El camí cap a un teatre més obert

Les dificultats econòmiques que arrossegava el Liceu, que van arribar a fer perillar-ne l’existència, van motivar, ja el 1980, la creació del Consorci del Gran Teatre del Liceu i el traspàs de la gestió del teatre a les administracions públiques. Durant 14 anys es va mantenir un model mixt, amb la propietat del teatre a mans d’un conjunt de particulars i el treball executiu, a càrrec públic. Aquesta situació anòmala explica que l’Administració no intervingués abans en un teatre que necessitava una inversió urgent.

L’incendi del 1994 va ser el punt d’inflexió cap al canvi definitiu de titularitat, amb la cessió de la propietat, tot i les discrepàncies d’alguns membres, per part de la societat de propietaris. Aquell mateix any es va crear la Fundació Gran Teatre del Liceu i es va emprendre una etapa nova que va posar l’èmfasi a obrir el teatre al conjunt de la ciutadania. Una voluntat que resumia molt bé l’eslògan de la campanya publicitària de la reobertura del teatre: “El Liceu de tots”. El 7 d’octubre del 1999 el nou Liceu va apujar el teló amb ‘Turandot’, l’òpera que s’havia de representar quan el foc va canviar per sempre la seva història.

Passat, present i futur del Liceu

Tots tenen una relació personal, i en molt casos també professional, amb el Liceu. El representen, hi treballen, el regeixen, l’estudien, el qüestionen, en gaudeixen… 12 persones comparteixen els seus records lligats a aquesta institució, expliquen com van viure l’incendi del 1994, valoren com ha evolucionat el teatre en aquests 25 anys i apunten cap a on creuen que hauria de caminar en el futur.

Va agafar les regnes del Liceu el març del 2018, després d’haver estat gerent d’altres grans equipaments culturals com L’Auditori o l’ICUB. El seu objectiu és que “el Liceu de tots” que es va començar a dibuixar fa 25 anys vagi més enllà d’una política de preus assequibles. Sense oblidar aquest aspecte, que també ha reforçat, creu que cal acostar l’òpera al públic d’una manera molt més transversal, creant el que anomena micromoments quotidians, en què aquest gènere i els seus llenguatges estiguin presents perquè de manera natural pugui despertar interès.

Parla amb molta passió de l’òpera i no pot evitar repassar en veu alta alguns dels moments de felicitat que li ha proporcionat aquesta art, molts d’ells viscuts al Liceu. Creu que l’incendi va demostrar el compromís de moltes persones amb el teatre i va permetre dibuixar un nou horitzó i convertir-lo de veritat en “el Liceu de tots” que havia de ser. Tot i això, té clar que cal seguir treballant per acostar l’òpera al gran públic i posar esforços en l’educació musical de les noves generacions.

Aficionat a l’òpera des de jove, rememora les tardes compartides amb amics en una llotja de l’antic Liceu, on havien arribat a menjar coca per Sant Joan. El catedràtic de ciència política i actual comissionat de Cultura de l’Ajuntament remarca que, malgrat no tenir els mateixos recursos que altres grans teatres d’òpera europeus, el Liceu ofereix una programació d’alt nivell. Subirats insisteix en l’inequívoc caràcter públic del Liceu actual tot i que considera que encara cal fer camí perquè tingui el retorn social que pertoca a una institució sustentada per les administracions i amb vocació de servei.

Durant molt de temps, de les finques veïnes del Liceu van penjar grans pancartes de protesta. La Carme Giménez, directora del Casal dels Infants en el moment de l’incendi i més tard vicepresidenta de l’Associació de Veïns del Raval, va participar activament en les mobilitzacions en contra del pla urbanístic que va acompanyar la reforma del Liceu. L’ampliació del teatre va implicar la demolició de diversos edificis i va motivar la marxa del barri dels veïns que hi vivien. Per ella, que ha viscut tota la vida al Raval, el Liceu segueix sent, malgrat la seva transformació en teatre públic, una institució que viu d’esquenes a la realitat dels barris que l’envolten.

