compartir
El día del Watusi, l’obra de teatre adaptada de les novel·les de Francisco Casavella, torna als escenaris. Aquest cop ho fa des de la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure, fins al 14 de desembre. Un any i mig després del seu pas pel Lliure de Gràcia, el director Iván Morales renova part del repartiment i amplia la seva posada en escena per continuar narrant aquesta colpidora història de la Barcelona quinqui, del tardofranquisme i dels inicis de la transició. Perquè tal com diu Morales al programa La Brama: “Per entendre cap on anem, és necessari veure d’on venim”.
La representació, dividida en tres actes, mostra una imatge dura de la Barcelona de finals del segle XX, de les barriades i del barraquisme. Amb la mort com a element central, els personatges es veuen immersos contínuament en les peripècies pròpies de l’arribisme, un fenomen on tot valia per intentar ascendir de classe social. Davant aquesta cruesa, “l’humor i la festa” amb què Casavella va dibuixar les diferents escenes “són la clau de El día del Watusi“.
15 d’agost del 1971
El día del Watusi fa referència al 15 d’agost de l’any 1971, dia en què el protagonista, Fernando Atizena, va veure per primer cop un cadàver. Des d’aleshores, aquesta ferida el perseguirà tota la seva vida. Perquè tal com diu Guillem Balart —que encarna Fernando—, “com més gran és la misèria, més gran ha de ser el mite”.
Però les vivències de cadascú són com la nostra ombra, no ens en podem desfer, i això mateix és el que li passa a Fernando. “Sempre l’està perseguint el seu propi relat, la seva infància, la seva misèria… ell va intentant escalar socialment, però se n’adona que amb aquest intent d’ascensió social al final no ha anat enlloc i que la gent poderosa és monstruosament dolenta“, assegura Balart. I conclou “la gent, per poder, pot fer el que vulgui i fa mal”.
La Barcelona d’El día del Watusi
El día del Watusi és una mirada esmolada a la Barcelona dels anys 70, centrada en les casetes de Montjuïc, les barraques del Somorrostro i la ciutat quinqui dels robatoris de cotxes. Una Barcelona ingovernable, feta a pedaços, perfecta per forjar mites clandestins com el Watusi.
El temps avança i arriba la “festa de la democràcia”: una celebració alcohòlica amb regust a Soberano en què franquistes reciclats i arribistes intenten treure profit del nou joc democràtic.
A finals dels 80, Barcelona es prepara per ser olímpica, però encara és una ciutat toxicòmana i roquera, atrapada entre la decadència i la transformació. I sobre aquesta Barcelona plana la gran W del Watusi de Casavella, una ombra mítica que arriba fins als nostres dies.
