Abans dels grans gratacels i de les certificacions de sostenibilitat, les ciutats s’erigien sobre cases de fusta i pedra, una realitat de la qual Barcelona no s’escapa. Parlem de masies que s’estenien al llarg de tota la ciutat, amb orígens —en alguns casos— que es remunten a l’època romana i que, agrupades, durant moltes dècades van arribar a constituir municipis, com és el cas de Sant Andreu del Palomar.
Juntament amb Sant Martí de Provençals, moltes persones guarden en el record aquestes com a dues àrees fabrils. El cert, però, és que abans que arribés la revolució industrial, els conreus de blat, ordi, enciams, oliveres i arbres fruiters i la ramaderia de vaques, ovelles, mules i cavalls, regnaven en aquests terrenys dirigits per grans cases de pagès. El llibre Les Masies de Sant Andreu del Palomar recull la història de les més de 150 masies que van existir-hi, embrió del que és aquest districte actualment.
Can Dragó
L’antic terme municipal de Sant Andreu del Palomar comprenia els actuals districtes de Sant Andreu, part d’Horta-Guinardó i Nou Barris. Avui dia, de tots els masos, n’hi ha alguns que han sobreviscut gràcies al manteniment de la seva estructura, o bé la conservació del seu nom, com és el cas de Can Dragó. Avui dia és un gran parc, seu de diversos equipaments de ciutat, que deuen la seva denominació a dues masies: Can Dragó Nou i Can Dragó Vell.
Amb origen al segle XVII, es creu que el nom d’aquest mas prové de la denominació que rebien un grup de soldats de l’exèrcit borbònic —”els Dragons“— que es va instal·lar en aquesta zona l’any 1714, durant la Guerra de Successió. Els basts terrenys que ocupaven van ser adquirits a finals del segle XIX per la Companyia dels Camins del Ferro del Nord d’Espanya —empresa que posteriorment passaria a integrar RENFE— la qual, durant els anys vint, va ordenar expropiar i enderrocar les cases per executar una ampliació de tallers que mai es va acabar duent a terme.
Can Carasses
Ubicada al passeig de Torras i Bages, deu el seu nom a l’antiga existència de dues grans cares a la seva façana: la d’un home somrient i la d’una dona plorant. El seu naixement data de l’any 1640, quan en aquests terrenys va construir-se una torre fortificada amb motiu de la Guerra dels Segadors. Més tard, va transformar-se en casa pairal i, anys després, en un mas senyorial.
Els diversos propietaris que va tenir van explotar la riquesa dels terrenys que ocupava la masia. Comptava amb horts, celler i connexions directes amb el rec Comtal per assegurar l’abastiment d’aigua. A les acaballes del segle XIX, un arrendatari francès va instal·lar una fàbrica de conserves que només va durar un any. Finalment, el 1930 va passar a mans de l’Ajuntament, que va crear-hi un centre escolar —actualment en funcionament— dedicat al dramaturg Ignasi Iglésias.
Can Fargas
En un extrem de l’antic municipi de Sant Andreu, a tocar d’Horta, durant el segle XI es va erigir una torre de guaita, pal de paller del que posteriorment esdevindria Can Fargas. La construcció del mas no es va completar fins ben entrat el segle XIV i, des d’aleshores, va erigir-se com una de les masies medievals de referència a la ciutat.
Comptava amb tres plantes, casa de masovers, capella, era, paller, celler, bassa i dues mines d’aigua… Una immensitat de terrenys que actualment anirien des de l’Hospital de Sant Pau fins al Parc del Guinardó, ocupant tot l’actual barri que porta el seu nom, la Font d’en Fargues. L’origen d’aquest terme prové de la font d’aigua existent en els camps de la masia, la qual donava servei a persones dels barris del Clot, la Sagrera, Horta i Sant Andreu.
