Era l’any 1888. Barcelona es preparava per acollir l’Exposició Universal, una fita que havia de servir per obrir la ciutat al món. L’entrada escollida per a aquest esdeveniment va ser l’Arc del Triomf i, just a tocar, l’Ajuntament va decidir col·locar-hi la figura d’un personatge desconegut per a la majoria de la població en aquell moment, la de Rafael Casanova. La seva cara compungida causava incertesa entre la ciutadania. Molts es preguntaven el motiu de l’aflicció. “Deu estar assedegat“, deien. Això va indignar el banquer i escriptor Agustí Valls, que, coneixedor de la història de Casanova, li va dedicar un poema d’exaltació, gènesi de l’ofrena floral davant el monument cada 11 de setembre.
1894, any de la primera ofrena
Davant del desconeixement generalitzat, Valls va escriure uns versos titulats Davant la estàtua d’en Casanova per donar a conèixer la població de la importància que va tenir el darrer conseller en cap de Barcelona durant el setge del 1714. El poema es va publicar a principis del 1889 i l’abril d’aquell mateix any es va produir la primera ofrena davant l’estàtua de Rafael Casanova. No va ser, però, fins al 1894 quan, per primer cop, es va fer coincidir la tradicional ofrena al monument amb la Diada.
Un monument que primer va estar ubicat a l’actual passeig de Lluís Companys. Temps més tard, el 1914, coincidint amb el segon centenari de la caiguda de la ciutat, l’estàtua de Casanova va ser traslladada al seu emplaçament actual. “És el punt més proper on va caure ferit ara fa 312 anys”, explica l’historiador Joan Pallarès.
“No demana aigua, demana sang”
Agustí Valls va ser un home estretament vinculat al catalanisme de l’època. Amic de Torras i Bages, Valls es considera un dels fundador de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i va ser col·laborador habitual de diverses revistes, com ara La Renaixensa. Patriota fervent, el darrer vers del seu poema va servir per deixar constància del veritable sentiment que expressa el rostre del monument de Casanova, recordatori del patiment viscut pels catalans durant la Guerra de Successió: “No demana aigua, demana sang!“.
