Aprofitant que està en marxa el festival de documentals per excel·lència, el DocsBarcelona —que aquest any té lloc a Filmin a causa de la crisi de la covid-19— us parlem de cinc pel·lícules excel·lents de no-ficció que podeu veure actualment a diferents plataformes en línia. Un escàndol esportiu i un d’econòmic, el xoc cultural entre americans i xinesos, un recorregut per les zones subterrànies d’una ciutat i un altre pel passat del cinema de sèrie Z a Espanya.

 

‘King Ray’

Sergio Romero Castaño (2019). Filmin

‘King Ray’ recorda l’escàndol més gran de la història de l’esport espanyol. En els Jocs Paralímpics de Sydney 2000, Espanya va aconseguir la Medalla d’Or de bàsquet, exhibint un joc molt superior al dels seus rivals. Al cap d’un temps, un periodista infiltrat va revelar que 10 dels 12 components d’aquella selecció, entre els quals ell mateix, en realitat no tenien cap mena de discapacitat. 

Un dels fraus més vergonyosos de la història de l’esport, considerat per ‘The Guardian’ com una de les 10 majors mentides de la història de l’esport, ha trigat quasi 20 anys a portar-se al cinema. I ho ha fet per triplicat. ‘Campeones’, la taquillera i premiada cinta dirigida per Javier Fesser, s’inspirava en aquest fet, i la francesa ‘Todos a una’, de Vianney Lebasque, recreava el mateix però el traslladava a la selecció francesa. ‘King Ray’ dona veu al capità d’aquell equip, un dels dos jugadors que sí que tenia una discapacitat intel·lectual: Raymond Torres. La seva és una història de sacrifici i superació, com la del català Juan Pareja, els dos únics jugadors amb discapacitat reals d’aquella selecció que es va fer amb l’objectiu d’obtenir victòries que es traduïssin en més subvencions i patrocinis per a la federació. 

En el marc del DocsBarcelona, ‘King Ray’ acaba de ser reconegut com a millor documental televisiu del 2019, “ex-aequo” amb ‘És a l’aire’. És un premi que atorga ProDocs, l’associació de productors de documentals. El documental del debutant Sergio Romero Castaño, més que recrear un dels esdeveniments més lamentables de l’esport, parla de la integració de les persones amb discapacitat intel·lectual, sense edulcorar la realitat, i dels efectes col·laterals que va tenir. Però, per sobre de tot, és un cant al poder transformador de l’esport.

‘Los cleptócratas’

Sam Hobkinson i Havana Marking (2018). Filmin

‘Los cleptócratas’ parla sobre el major cas de corrupció a Malàisia, un escàndol que va acabar esquitxant la pel·lícula de Martin Scorsese, ‘El lobo de Wall Street’. Es tracta d’un treball de recerca que analitza el frau de 3.500 milions de dòlars del govern malai per part d’un grup d’inversors lligats a la família del president. Sam Hobkinson i Havana Marking, documentalistes forjats en la televisió, van accedir a imatges i documents inèdits i van aconseguir entrevistar els periodistes que havien investigat aquest escàndol financer.

Tot va començar el 2011 a Canes, quan la productora Red Granite Pictures es va presentar en societat. Dos anys després, va produir ‘El lobo de Wall Street’, de Martin Scorsese, amb una inversió de 100 milions de dòlars. Però Joey McFarland, Riza Aziz i Jho Low no eren desconeguts per alguns periodistes d’investigació de diversos diaris nord-americans. Des de feia temps, seguien la pista del blanqueig d’enormes quantitats de diners a través d’empreses fantasmes, grans malbarataments i inversions fraudulentes provinents d’una gran estafa institucional amb origen en el primer ministre de Malàisia, Najib Razak. ‘Los cleptócratas’ explica aquesta trama de corrupció, del tot rocambolesca i sorprenent, i la investigació dels periodistes que la van descobrir, a través d’entrevistes i d’imatges d’un extraordinari valor documental.

El que singularitza aquest cas en concret, i és el que el documental posa en relleu, és la seva vinculació amb el film de Scorsese, ‘El lobo de Wall Street’, pel fet que els impostos del poble malaisi van acabar finançant una pel·lícula que l’argument era un reflex paròdic dels tripijocs dels productors. Poc podien imaginar els creadors d”El lobo de Wall Street’ que la història de Jordan Belfort tenia un mirall en la realitat del jove Jho Low, un personatge molt més amoral, cínic i ansiós de poder, diners, luxe i dones, que el mateix protagonista del film. ‘Los cleptócratas’ és un thriller d’investigació excel·lent, amb un suspens i un ritme que mantenen la tensió fins al final, en una prova que la realitat sempre supera la ficció. Això sí, ens quedem amb les ganes de saber què hi hauria pogut fer el mateix Scorsese amb un material com aquest.

‘American factory’

Steven Bognar i Julia Reichert (2019). Netflix

‘American factory’ va guanyar l’Oscar al millor documental d’aquest any i explica com, el 2016, un multimilionari xinès va reobrir una antiga fàbrica de General Motors a Dayton, Ohio. Per a molts dels seus habitants, això implicava recuperar els seus llocs de feina i la seva dignitat, després de la brutal recessió del 2008. Xinesos i nord-americans van començar a treballar junts tot i la dificultat d’entendre’s. Aviat es va veure que tenien maneres de treballar molt diferents.

