La nova pel·lícula del cineasta anglès Sam Mendes ja ha guanyat dos Globus d’Or, set premis Bafta i ara, opta a 10 Oscars de l’Acadèmia de Hollywood. Sam Mendes pot revalidar l’Oscar a la millor direcció que va guanyar fa 20 anys amb ‘American Beauty’. L’argument  de ‘1917’ gira al voltant de dos joves soldats britànics que han de dur a terme el que sembla una missió impossible. En una carrera contra rellotge, hauran de travessar el territori enemic per lliurar un missatge que evitarà un mortífer atac contra centenars de soldats, entre ells, el mateix germà d’un dels nois. L’impacte de la guerra i, especialment, el seu efecte sobre els joves soldats, centren aquesta història, que submergeix els espectadors a primera línia, enmig del perill, la qual cosa permet presenciar el conflicte d’una manera urgent i vertiginosa.

La Primera Guerra Mundial en u fals pla seqüència

El també director de‘Camí a la perdició’, ‘Revolutionary road’ i ‘Skyfall’, aporta la seva visió singular d’un episodi concret de la Primera Guerra Mundial en aquest film inspirat en les experiències del seu avi i altres soldats que hi van lluitar.  Mendes utilitza el recurs del pla seqüència, amb direcció de fotografia de Roger Deakins, per aconseguir una narració més immersiva i veraç. Aquesta manera de captar la història en temps real fa que els espectadors s’uneixin als personatges i se submergeixin en la seva missió perillosa. En realitat, ‘1917’ no està rodada en un únic pla seqüència, sinó que es va filmar en una sèrie de preses llargues que es poguessin connectar sense fissures perquè semblés una de sola. En no haver-hi talls dins de cada escena, el públic, com els protagonistes, no poden distanciar-se de la missió que tenen per davant.  

Al 2005, Sam Mendes va estrenar ‘Jarhead’, la seva primera incursió en el gènere bèl·lic, en què retratava una colla de soldats americans a la I Guerra del Golf. Ara, tracta de mostrar la gesta heroica de dos joves que han de recórrer diferents escenaris, plens de riscos, trampes i obstacles, gairebé com si es tractés d’un videojoc. La trama és ben simple, però és innegable el dispositiu tècnic  virtuós que desplega durant dues hores per tal de traslladar-ho en imatges. La immersió és absoluta. I, en aquest sentit, el resultat, prodigiós. Però ho fa en detriment d’un guió que prefereix l’espectacularitat de la forma i no tant aprofundir en el fons, com per exemple, els horrors de la guerra o fer-ne un al·legat antibel·licista. A diferència dels personatges, que saben quin missatge han d’entregar, el cineasta no sembla tenir-ho tan clar.