Roberto Rossellini tanca amb ‘Alemanya, any zero‘  la trilogia iniciada amb ‘Roma, ciutat oberta’ i continuada amb ‘Paisà.  Rossellini va dedicar aquesta pel·lícula, guanyadora del Festival de Locarno (1948), al seu fill Romano, mort l’agost del 1946.

Per Luis Aller, ‘Alemanya, any zero ‘ supera els dos films anteriors i en destaca l’estil realista construït en un marc històric documental viu i immediata que transmet veritat, gràcies als decorats reals d’un Berlín en ruïnes.

“Crec que no hi cap altra pel·lícula que hagi sabut aprofitar tan bé, els espais i decorats reals d’una circumstància històrica” 

Retrat dels horrors que deixa la guerra

‘Alemanya, any zero‘  retrata un Berlín desolat després de la caiguda del Tercer Reich, amb les conseqüències socials de la postguerra. Una producció rodada el 1947, en plena postguerra i  gairebé documental, ja que Rossellini va trobar tots els actors al lloc del rodatge, també el protagonista, Edmund Moeschke, un nen de 12 anys que s’arrossega entre la misèria de les runes de Berlín, després de la Segona Guerra Mundial.

L’anàlisi de la pel·lícula

Luis Aller fa una anàlisi de les tècniques audiovisuals de les escenes d’aquest film, amb uns exteriors únics en la història del cinema i una seqüència final desesperada amb una visió tràgica de la vida representada per la decisió final del protagonista. El moviment de la càmera inicial en el passeig de la desolació d’un país destruït, o l’escena del cavall alimentant la gana són alguns dels exemples que fan d’‘Alemanya, any zero  una joia del cinema compromès de Rossellini.