el Liceu, de tots?

el Liceu, de tots?

El camí cap a un teatre més obert

Les dificultats econòmiques que arrossegava el Liceu, que van arribar a fer perillar-ne l’existència, van motivar, ja el 1980, la creació del Consorci del Gran Teatre del Liceu i el traspàs de la gestió del teatre a les administracions públiques. Durant 14 anys es va mantenir un model mixt, amb la propietat del teatre a mans d’un conjunt de particulars i el treball executiu, a càrrec públic. Aquesta situació anòmala explica que l’Administració no intervingués abans en un teatre que necessitava una inversió urgent.

L’incendi del 1994 va ser el punt d’inflexió cap al canvi definitiu de titularitat, amb la cessió de la propietat, tot i les discrepàncies d’alguns membres, per part de la societat de propietaris. Aquell mateix any es va crear la Fundació Gran Teatre del Liceu i es va emprendre una etapa nova que va posar l’èmfasi a obrir el teatre al conjunt de la ciutadania. Una voluntat que resumia molt bé l’eslògan de la campanya publicitària de la reobertura del teatre: “El Liceu de tots”. El 7 d’octubre del 1999 el nou Liceu va apujar el teló amb ‘Turandot’, l’òpera que s’havia de representar quan el foc va canviar per sempre la seva història.

S’ha aconseguit el Liceu de tots? 

La direcció del teatre, representants institucionals i del moviment veïnal, entitats, aficionats a l’òpera i usuaris… 12 persones vinculades d’una manera o una altra al Liceu i a la seva història recent reflexionen fins a quin punt la promesa d’obrir la institució al conjunt de la ciutadania s’ha acomplert i responen a la pregunta de si, 25 anys després de l’incendi, Barcelona té un Liceu de tots.

Passat, present i futur del Liceu

Tots tenen una relació personal, i en molt casos també professional, amb el Liceu. El representen, hi treballen, el regeixen, l’estudien, el qüestionen, en gaudeixen… 12 persones comparteixen els seus records lligats a aquesta institució, expliquen com van viure l’incendi del 1994, valoren com ha evolucionat el teatre en aquests 25 anys i apunten cap a on creuen que hauria de caminar en el futur.

Valentí Oviedo

director general del Liceu

Laura Borràs

consellera de Cultura

Joan Subirats

comissionat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona

Carme Giménez

Federació d’Associacions de Veïnes i Veïns de Barcelona

Josep Pons

director musical del Liceu

Jaume Tribó

mestre apuntador del Liceu

Javier Coll

president de la Societat del Gran Teatre del Liceu

Maria Serrat

directora del Conservatori Liceu

Francisco Gaudier Fargas

president del Cercle del Liceu

Ramon Bassas

president d’Amics del Liceu

Mercedes Conde Pons

abonada del Liceu i directora de la ‘Revista Musical Catalana’

Jaume Radigales

professor de la URL i crític d’òpera

Valentí Oviedo

director general del Liceu

Laura Borràs

consellera de Cultura

Joan Subirats

comissionat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona

Carme Giménez

Federació d’Associacions de Veïnes i Veïns de Barcelona

Josep Pons

director musical del Liceu

Jaume Tribó

mestre apuntador del Liceu

Javier Coll

president de la Societat del Gran Teatre del Liceu

Maria Serrat

directora del Conservatori Liceu

Francisco Gaudier Fargas

president del Cercle del Liceu

Ramon Bassas

president d’Amics del Liceu

Mercedes Conde Pons

abonada del Liceu i directora de la ‘Revista Musical Catalana’

Jaume Radigales

professor de la URL i crític d’òpera

La campanya “El Liceu de tots”

Fer explícita la voluntat del nou Liceu d’arribar al conjunt de la societat. Aquest era l’objectiu de la campanya publicitària que anunciava la reobertura del teatre. La van idear Jordi Comas i Cisco Molina, creatius de Tiempo BBDO, l’agència a la qual el Liceu va encarregar diverses campanyes amb l’objectiu de contagiar als barcelonins la il·lusió de recuperar el teatre per a la ciutat. Ells són els autors d’un eslògan, “El Liceu de tots”, que encara es recorda ara. L’espot, que van encarregar a Isabel Coixet, traspassa els murs del Liceu i impregna espais i situacions quotidianes de l’embolcallant ‘Turandot’ amb què el teatre va tornar a aixecar el teló.

