‘Belfast’ és una pel·lícula nascuda directament de la pròpia experiència de Kenneth Branagh. Però han hagut de passar 50 anys perquè trobés la manera d’escriure sobre això i el to que volia.

El seu passat serveix d’inspiració per narrar el pas de la infància a la maduresa i la pèrdua de la innocència. Tot accentuat per un context en transició, que parteix d’una comunitat idíl·lica, cordial i en què reina l’harmonia, però que sofreix una profunda sotragada amb els enfrontaments entre catòlics i protestants que posen fi a la pau i converteixen els veïns en enemics mortals. 

El conflicte d’Irlanda del Nord

Nord de Belfast, estiu del 1969. Quan comencen les revoltes a l’Irlanda del Nord, un nen de nou anys veu com, de sobte, la seva comunitat, estable i amorosa fins llavors, i tot el que creia entendre de la vida, canvia per sempre, però l’alegria, el riure, la música i la màgia de les pel·lícules no desapareixen.

Després d’‘Artemis Fowl’, el polifacètic cineasta continua amb aquesta voluntat d’anar alternant pel·lícules de gran pressupost, com ‘Cenicienta’, ‘Asesinato en el Orient Express’ o l’encara inèdita ‘Muerte en el Nilo’, amb produccions més petites i intimistes, com ‘El último acto’ o la que ara s’estrena.

Com en els darrers anys han fet Alfonso Cuarón amb ‘Roma’, Pedro Almodóvar amb ‘Dolor y gloria’ i, més recentment, Paolo Sorrentino amb ‘Fue la mano de Dios’, Branagh també es basa en els seus records per convertir-los en una ficció. Sempre des de la perspectiva del nen, que seria una versió fictícia del propi cineasta, seguim el seu recorregut vital, amb les seves experiències, dubtes, desenganys, esperances, i un bon grapat de pel·lícules i programes televisius que van tenir un impacte enorme en el desenvolupament de la seva imaginació. 

Crítica de ‘Belfast’

Rodada en blanc i negre, més enllà d’uns quants moments puntuals en què esclata el color, ‘Belfast’ és un relat d’iniciació vitalista, tendre i nostàlgic que ofereix una visió força idealitzada, i que és més sentimental i convencional del que aparenta. És, per sobre de tot, un entreteniment amb voluntat d’agradar a un públic molt ampli, que no es qüestiona res, ni incomoda a ningú. És una carta d’amor, amable i optimista, a la família, a la ciutat i, també, al cinema, dedicada als supervivents de Belfast, als qui van marxar i als qui es van quedar.