La història continua escrita a Barcelona, però sovint no sabem llegir-la. De vegades es mostra amb una força colpidora, com a la plaça de Sant Felip Neri, on les parets conserven encara les marques dels bombardejos. Altres cops queda amagada a plena vista, com la pintada de quitrà que assenyala la plaça del Milicià Desconegut a la plaça de Sant Josep Oriol.
Amb motiu dels 90 anys de l’inici de la Guerra Civil a Barcelona (19 de juliol del 1936), betevé recupera la mirada de Josep Maria Huertas i Lluís Permanyer, dos periodistes que van dedicar la seva vida a explicar la ciutat amb rigor i sensibilitat.
Van estudiar junts a l’Escola de Periodisme de l’Església i van ser els números u i dos de la promoció. Només van treballar en un projecte junts, la sèrie Ciutadans en temps de guerra, de betevé, sota la direcció del periodista Andreu Farràs. Aquesta és, doncs, una ocasió especial i una tria molt personal: la de Permanyer i Huertas, recuperada 20 anys després.
El resultat és una invitació a recórrer 40 espais de memòria repartits en sis rutes per redescobrir Barcelona.
Què trobaràs en aquest recorregut?
- 40 espais clau de la Guerra Civil a Barcelona seleccionats per Huertas i Permanyer
- sis rutes temàtiques per fer a peu i en transport públic
- refugis antiaeris visitables
- llocs de bombardejos i memòria històrica
- històries reals que van marcar la ciutat
Ruta 1: Les ferides de la guerra Bombardejos, refugis i supervivència
La Guerra Civil va deixar cicatrius visibles a Barcelona. Algunes encara marquen la pedra, d’altres es troben sota terra, als refugis on milers de persones es protegien de les bombes.
Aquesta ruta recorre alguns dels espais del conflicte al cor de la ciutat.
1. Sant Felip Neri
📍 Oratori de Sant Felip Neri. Plaça de Sant Felip Neri, 5 (Ciutat Vella)
La plaça de Sant Felip Neri és un dels espais més commovedors de Barcelona. Darrere la seva tranquil·litat aparent s’amaga una de les ferides més profundes que la Guerra Civil va deixar a la ciutat. Els forats que encara es poden veure a les parets de l’església no són fruit d’afusellaments, com sovint es creu, sinó de la metralla de les bombes que hi van caure el 30 de gener del 1938.
Aquell dia, un bombardeig va sembrar la destrucció en aquest racó del barri Gòtic. Entre les víctimes hi havia nombrosos infants que es trobaven a la plaça o refugiats als voltants. Les marques s’han conservat fins avui i converteixen aquest espai en un dels testimonis més colpidors de la guerra a Barcelona.
El poeta Sam Abrams va resumir aquesta empremta amb uns versos que semblen escrits per a Sant Felip Neri:
Aquests forats mortals de verola
que desfiguren les parets
van ser en altres temps
ferides obertes de guerra;
ara la brutor i la pols
hi deixen una crosta
mentre el temps esmussa
els cantells dels trets i de la memòria
La plaça continua interpel·lant el visitant amb la mateixa pregunta: què passa quan una ciutat decideix conservar les seves ferides perquè ningú no oblidi el que hi va succeir?
2. La bomba del Coliseum
📍 Monument a les víctimes dels bombardejos. Gran Via de les Corts Catalanes, 595 (l’Eixample)
A la Gran Via, davant del cinema Coliseum, costa imaginar que aquest tram tan transitat va ser escenari d’una de les explosions més devastadores que es recorden al centre de la ciutat. El 17 de març del 1938 a les dues de la tarda, una bomba va caure en aquest punt i va impactar sobre un camió republicà carregat de trilita, fet que en va multiplicar els efectes fins a convertir-la en una tragèdia de grans dimensions.
L’esclat va ser immediat. L’ona expansiva va arrasar façanes, va obrir un gran forat al Coliseum i va provocar la mort de centenars de persones en qüestió de segons. Moltes eren vianants o treballadors atrapats en plena jornada. Els edificis dels voltants van quedar destruïts o malmesos i l’escena es va omplir de fum, runa i silenci, en un dels episodis més colpidors dels bombardejos sobre la població civil.
