Luís Aller analitza  el moviment cinematogràfic d’avantguarda de la Nouvelle Vague,  aparegut a França al final dels anys 1950. El terme sorgeix de la ploma de Françoise Giroud a L’Express del 3 d’octubre de 1957, en un estudi sociològic sobre els fenòmens generacionals. Alguns dels pioners més destacats del grup, com François Truffaut, Jean-Luc Godard, Éric Rohmer, Claude Chabrol i Jacques Rivette, tots ells van començar com a crítics a Cahiers du Cinéma.
‘Cleo de 5 a 7′ és l’obra mestra d’ Agnès Varda , la mirada de dona iconoclasta de la Nouvelle Vague amb el poètic relat de Cleo, interpretada per la gran Corinne Marchand.Una cinta que va estar nominada a la Palma d’Or del Festival de Canes.

L’anàlisi de la pel·lícula

A ‘Cleo de 5 a 7’,  la història comença a les cinc de la tarda de la nit de Sant Joan quan una jove cantant, Cleo, ha d’esperar fins a les set de la tarda per saber els resultats d’una prova mèdica que confirmarà si té o no càncer. Tractant d’ocupar el seu temps en espera dels resultats, Cleo coneix un jove soldat, a punt de marxar per fer el servei militar a Algèria, a qui confia el seu temor a la mort. El tractament de temes com la desesperació i la mort conviu amb una mirada feminista. Els miralls tenen un paper predominant per simbolitzar l’autoobsessió. La rauxa, la bellesa i el simbolisme passegen davant una càmera fascinant per lliurar una joia desbordant d’escenes delicades. Imprescindible.