Director musical del Liceu des del 2012, però vinculat al teatre des que hi va debutar el 1993, Josep Pons resta importància a la polèmica de si s’ha guanyat o perdut pel que fa a la qualitat acústica i alerta que tots modelem els records sensorials al nostre gust. Pensa que l’incendi del Liceu hauria estat una bona oportunitat per trobar un nou emplaçament per al Liceu, que hauria permès aixecar un teatre totalment nou i plenament modern, però que mantenir-lo a la Rambla va facilitar recuperar-lo abans i que, en qualsevol cas, es va aconseguir un equipament de país amb projecció internacional.

Fa més de 40 anys que el mestre Jaume Tribó és l’apuntador el Liceu. Discretament, fora de la vista del públic, ha donat els peus d’entrada i ha murmurat els textos de desenes d’òperes als artistes que hi han actuat. Coneix com ningú l’escenari del teatre i assenyala un punt concret, d’acústica particular, que era el preferit de Montserrat Caballé i que, assegura, s’ha perdut amb el nou Liceu. Valora que se n’hagi rejovenit el públic però creu que encara falta perquè aquest teatre tingui l’ànima del que va desaparèixer amb l’incendi del 1994.

La Societat del Gran Teatre del Liceu i els seus 857 socis, els antics propietaris del teatre, ostenten un dret de servitud personal i perpètua sobre un total de 979 localitats. Aquests seients representen un 42,79 % de l’aforament i es concentren en les zones més valorades de la sala: la platea, l’amfiteatre i el segon pis. Coll reivindica que, després de l’incendi, la Societat va posar a disposició la pòlissa per valor de 12 milions d’euros que tenia com a assegurança i que els propietaris van acceptar cedir la propietat del Liceu a les administracions. Per això insisteix que és públic, però també privat, i considera que la Societat del Gran Teatre del Liceu segueix sent l’ADN del teatre.

El naixement del Liceu va lligat a la creació de càtedres per a l’ensenyament musical a mitjans del segle XIX. La directora del Conservatori Liceu n’ha estudiat els orígens i evolució històrica i defensa el valor de la vessant formativa i pedagògica que no ha deixat de desenvolupar. El Conservatori té vocació de connectar les aules amb l’exercici real de les diferents disciplines que imparteix i ser planter de professionals de primer nivell. Posa com a exemple el nou director artístic del Liceu, Víctor García de Gomar, que va cursar estudis superiors de cant i piano al Conservatori.

Una de les imatges del dia de l’incendi és la dels bombers traient quadres del Liceu per salvar-los de les flames. Pintures com les de Ramon Casas i Santiago Rusiñol que formen part del valuós patrimoni del Cercle del Liceu. Aquest club privat, d’estil anglès, és tan antic com el teatre. Inaugurat el 1847 per proporcionar als seus afiliats “els entreteniments de la bona societat” actualment suma prop d’un miler de socis. Símbol d’elitisme i exclusivitat per a molts, el seu president assegura que el Cercle és una entitat oberta que tothom pot visitar.

Volen que el Liceu “no sigui només anar al teatre”. Són entorn de 1.200 socis, la majoria abonats i, com el seu nom indica, es consideren “amics del Liceu”. Aquesta entitat ofereix activitats complementàries a la programació del teatre per augmentar el coneixement del gènere operístic i apropar-lo a altres públics. El president, Ramon Bassas, augura que les noves tecnologies faran que l’òpera es visqui de maneres molt diferents i, fent balanç d’aquests 25 anys, creu que l’incendi del teatre va ser “una sort”, perquè va permetre recuperar-lo i millorar-lo.

Recorda amb un somriure les primeres vegades que, de ben petita, va anar al Liceu. La seva família, que tenia una llotja al primer pis, sempre ha estat vinculada al teatre. Li dol que es digui que abans no tothom podia anar al Liceu i assegura que d’entrades econòmiques i cares n’hi havia abans i també ara. Està il·lusionada amb el futur perquè, assegura, després d’uns anys de dificultat, el Liceu viu un moment esperançador.

Amant i estudiós de l’òpera i del Liceu, Jaume Radigales és dels que considera que reconstruir el teatre va ser un error i que si la raó s’hagués imposat a la tristor, s’hauria buscat una altra ubicació per dotar Barcelona d’un equipament d’òpera per al segle XXI. Està convençut de la millora que ha suposat la titularitat pública del teatre i contradiu els que es queixen del preu de les entrades comparant-lo amb altres espectacles de masses com el futbol o concerts d’altres gèneres musicals que tenen gran acceptació.