Valentí Oviedo, director general del Liceu

Va agafar les regnes del Liceu el març del 2018, després d’haver estat gerent d’altres grans equipaments culturals com L’Auditori o l’ICUB. El seu objectiu és que “el Liceu de tots” que es va començar a dibuixar fa 25 anys vagi més enllà d’una política de preus assequibles. Sense oblidar aquest aspecte, que també ha reforçat, creu que cal acostar l’òpera al públic d’una manera molt més transversal, creant el que anomena micromoments quotidians, en què aquest gènere i els seus llenguatges estiguin presents perquè de manera natural pugui despertar interès.

Valentí Oviedo ens mostra la sala principal del Liceu 

Laura Borràs, consellera de Cultura

Parla amb molta passió de l’òpera i no pot evitar repassar en veu alta alguns dels moments de felicitat que li ha proporcionat aquesta art, molts d’ells viscuts al Liceu. Creu que l’incendi va demostrar el compromís de moltes persones amb el teatre i va permetre dibuixar un nou horitzó i convertir-lo de veritat en “el Liceu de tots” que havia de ser. Tot i això, té clar que cal seguir treballant per acostar l’òpera al gran públic i posar esforços en l’educació musical de les noves generacions.

Laura Borràs ens mostra una representació de ‘Don Quixot’

Joan Subirats, comissionat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona 

Aficionat a l’òpera des de jove, rememora les tardes compartides amb amics en una llotja de l’antic Liceu, on havien arribat a menjar coca per Sant Joan. El catedràtic de ciència política i actual comissionat de Cultura de l’Ajuntament remarca que, malgrat no tenir els mateixos recursos que altres grans teatres d’òpera europeus, el Liceu ofereix una programació d’alt nivell. Subirats insisteix en l’inequívoc caràcter públic del Liceu actual tot i que considera que encara cal fer camí perquè tingui el retorn social que pertoca a una institució sustentada per les administracions i amb vocació de servei.

Joan Subirats ens mostra el seu nom entre el de tots els mecenes del Liceu 

Carme Giménez, membre de la Federació d’Associacions de Veïnes i Veïns de Barcelona (FAVB)

Durant molt de temps, de les finques veïnes del Liceu van penjar grans pancartes de protesta. La Carme Giménez, directora del Casal dels Infants en el moment de l’incendi i més tard vicepresidenta de l’Associació de Veïns del Raval, va participar activament en les mobilitzacions en contra del pla urbanístic que va acompanyar la reforma del Liceu. L’ampliació del teatre va implicar la demolició de diversos edificis i va motivar la marxa del barri dels veïns que hi vivien. Per ella, que ha viscut tota la vida al Raval, el Liceu segueix sent, malgrat la seva transformació en teatre públic, una institució que viu d’esquenes a la realitat dels barris que l’envolten.

Carme Giménez ens mostra les protestes d’ampliació del Liceu recollides en un article de la revista ‘Carrer’, de la FAVB

Josep Pons, director musical del Liceu

Director musical del Liceu des del 2012, però vinculat al teatre des que hi va debutar el 1993, Josep Pons resta importància a la polèmica de si s’ha guanyat o perdut pel que fa a la qualitat acústica i alerta que tots modelem els records sensorials al nostre gust. Pensa que l’incendi del Liceu hauria estat una bona oportunitat per trobar un nou emplaçament per al Liceu, que hauria permès aixecar un teatre totalment nou i plenament modern, però que mantenir-lo a la Rambla va facilitar recuperar-lo abans i que, en qualsevol cas, es va aconseguir un equipament de país amb projecció internacional.

Josep Pons ens mostra un dels seus instants com a director

Jaume Tribó, mestre apuntador del Liceu

Fa més de 40 anys que el mestre Jaume Tribó és l’apuntador el Liceu. Discretament, fora de la vista del públic, ha donat els peus d’entrada i ha murmurat els textos de desenes d’òperes als artistes que hi han actuat. Coneix com ningú l’escenari del teatre i assenyala un punt concret, d’acústica particular, que era el preferit de Montserrat Caballé i que, assegura, s’ha perdut amb el nou Liceu. Valora que se n’hagi rejovenit el públic però creu que encara falta perquè aquest teatre tingui l’ànima del que va desaparèixer amb l’incendi del 1994.