‘American factory’ és el vuitè projecte que realitzen Steven Bognar i Julia Reichert des que van decidir treballar junts. Julia Reichert va rodar el 1971 ‘Growing up female’, considerat el primer documental del moviment feminista modern; Steven Bognar va començar a rodar curts el 1990. La trobada entre tots dos, el 2006, quan van fer ‘A lion in the house’, va ser decisiva en les seves vides. El 2009 van dirigir ‘El último coche: adiós a la General Motors’, rodat durant el procés de tancament d’una fàbrica a Ohio. En aquesta història, nominada a l’Oscar al millor curt documental, hi ha l’origen d’‘American factory’.

El film desenvolupa dues línies narratives paral·leles. La primera: el contrast entre les formes de vida i de feina de la societat americana, que no vol perdre les conquestes laborals i socials aconseguides en les lluites de la classe obrera, i la xinesa, en què l’Estat no té cap consideració ni respecte cap als treballadors. I la segona: la progressiva desaparició de la mà d’obra humana a favor de l’automatització, en què les màquines substitueixen les persones en el treball de la fàbrica. En anglès i mandarí, el documental dona veu indistintament a americans i xinesos, i mostra els intents d’entendre’s, però acaba deixant molt clar que entre uns i altres hi ha un abisme infinit, fins i tot un cert racisme, exercit en les dues direccions.

Film polític i molt oportú en un moment en què la guerra comercial entre la Xina i els Estats Units domina l’actualitat, agreujada per la crisi del coronavirus, ‘American factory’ no parla només dels Estats Units o la Xina, parla de tots nosaltres. Una lliçó excel·lent d’història contemporània que s’hauria d’estudiar a totes les escoles.

‘La ciudad oculta’

Víctor Moreno (2018). Filmin

Seleccionat a importants festivals, com el de Sevilla, l’IDFA d’Amsterdam o el D’A i guanyador del Premi Feroz al millor documental, ‘La ciudad oculta’ és el tercer film del canari Víctor Moreno. Sota la ciutat, s’estén un vast entramat de galeries, túnels, canonades, embornals, xarxes de transports i estacions subterrànies. Una teranyina immensa sobre la qual s’assenta, i de la qual depèn, la metròpolis visible; un espai funcional i imprescindible, però també un àmbit simbòlic, una esfera oculta: l’inconscient de l’urbs.

Després d’examinar la convivència complexa entre tradició i progrés a la turística illa de Lanzarote a ‘Holidays’ el 2010, i de revelar els simulacres del poder a ‘Edificio España’ el 2012 (totes dues també disponibles a Filmin), Víctor Moreno s’endinsa en les profunditats de la terra per realitzar un bell poema visual sobre el subsol madrileny, tot penetrant en els laberints del capitalisme i demostrant, un cop més, la fascinació pels espais i per mostrar-nos la part que no es veu i que amaga els secrets del seu funcionament. A través d’un gran procés de depuració dramàtica descobrim tot aquest univers soterrat com si es tractés d’un film de ciència-ficció.

Aquest no és un film descriptiu, observacional ni naturalista sobre les entranyes d’una ciutat moderna. L’obra es configura com a una experiència cinematogràfica immersiva més pròxima a la ciència-ficció que al documental, en què les imatges, els sons i la música estan per sobre de la narrativa tradicional. L’objectiu principal és que l’espectador visqui la pel·lícula i en tregui les seves pròpies conclusions. Ens trobem davant d’una autèntica simfonia, en aquest cas, (sub)urbana, abstracta, hipnòtica i experimental, en què ressonen referències tan dispars com Dziga Vertov, Walter Ruttman, Stanley Kubrick, Chris Marker o Jules Verne. El resultat és una experiència estètica apassionant. Una pel·lícula per deixar-se portar. 

‘Sesión salvaje’

Paco Limón i Julio Cesar Sánchez (2019). Amazon Prime Video, FlixOlé i Filmin

Documental presentat al Festival de Sitges de l’any passat, sobre el cinema espanyol de sèrie Z. Des de les coproduccions internacionals de Samuel Bronston als anys 60, fins a la llei Miró del 1983, aproximadament, el cinema espanyol va viure una època daurada de gèneres. Western, terror, cinema quinqui o les comèdies eròtiques del destape van ser els tipus de pel·lícules més populars durant gairebé 20 anys però, moltes d’aquestes, juntament amb els seus creadors i protagonistes, han estat oblidades o rebutjades. Aquest documental vol recuperar tot allò pel públic actual.

Escrit i dirigit per uns apassionats del gènere, com són Pablo Limón i Julio C. Sánchez, el documental no és tant un repàs acadèmic com un homenatge per part de la generació de cineastes actual, a tota una sèrie de pel·lícules, directors i intèrprets que van entretenir milions d’espanyols durant anys. Aquell cinema va mantenir una indústria esquelètica i també va crear un imaginari del que encara beuen els creadors d’avui en dia. Noms actuals com Paco Cabezas, Álex de la Iglesia, Diego San José o Nacho Vigalondo ens parlen de personalitats clau de l’època com Paul Naschy, Jesús Franco, Chicho Ibáñez Serrador, els germans Joaquín i Rafael Romero Marchent, Eugenio Martín o Eloy de la Iglesia.

Amb força nostàlgia i amor per un cinema que pràcticament ja no es fa, i moltes imatges de recurs de desenes de films, ‘Sesión salvaje’ és un sentit tribut a aquells artistes, i també una finestra perquè el públic que no conegui aquelles produccions tingui l’oportunitat de descobrir-les. El documental té també un interès explicatiu d’una època i d’una societat. Com una notable i divertida classe introductòria a 20 anys de cinema espanyol.