(ACN) Soldats aixecats en armes van sortir als carrers de Barcelona amb l’objectiu d’ocupar punts clau de la ciutat el 19 de juliol del 1936. 90 anys després de la Guerra Civil, encara hi ha supervivents que recorden la incertesa dels primers dies de conflicte i com va canviar les vides de tot un país.
“La impressió els primers dies era que no s’allargaria”, diu Joan Escudé, de 110 anys. Tant és així que que el mes d’agost es va reunir amb uns amics “per organitzar sortides” i excursions a partir del setembre. Una sensació que també compartia Carme Noguera, de 112 anys, qui assegura que, en un principi, ella feia relativament “vida normal”. Aquest optimisme el va alimentar el fet que el general Goded va ser detingut i afusellat per les forces fidels a la República.
Esclata la guerra: comunicacions interrompudes
Escudé, l’home més vell de Catalunya, estava a punt de sortir de casa el 19 de juliol per fer una excursió, però el so dels trets va frenar-lo. Aleshores, va veure “gent uniformada” a plaça d’Espanya, a prop de la qual hi havia una caserna de l’exèrcit. Allà hi havia “soldats amb el fusell a banda i banda de la Gran Via” i es va passar el dia sentint trets i pendent de la ràdio. Va intentar contactar amb amics per telèfon, però va ser impossible, ja que la línia “estava tallada”.
“Els tramvies no funcionaven, no anava res”. Caminant, va arribar fins a la basílica de la Mercè, hi va entrar, però un home el va advertir de marxar perquè estaven a punt de calar foc al temple.
“No hi havia exèrcit, tot eren milícies”
Escudé es va allistar al regiment pirinenc de l’exèrcit de la República, on va combatre les forces franquistes sobretot al front d’Aragó. “Quan em vaig allistar, va ser quan em vaig adonar que la cosa anava per llarg, perquè no hi havia exèrcit i tot eren milícies”.
“Molts ferits” des dels primers compassos
Carme Noguera, que tenia gairebé 22 anys, tenia previst anar a l’Hospital Clínic de Barcelona per seguir els seus estudis d’Infermeria, però no ho va poder fer. L’endemà sí que hi va anar i explica que ja van curar “molts ferits” dels primers compassos del conflicte a la ciutat. Un home, relata, va acudir al centre ferit d’una bala que “va travessar un matalàs” que l’havia de protegir, però que no ho va fer.
Noguera també va tornar a ocupar el seu lloc d’estudiant al Clínic. Això sí, cada dia un soldat acompanyava les infermeres des de la residència on vivien fins a l’hospital, cosa que “va durar molt temps”.
Matalassos a les portes
La també centenària Núria Bosch, nascuda el 1924 i resident encara a Barcelona, recorda d’aquells primers dies la presència de “milicians amb carabines” on vivia, al carrer de València, prop de Sardenya. Aquesta circumstància va fer “agafar por” als seus pares, que van “començar a tapar les obertures de la casa”. També van col·locar “matalassos darrere les portes, perquè hi tiraven bales”.
Exhibició de cossos profanats
Bosch rememora un dels episodis més impactants dels primers dies de la guerra: l’exhibició de cossos profanats de monges al convent de les Saleses, al passeig de Sant Joan, que actualment acull el col·legi La Immaculada dels Maristes. “Van obrir el cementiri, van treure les caixes amb els morts a dins, que eren monges, les destapaven i les deixaven anar allà”.
