Olivia de Havilland ha mort el 26 de juliol, després de complir 104 anys, el passat 1 de juliol. Amb la mort de Kirk Douglas, l’actriu s’havia convertit en l’última supervivent de l’edat d’or del cinema de Hollywood.

Retirada des de fa molt temps, Olivia de Havilland conserva una lucidesa i una vitalitat envejables. Viu a París des que es va casar amb Pierre Galante el 1955. Però la seva història està vinculada a Hollywood, on va debutar quan només tenia 19 anys. De fet, va néixer al Japó el 1916, com la seva germana Joan Fontaine, que ho va fer un any més tard. De salut fràgil i malaltissa, les dues nenes i la seva mare se’n van anar a viure a Los Angeles de ben petites. Va ser allà, a Califòrnia, on va estudiar i on va començar a donar petits passos en el teatre, encara que la seva intenció era la de convertir-se en mestra. 

La trajectòria d’Olivia de Havilland

El 1934, el director de teatre Max Reinhardt la va descobrir i, amb 18 anys, va assumir el paper d’Hèrmia a ‘El somni d’una nit d’estiu’, primer als escenaris i, poc després, al cinema. Contractada per la Warner, va participar en vint pel·lícules del 1935 al 1941, entre les quals, les vuit que va fer al costat d’Errol Flynn, set dirigides per Michael Curtiz i una per Raoul Walsh, que van convertir la parella en una de les més famoses de la dècada. 

Cansada de representar sempre personatges més o menys submisos, on l’havien encasellat per la seva delicada presència, Olivia de Havilland va lluitar perquè Jack Warner la cedís per interpretar el paper de Melania aAllò que el vent s’endugué’. Va ser un gran encert que li va valer la nominació a l’Oscar, l’any que va guanyar Hattie McDaniel, la primera actriu afroamericana que el va aconseguir. 

No va ser l’únic Oscar que va perdre. Al 1941, va tenir una segona nominació, per ‘Si no amaneciera’, de Mitchell Leisen, però el va acabar guanyant la seva germana Joan Fontaine per ‘Sospita’, d’Alfred Hitchcock. La seva rivalitat es va fer palesa i, des d’aquest moment, va ser sistemàticament explotada a la premsa de Hollywood. 

El 1942, va demostrar tenir un caràcter fort i una voluntat de ferro, quan va plantejar una demanda contra la Warner. El judici va durar dos anys, però, finalment, el va guanyar i, des de llavors, l’anomenada Llei de Havilland va alliberar els actors de “la presó més luxosa del món” i l’esclavitud dels contractes de set anys per part dels estudis