El telèfon el va inventar l’italià Antonio Meucci el 1854, malgrat que popularment es creu que va ser l’escocès Alexander Graham Bell el 1876. Només un any més tard, el 1877, es van fer a Barcelona les primeres proves amb telèfons de Bell a l’Escola Industrial, que llavors s’ubicava la Universitat Literària de la plaça de la Universitat. Aquella experiència va constar en una connexió entre dos telèfons situats en dues sales i va ser possible gràcies a un pioner de l’electrificació i la telefonia a Catalunya, Francesc Dalmau, que va ser el primer fabricant d’aquests aparells a casa nostra. Tal com relata l’antropòleg i escriptor Xaver Theros, a finals d’aquell mateix any es va dur a terme la primera conversa a llarga distància entre el Castell de Montjuïc i la Ciutadella.
[vc_column][/vc_column][vc_gallery type=”flexslider_slide” interval=”0″ images=”313899,313898,313897,313884″ img_size=”1024×576″ onclick=””]
El Borsí, primer edifici amb línia telefònica
Tot i que en un inici el servei telefònic era un monopoli en mans de l’Estat, a partir del 1890 es va autoritzar l’explotació per part de particulars. El primer edifici que va disposar de línia telefònica va ser el Borsí, que llavors allotjava el Casino Mercantil i la Borsa de Valors. I ja el 1895 es va instal·lar la línia entre Barcelona i Madrid. En aquella època, l’operadora de telefonia més gran era la Sociedad General de Teléfonos de Barcelona, amb gairebé 2.500 abonats.
[vc_column][/vc_column][vc_gallery type=”flexslider_slide” interval=”0″ images=”313896,313893,313890,313895,313889″ img_size=”1024×576″ onclick=””]
En aquells temps, per poder fer les trucades, els ciutadans parlaven amb una centraleta i li indicaven a la telefonista el número de quatre xifres de l’abonat amb el qual volien parlar i, d’aquesta manera, s’establia la trucada. No va ser fins al 1901 que van aparèixer els primers locutoris i que alguns negocis i botigues van començar a oferir la possibilitat de fer trucades.
La confecció de la xarxa del telèfon
En un inici, la xarxa telefònica connectava les grans ciutats i el 1912 Barcelona ja estava enllaçada amb París. El servei, però, no arribava a la majoria del territori català. Per aquesta raó, es va crear el 1913 la Compañía Telefónica del Vallès que, amb la iniciativa de la Mancomunitat de Catalunya, va contribuir a fer arribar el telèfon arreu. Com a conseqüència, el 1922 ja hi havia 405 poblacions connectades.
[vc_column][/vc_column][vc_gallery type=”flexslider_slide” interval=”0″ images=”313876,313877,313878,313887″ img_size=”1024×576″ onclick=””]
Aquest escenari va canviar el 1924, quan la dictadura de Primo de Rivera va nacionalitzar les comunicacions i les va delegar a la Compañía Telefónica Nacional d’Espanya que va monopolitzar-ne el servei. Va ser llavors, entre el 1926 i el 1929, quan es va construir l’edifici de Telefónica de la plaça de Catalunya. La següent dècada, l’ús del telèfon particular es va estendre i també es va instal·lar a altres espais com les casernes i els equipaments esportius i culturals. Aquest procés d’implantació va continuar durant la postguerra amb l’habilitació de telèfons a les estacions de trens i les parades de taxi. No va ser fins al 1966 que van començar a funcionar les primeres 16 cabines telefòniques i, en paral·lel, el telèfon va arribar a pràcticament tota la població.
