El conflicte entre els taxistes i els VTC no és nou a Barcelona. Tal com explica l’antropòleg i escriptor Xavier Theros als anys 50 de la postguerra va irrompre a la ciutat un servei de cotxes de lloguer amb conductor similar al de les llicències de VTC que va desencadenar diverses protestes dels treballadors del sector del taxi. Els vehicles de la nova competència eren automòbils d’alta gamma, no tenien taxímetre i se’ls coneixia com a Gran Turismo Libre. Els seus conductors anaven vestits com si fossin executius i acostumaven a recollir els clients a l’aeroport o als hotels de cinc estrelles. La pressió dels taxistes i les innovacions que van incorporar de mica en mica els taxis, com el servei de telèfon a les parades o l’ús de la llum verda, van fer desaparèixer als anys 70 aquest precedent de les llicències de VTC a Barcelona.

Els taxis de tracció animal

Els primers taxis que van circular per Barcelona, però, ho van fer a principis del segle XIX. En aquella època, la ciutat ocupava l’espai de Ciutat Vella actual i encara estava emmurallada i no es requeria cap transport intern perquè les distàncies no eren llargues. Però sí que era necessari desplaçar-ser a les poblacions veïnes com Sants i Sant Andreu, i els viatges a demanda es feien amb les tartanes, carruatges amb cavalls. Segons Theros, hi havia un conductor anomenat Peret que feia el trajecte des de la plaça de Santa Anna i fins a Gràcia, i era popular perquè es dedicava a explicar acudits durant el recorregut. La demanda d’aquest servei va créixer amb la urbanització de l’Eixample i, per això, el 1864 es va crear els anomenats cotxes a plaça, que tenien diverses estacions repartides per la ciutat.

Els primers taxis motoritzats

La incorporació dels taxis motoritzats no va arribar fins al 1906 com a cotxes de plaça i, en aquest cas, únicament tenien una parada situada a la plaça del Teatre, a la Rambla. Aquesta innovació va tenir èxit i el 1910 la Hispano-Suiza va posar en marxa la primera companyia de cotxes de lloguer amb una flota de 21 vehicles. I ja el 1914 es va fundar Taxis David, que es va convertir en la gran empresa del ram fins a la Guerra Civil.

Una dècada més tard, el 1924, van arribar els primers taxímetres i el color negre de la majoria dels taxis va incorporar una franja de color vermell, en el cas dels que oferien una tarifa econòmica, de color groc, pels vehicles amb un preu mitjà, i de color blau si es tractava d’un servei de luxe.

El color negre i groc dels taxis

El 1929, coincidint amb l’Exposició Universal, circulaven a Barcelona uns 4.000 taxis i la competència entre les petites empreses, les grans companyies i els autònoms era intensa. Hi havia una guerra de preus i van sorgir iniciatives com el taxi compartit, que no iniciava la marxa fins que no estava ple, o els mototaxis amb sidecar. La companyia David va crear fins i tot una flota de baix cost de nom Taxi Goliat que lluïa una franja vermella. Les disputes del sector van acabar en aldarulls al passeig de Gràcia el 1932. I per posar-hi ordre, l’Ajuntament va unificar els preus i va triar la tarifa amb un preu mitjà, la de la franja groga. En aquella època els taxis de color negre del grup David eren els més nombrosos i amb la incorporació del groc, es va acabar associant als taxis de Barcelona a la imatge cromàtica que tenen en l’actualitat.

Els taxis durant la Guerra Civil

L’escenari va canviar durant la Guerra Civil, quan els taxis van ser col·lectivitzats per la CNT i es van pintar de color vermell i negre. De mica en mica, però, els vehicles van ser requisats per fer tasques militars i van desaparèixer. La situació no es va normalitzar fins als anys 40 amb la creació de la Cooperativa de la Industria del Taxi i, més tard, amb la renovació del parc automobilístic amb vehicles de la Seat. A l’etapa final del franquisme, la flota del taxi va tornar a experimentar un nou creixement gràcies a l’anomenada llei Arias Navarro que va concedir milers de llicències que van configurar un parc mòbil semblant a l’actual.