monroy va néixer a Toledo el 1989. Escriu teoria literària i sobre cinema. És autor de diversos poemaris, entre els quals ‘El gran error del siglo 21’ i ‘Las estaciones trágicas’. Ha treballat com a professor de cinema, guionista i arquitecte.


El llibre recorre, d’una manera original, personal i molt ben documentada, les expressions més exagerades d’amor al cinema al llarg dels seus 125 anys d’història, arribant a emmalaltir a qui l’estima. Però això té remei perquè el que es qüestiona, més que l’amor, és l’exageració. ‘Contra la cinefilia’ és un atac directe i intel·ligent, amb afany polèmic i de voluntat especulativa que pretén generar reflexió, debat i reaccions. Un assaig brillant, estimulant i oportú la lectura del qual aporta dades per fer autocrítica, identificar-s’hi, discrepar-ne però que, sobretot, interpel·la i busca reaprendre a mirar d’una altra manera el cinema i el món.