Jaume Tribó ens mostra un moment de complicitat a l’escenari amb Montserrat Caballé

Javier Coll, president de la Societat del Gran Teatre del Liceu

La Societat del Gran Teatre del Liceu i els seus 857 socis, els antics propietaris del teatre, ostenten un dret de servitud personal i perpètua sobre un total de 979 localitats. Aquests seients representen un 42,79 % de l’aforament i es concentren en les zones més valorades de la sala: la platea, l’amfiteatre i el segon pis. Coll reivindica que, després de l’incendi, la Societat va posar a disposició la pòlissa per valor de 12 milions d’euros que tenia com a assegurança i que els propietaris van acceptar cedir la propietat del Liceu a les administracions. Per això insisteix que és públic, però també privat, i considera que la Societat del Gran Teatre del Liceu segueix sent l’ADN del teatre.

Javier Coll ens mostra la junta de la Societat del Gran Teatre del Liceu sobre l’escenari del teatre

Maria Serrat, directora del Conservatori Liceu

El naixement del Liceu va lligat a la creació de càtedres per a l’ensenyament musical a mitjans del segle XIX. La directora del Conservatori Liceu n’ha estudiat els orígens i evolució històrica i defensa el valor de la vessant formativa i pedagògica que no ha deixat de desenvolupar. El Conservatori té vocació de connectar les aules amb l’exercici real de les diferents disciplines que imparteix i ser planter de professionals de primer nivell. Posa com a exemple el nou director artístic del Liceu, Víctor García de Gomar, que va cursar estudis superiors de cant i piano al Conservatori.

Maria Serrat mostra una imatge antiga de la façana del Liceu en què es veu l’accés al Conservatori

Francisco Gaudier Fargas, president del Cercle del Liceu

Una de les imatges del dia de l’incendi és la dels bombers traient quadres del Liceu per salvar-los de les flames. Pintures com les de Ramon Casas i Santiago Rusiñol que formen part del valuós patrimoni del Cercle del Liceu. Aquest club privat, d’estil anglès, és tan antic com el teatre. Inaugurat el 1847 per proporcionar als seus afiliats “els entreteniments de la bona societat” actualment suma prop d’un miler de socis. Símbol d’elitisme i exclusivitat per a molts, el seu president assegura que el Cercle és una entitat oberta que tothom pot visitar.

Francisco Gaudier Fargas mostra un dels actes amb els socis del Cercle del Liceu al Saló dels Miralls

Ramon Bassas, president d’Amics del Liceu

Volen que el Liceu “no sigui només anar al teatre”. Són entorn de 1.200 socis, la majoria abonats i, com el seu nom indica, es consideren “amics del Liceu”. Aquesta entitat ofereix activitats complementàries a la programació del teatre per augmentar el coneixement del gènere operístic i apropar-lo a altres públics. El president, Ramon Bassas, augura que les noves tecnologies faran que l’òpera es visqui de maneres molt diferents i, fent balanç d’aquests 25 anys, creu que l’incendi del teatre va ser “una sort”, perquè va permetre recuperar-lo i millorar-lo.

Ramon Bassas ens mostra una de les activitats d’Amics del Liceu

Mercedes Conde Pons, abonada del Liceu i directora de la ‘Revista Musical Catalana’

Recorda amb un somriure les primeres vegades que, de ben petita, va anar al Liceu. La seva família, que tenia una llotja al primer pis, sempre ha estat vinculada al teatre. Li dol que es digui que abans no tothom podia anar al Liceu i assegura que d’entrades econòmiques i cares n’hi havia abans i també ara. Està il·lusionada amb el futur perquè, assegura, després d’uns anys de dificultat, el Liceu viu un moment esperançador.

Mercedes Conde Pons ens mostra els seus avis amb Plácido Domingo i Montserrat Caballé després d’una representació d’’Aïda’ el 1974. Antonio Pons, llavors president de la Societat de Propietaris, hi apareix amb la Medalla d’Or del Gran Teatre del Liceu abans d’atorgar-la al cantant

Jaume Radigales, professor de la URL i crític musical

Amant i estudiós de l’òpera i del Liceu, Jaume Radigales és dels que considera que reconstruir el teatre va ser un error i que si la raó s’hagués imposat a la tristor, s’hauria buscat una altra ubicació per dotar Barcelona d’un equipament d’òpera per al segle XXI. Està convençut de la millora que ha suposat la titularitat pública del teatre i contradiu els que es queixen del preu de les entrades comparant-lo amb altres espectacles de masses com el futbol o concerts d’altres gèneres musicals que tenen gran acceptació.

Jaume Radigales ens mostra una transmissió d’òpera per a Catalunya Música