Lídia Jiménez és la tresorera de l’Associació de Perjudicats per la Confiscació del Govern Franquista. Explica que bona part de la seva vida ha estat “envoltada de secrets”, perquè durant molts anys no va saber que era la neta del president de la Generalitat Lluís Companys.

La seva àvia es deia Maria Antònia Bernadó. Assegura que era “una dona intel·ligent, culta, comptable de l’empresa familiar i que sabia quatre idiomes”.

Maria Antònia Bernardó era una dona culta i avançada per a l’època

De la relació entre la Maria Antònia Bernardó i el president Companys va néixer una filla: la Montserrat Capdevila, la seva mare. Assegura que el president afusellat per la dictadura franquista se “l’estimava molt” i li va deixar diners. Malauradament, una part important d’aquests diners van ser confiscats pel franquisme. A casa, sempre va sentir que eren la seva dot.

Però l’Estat encara no els ha retornat.

Era l’únic que li va quedar, a la mare. I no ho ha pogut veure. És així de trist”
Lídia Jiménez. Neta de Lluís Companys

“Era un llegat. Eren uns diners que el president Companys va donar perquè a la Montserrat no li faltés de res. I li va faltar de tot” , explica la Lídia Jiménez. I afegeix: “En aquells moments era l’únic que li va quedar, a la mare. Era l’únic que li va quedar. I no ho ha pogut veure. Ha mort i no ho ha pogut veure. És així de trist“.

Montserrat Capdevila, neta del president Companys, de jove

Trencar el silenci i superar la por del franquisme

La Montserrat Capdevila va fundar l’Associació de Perjudicats per la Confiscació del Govern Franquista i ara, la seva filla continua la lluita. Fa 14 anys que des de l’associació treballen perquè l’Estat els retorni aquests diners, un greuge que encara tenen més de 800 famílies descendents de republicans que formen part d’aquesta entitat, com la del secretari de l’associació, Joaquim Gracia.

La seva família té sis rebuts de diners confiscats. Els va trobar el seu cosí a la caixa forta de la històrica merceria Las Novedades, al Camp d’en Grassot de Barcelona, el mateix establiment al qual el 2018 betevé va dedicar un reportatge perquè va tancar.

Tots els rebuts sumen unes 70.000 pessetes de l’època. “La confiscació va suposar, entre altres coses, que hi hagués gent que no fes ni la carrera. Van patir una gran precarietat. Penseu que l’any 39, amb una pesseta es podien comprar moltes coses” , explica Joaquim Gracia.

Rebut amb els estalvis que el franquisme va confiscar a un veí del barri de Gràcia de Barcelona

La neta del president Companys afegeix que “això va suposar un desastre econòmic perquè en temps de postguerra -que és el que contava la mare- no hi havia ni per menjar. Moltes famílies estaven en precarietat. I què va passar? Doncs van passar penalitats, van passar de tot. Tenien por i els feia molta angúnia anar a demanar els diners i per això van callar. Érem en un estat de por i això és el que sempre m’han transmès a mi. Era un estat de por. Tenien por de tot“.

La reforma de la Llei de la memòria històrica, la darrera esperança

Fa més de 80 anys que la dictadura franquista va confiscar els estalvis de les famílies republicanes a partir d’un decret signat pel dictador Francisco Franco emès des del govern colpista a Burgos i que es va publicar el 17 de setembre del 1938.

Publicació del Decret pel govern de Burgos el 17 de setembre del 1938

El decret deia que “en el territorio dominado por el Gobierno Nacional y en el que en lo sucesivo se libere, queda prohibida la tenencia de papel moneda puesto en curso por el enemigo”. I deixava clar que “la tenencia de los referidos signos fiduciarios […] constituye un acto de contrabando, que será juzgado y sancionado conforme a lo establecido en la legislación vigente sobre la materia”.

Des de fa anys ciutadans de tot l’estat han intentat sense èxit la devolució d’aquests diners. El maig del 2017 el govern del Partit Popular, presidit per Mariano Rajoy ,va blocar la proposició de llei presentada pel Parlament de Catalunya de modificar la Llei de memòria històrica amb l’argument que “suposaria un augment dels crèdits pressupostaris”.

Cinc mesos més tard, la Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Suprem va rebutjar els recursos de quatre ciutadans. Reclamaven que es declarés l’Estat com a responsable patrimonial i se’ls indemnitzés per la confiscació dels diners emesos pel Banc d’Espanya en temps de legalitat republicana.

Fa 80 anys que estem amb uns papers que es van tornant grocs. I aquí ningú no ens dona solucions”
Joaquim Gracia, secretari de l’APIGF

Ara bé, la resolució del l’alt tribunal deixa oberta la reclamació per la via penal. Exposa que si els reclamants consideren que els fets suposen un crim de lesa humanitat, el procés s’ha d’obrir per la via penal.

El 2019, el gabinet de l’exjutge Baltasar Garzón va presentar un centenar de demandes al Tribunal Europeu de Drets Humans en què es reclamava les indemnitzacions corresponents a les famílies.

La resolució 60/147 de Nacions Unides en el capítol V considera víctimes de violacions contra els drets humans aquelles persones que hagin tingut “pèrdues econòmiques”. A més, el terme “víctima” comprèn la “família immediata”.

En el capítol II s’exposa que els “estats tenen l’obligació d’investigar de manera eficaç, ràpida, completa i imparcial i desenvolupar mesures contra els presumptes responsables de conformitat amb el dret intern i internacional”. Des de la instauració de la democràcia, a Espanya, encara no s’ha fet.

“Nosaltres ens trobem que tenim tot aquest munt de papers… de moment fa 80 anys que estem amb uns papers que es van tornant grocs, cada vegada més grocs i aquí ningú no ens dona solucions i això no pot ser. El que s’ha de buscar és una via de sortida”.

Aquesta via de sortida que reclama Joaquim Gracia podria ser la modificació de la Llei de memòria històrica, en tràmit al Congrés. Però si no s’aconsegueix, des de l’Associació de Perjudicats per la Confiscació del Govern Franquista asseguren que aniran a instàncies internacionals.

L’ajuntament de Sant Julià de Ramis no recorrerà l’espoli a instàncies europees

Qui ha renunciat, de moment, a la via internacional és l’ajuntament de Sant Julià de Ramis, després que el Tribunal Suprem hagi resolt en contra del recurs que havia presentat. El consistori gironí demanava el retorn de d’unes 10.000 pessetes que la dictadura franquista va espoliar de les arques municipals.

La sentència del Tribunal Suprem exposa que la reclamació “ha prescrit” i fa referència a “una norma constitucional que no es troba en vigor”.

Sant Julià de Ramis va ser el primer ajuntament en demandar l’estat pels diners confiscats pel franquisme, ara fa 2 anys. La primera reclamació la van fer al Consell de Ministres, que es va desestimar el desembre del 2019. A Sant Julià de Ramis es van lliurar unes 818.000 pessetes de les quals unes 10.000 eren de l’ajuntament. La resta, de veïns del poble.