En aquesta època de l’any en què la calor pica i tan sols pensar en aigua ja ens dona una mica de felicitat, us volem explicar la història de dos llocs de Sarrià – Sant Gervasi, on abunda aquest líquid tan preuat. Descobreix quan i com va arribar l’aigua al cim del Tibidabo i per què es va construir el passeig de les Aigües.
Tres piscines olímpiques al passeig de les Aigües
La majoria de barcelonins coneix la carretera de les Aigües perquè hi ha anat a fer esport o passejar, però molt pocs saben per què es diu així. Doncs bé, el nom té tota la raó de ser perquè per sota d’aquest camí de terra de 9 km de longitud hi passen cada dia l’equivalent a tres piscines olímpiques. Aquests 6.000 metres cúbics d’aigua van del dipòsit de Sant Pere Màrtir, on s’emmagatzema l’aigua que ve del riu Llobregat, fins al dipòsit d’Horta Guinardó, passant per les Corts i Sarrià – Sant Gervasi i proveint d’aigua 4.000 habitatges i comerços dels barris més alts de la ciutat.
Aigües de Barcelona va construir el sistema de subministrament a la ciutat a principis del segle XX, en un moment en què l’Eixample estava creixent molt i es necessitava més abastiment d’aigua. L’any 1909 es va construir el dipòsit de Sant Pere Màrtir i, per instal·lar la canonada que portaria l’aigua, es va haver de fer una carretera per on pogués circular la maquinària i els treballadors, que és la carretera de les Aigües que coneixem avui en dia.
Un edifici poc conegut al cim del Tibidabo
Un altre dipòsit que encara està en funcionament se situa a la part superior de la Torre de les Aigües del Tibidabo. És de 100 m³ i s’hi pot accedir amb el que va ser un dels primers ascensors elèctrics d’Espanya, que té 14 places i forma de ronyó.
Tot i ser un dels primers edificis que va canviar la silueta d’aquesta muntanya, la majoria de barcelonins no s’hi han fixat mai. La Torre de les Aigües del Tibidabo, d’estil modernista, es va construir entre 1902 i 1905, i en aquell moment va significar molt més que un edifici. Es va fer vistós perquè es pogués observar des del pla de Barcelona, per mostrar que la ciutat estava progressant i que, a partir d’aquell moment, l’aigua podia arribar a qualsevol lloc.
El doctor Andreu va ser qui va impulsar la construcció del dipòsit i la torre. Va crear la Societat Anònima del Tibidabo per fer el parc d’atraccions i urbanitzar el cim de la muntanya en un moment en què l’aigua encara no hi arribava. Per això va fer un acord amb la Societat General d’Aigües de Barcelona, Aigües de Barcelona actual. L’empresa d’aigües va encarregar-ne la construcció a l’arquitecte modernista Josep Amargós i Samaranch, que també va ser l’autor de l’Hivernacle del Parc de la Ciutadella, restaurat fa pocs anys.
L’edifici, de 42 metres d’alçària, fet amb maó vist i pedra natural, va guanyar el premi d’arquitectura de la ciutat de Barcelona del 1905. El temple expiatori del Sagrat Cor d’Enric Sagnier, just a sobre de la cripta, també es va començar a construir el 1902, però no es va acabar fins a l’any 1961.
