compartir
Poca gent coneix Vallvidrera com el Vicenç Fonolleda. Ell hi va néixer i créixer, i en coneix el seu passat, la seva història i les seves llegendes, i gaudeix compartint-les amb tothom. Fa 30 anys va començar a recopilar fotografies antigues del barri per preservar-ne la història gràfica i ara ja té una col·lecció de 2.500 instantànies.
Fa 12 anys va emprendre un repte: va començar a fer curtmetratges per reivindicar el patrimoni de Vallvidrera i donar a conèixer les seves històries i tradicions.
Col·leccionista de fotografies antigues de Vallvidrera
“Per mi Vallvidrera és el barri que m’ha vist néixer, jugar, conèixer la gent… és casa meva“, diu Fonolleda, que gairebé hi coneix tothom. Això, explica, l’ha beneficiat en la seva col·lecció fotogràfica: “Els veïns m’ajuden, fan donacions, molta gent me les ha prestades o me les ha donades”.
Fins i tot ha arribat un moment en què ha reunit tant de material que ha dividit la col·lecció en diverses seccions: futbol, religió, festes majors, festes familiars i, també, fotografies de les guinguetes de Vallvidrera.
Les guinguetes de Vallvidrera, origen de molts matrimonis
“Vallvidrera ha tingut sempre moltes fonts i cada font tenia el seu berenador, la seva guingueta“, explica Fonolleda. “Totes aquestes guinguetes tenien un piano de maneta i, a les tardes, després de fer un dinar, a la gent li agradava ballar. D’aquí van venir molts matrimonis“, afegeix. “Jo mateix en soc un exemple: la meva mare era d’una masia de Vallvidrera i el meu pare era un paleta de Sarrià, i es van conèixer aquí, a la guingueta de la font dels Pins”.
Una història que era molt habitual a principis de segle XX i fins als anys 30, gairebé fins a arribar a la Guerra Civil. A principis de segle passat hi va arribar a haver una desena de berenadors a la zona. Ara només queda la guingueta més antiga, que és la font de les Planes.
Guingueta de la Font dels Pins, a Vallvidrera
Vallvidrera, lloc d’estiueig a principis del segle XX
A principis de segle passat Vallvidrera estava més ben comunicat que ara. Hi havia el funicular de Vallvidrera i també el Tramvia Blau, que anava de la plaça de Kennedy a la plaça de Vallvidrera per portar la gent als grans hotels de la zona. “Vallvidrera ha estat un lloc d’estiueig des que jo ho conec, van haver-hi cinc hotels, dues fondes i dues pensions. Hi venien la gent de ciutat”, explica Fonolleda.
Plaça de Vallvidrera, a principis del segle XX
“Els clients d’aquests hotels, fondes i pensions, amb el temps es van comprar un terreny i es van fer una casa o una torre, i és quan el modernisme entra amb força a Vallvidrera“. Les primeres cases d’estiueig del barri es van fer a la colònia Busquets, just al costat de la plaça de Pep Ventura. Ara ja han passat dues o tres generacions i els nets o besnets d’aquells estiuejants del pla de Barcelona ja són llebrencs.
“Amb els curtmetratges expliquem la història de Vallvidrera i l’evolució dels costums. És un llegat que les generacions d’ara no coneixen”
De llegendes no escrites a curtmetratges
L’any 2013 el Vicenç Fonolleda va començar a fer curtmetratges per reivindicar el patrimoni de Vallvidrera i donar a conèixer les seves històries i tradicions. “Vallvidrera té un gran tresor, té una gran quantitat d’històries i llegendes que no estan escrites, que les sabem de generació en generació. Abans que desapareguin de la memòria, almenys tenir la història filmada, amb més o menys qualitat. Ho fem amb actors aficionats i persones que es dediquen a la imatge”, explica.
De moment ja ha fet 18 gravacions i sembla que no tingui aturador: “La gent respon bé, els agrada veure les pel·lícules. A vegades alguns diuen: “Això no era ben bé així”, d’acord, potser no, però aquella llegenda ja no es perd, aquella petita història ja es queda“.
