Pràcticament idèntiques, les 784 cases barates del Bon Pastor es van fer l’any 1929, a tocar del riu Besòs. Llavors eren terrenys de Santa Coloma de Gramenet. De titularitat pública, es van edificar per allotjar persones que havien vingut a Barcelona a buscar-se la vida en un moment de màxima transformació de la ciutat, amb la construcció del metro i l’Exposició Internacional.
“Quan van crear els grups de cases barates, ho van fer per una emergència”, explica l’historiador Josep Capsir. “Venia l’Exposició Internacional de Barcelona, Montjuïc estava plena de barraques i allò s’havia de desallotjar”, afegeix. La poca qualitat dels materials de les cases, en què, recorda Capsir, fins i tot es van emprar restes d’enderrocs, va fer que es degradessin ràpid.
Si es van mantenir dretes va ser per l’esforç dels que hi vivien, que les van arreglar i adaptar a les seves necessitats. Davant de l’antiga casa del seu sogre, l’Ángeles Paredes explica a betevé com ell mateix en va fer la façana actual. Ella va viure en una altra casa, on va néixer. “Llavors la gent naixia a les cases. Hi havia una comadrona al barri que atenia tots els parts”, recorda. Els seus anys al barri, assegura, van ser molt feliços: “Som ‘casabaraters’, i molt orgullosos”.
“Les cases barates del Bon Pastor tenien l’inconvenient afegit que estan a tocar del riu i això crea unes humitats increïbles”, relata Capsir. Uns problemes que, sovint, l’administració no ajudava a resoldre, tot i ser titular de les cases: “L’administració hi ha hagut èpoques en què no ha actuat o ho ha fet a pedaços, quan no hi ha hagut més remei”.
Llavors la gent naixia a les cases. Hi havia una comadrona al barri que atenia tots els parts”
La vida es feia al carrer
Famílies nombroses i allotjaments petits, de 50 metres quadrats els més grans, van dur a fer dels carrers l’extensió de les pròpies cases. Un ambient de poble que molts recorden amb nostàlgia. La Sònia Amable, antiga veïna, recorda amb nostàlgia la seva infància al barri: “Quan jugàvem al carrer no només et vigilava la teva mare, et vigilaven totes les mares i iaies que hi havia amb la cadireta davant les portes de les cases”.
Durant la Guerra Civil, en què molts veïns van combatre l’alçament, el barri va ser bombardejat. En Ferran Raya, veí de les cases barates, en va patir les conseqüències: “La casa on vivíem nosaltres estava tota esquerdada pel bombardeig i la mare va haver de tapar les esquerdes amb fang perquè no entressin els insectes”.
La casa on vivíem estava tota esquerdada pels bombardeigs del 37 i la mare va haver de tapar les esquerdes amb fang perquè no entressin els insectes”
S’acaba la quarta fase de reallotjament
Les darreres dècades, amb les cases ja molt degradades, ha començat un procés de reallotjament per fases. La majoria de veïns ja són als nous blocs, que s’han fet al mateix lloc on hi havia les cases barates. Només alguns veïns hi continuen vivint, esperant ser reallotjats en els quatre últims edificis que s’han d’edificar. Són els darrers de les cases barates que aviat, gràcies al nou museu, passaran a formar part de la memòria de la ciutat.
