42 anys després de la seva fulgurant estrena, i 12 anys després de la mort del seu director, el basc Iván Zulueta, la plataforma de cinema espanyol en línia FlixOlé recupera l’obra mestra ‘Arrebato’ en una còpia inèdita i restaurada. La importància d’aquest film maleït i inclassificable fa que, malgrat la seva limitada difusió, la considerem l’estrena de la setmana.

El cinema com a addicció

El José Sirgado és un director de sèrie B en plena crisi creativa i personal, incapaç de trencar amb la seva exparella. Immers en una espiral d’autodestrucció, i amb les drogues com a refugi, un dia rep un paquet que li envia un antic conegut, un jove estrany obsessionat pel cinema que grava pel·lícules en Super 8. Això porta el José a emprendre un perillós viatge cap a l’“arravatament”.

Rodada l’estiu del 1979, gràcies al finançament de Nicolás Astiarraga, un jove arquitecte que va apostar per Zulueta, ‘Arrebato’ és el retrat de la generació que va protagonitzar els anys de la Movida. Al seu equip es van reunir des d’Ángel Luis Fernández en la fotografia, o Eusebio Poncela, Cecilia Roth i Marta Fernández Muro entre el repartiment, fins a la veu de Pedro Almodóvar i els cameos imprescindibles d’amics com Antonio Gasset.

El periodista i crític de cine Antonio Gasset durant un cameo a ‘Arrebato’

Iván Zulueta, un director maleït

Iván Zulueta és el nom més icònic del cinema maleït espanyol. La seva filmografia només consta de dos llargmetratges i una bona quantitat de curts rodats en tota mena de formats, entre el 1964 i el 1992. La seva primera pel·lícula, ‘Un, dos, tres… al escondite inglés’, és un divertiment musical de la cultura pop realitzat el 1969. Però la seva obra mestra indiscutible és ‘Arrebato’, del 1979. 

Pel·lícula de vampirs i de terror, ‘Arrebato’ és una poètica i al·lucinada mirada a l’altre costat del mirall, un viatge a l’altra banda del fotograma amb dos dels seus alter egos, José Sirgado, és a dir, Eusebio Poncela i Pedro, l’inquietant Will More que recorda estranyament el personatge del Cesare a ‘El gabinet del Dr. Caligari’.

Recuperar ara aquest film de culte autobiogràfic té un sentit molt transgressor. La seva capacitat de provocar, reconeguda per grans cineastes del cinema actual -i com va quedar palès al documental ‘Iván Z’ que Andrés Duque li va dedicar el 2004-, demostra la vigència de les seves imatges sorprenents i arriscades, la capacitat de trencar totes les regles i l’atreviment d’assimilar les drogues amb el cinema sense cap mena de complex ni judici de valor.


La crítica

El poder hipnòtic i fascinant de les imatges, la fragmentació dolorosa del relat i la progressiva vampirització de la càmera en què, a poc a poc, es va filtrant un fotograma vermell que acaba devorant literalment els dos personatges, segueix trasbalsant, impactant i inquietant ara com ho feia abans. I, això, és el millor que es pot dir d’una pel·lícula que ja té més de quaranta anys i que va marcar un punt i a part al cinema espanyol. Una proposta al·lucinada i pertorbadora, un clàssic indiscutible.