Avui, el lloc ha estat completament reconstruït. El cinema continua dret i l’activitat ha tornat a la normalitat, però el record s’ha desplaçat. Davant seu hi ha el monument a les víctimes, d’estètica contemporània, que sovint passa desapercebut perquè la seva forma pot recordar més una bastida vinculada al mateix cinema que no pas un espai de memòria. Als seus peus, una inscripció:
A les persones mortes
en els bombardejos feixistes (1937-1939)
de la Guerra Civil a Barcelona
i a tots els pobles
víctimes d’altres guerres
3. Bombes sobre el Raval
📍 Placa en record dels bombardejos del 1938. Plaça de Joan Amades (Ciutat Vella)
La plaça de Joan Amades és un petit buit que s’obre al carrer del Carme, just al costat de l’Escola Milà i Fontanals. Va ser una zona molt castigada pels bombardejos del març del 1938.
El record d’aquell punt concret no es va fixar fins molt més tard, amb la col·locació d’una placa l’any 2003 que assenyala el lloc exacte on hi havia les cases desaparegudes.
En memòria de les víctimes
dels bombardeigs
de Barcelona de març de 1938
Per evocar l’espai original també es va reconstruir la font del Carme, obra noucentista de Josep Goday, que va quedar molt malmesa pels bombardejos.
Permanyer i Huertas van reflexionar el 2006 sobre com la guerra i les revolucions havien transformat Barcelona, i és que alguns dels espais oberts que avui semblen naturals —places i carrers més amples— tenen l’origen en esvorancs provocats pels bombardejos o en solars deixats per la crema de convents. “Així ha avançat aquesta ciutat, què hi farem”, va dir Huertas.
4. El Refugi 307
📍 Refugi 307. Nou de la Rambla, 175 (Sants-Montjuïc)
Al final del carrer Nou de la Rambla, allà on el Poble-sec es troba amb la roca de Montjuïc, s’obre el Refugi 307. Avui s’hi pot accedir amb un guia del Museu d’Història de Barcelona, però va néixer com una resposta urgent a les sirenes. Quan el programa es va enregistrar, el 2006, encara estava en restauració; ara, en canvi, forma part d’un circuit de memòria que permet recórrer gairebé 400 metres de galeries excavades per protegir la vida quotidiana.
Aquest refugi no és només un espai subterrani, és el rastre d’un esforç col·lectiu: veïns que el van cavar, nens que venien amb el sarró a la sorra després de l’escola, famílies que hi buscaven refugi mentre l’aire es feia espès i la por creixia en silenci. Durant un temps es va dir Mèxic, en homenatge a un país amic de la República. I darrere la seva preservació hi ha també una història de mobilització: la insistència d’una veïna, Valerie Powles, que va entendre que aquell passat no podia quedar enterrat.
Recórrer-lo avui és avançar per passadissos estrets —entre un metre i mig i dos d’amplada— i trobar-hi estances que parlen de vida en condicions extremes: lavabos, una font, una infermeria, una sala d’infants, una llar de foc. Cada racó ajuda a imaginar aquell moment en què la ciutat va afrontar el bombardeig indiscriminat sobre la població civil. Barcelona conserva altres refugis, com el de la plaça del Diamant, i en van apareixent més amb les obres, però pocs es poden visitar amb aquesta continuïtat. El 2006 quan Huertas i Permanyer van proposar aquesta ruta, el Diamant només era un projecte a llarg termini que sortosament ara ja és una realitat.
5. Les bateries antiaèries del Carmel
📍 Bateries antiaèries del Carmel. Turó de la Rovira (Horta-Guinardó)
Al capdamunt del turó de la Rovira o de Can Baró hi ha un dels llocs més paradoxals de la ciutat. Aquí es van instal·lar les bateries antiaèries per defensar Barcelona dels bombardejos. Des d’aquest punt privilegiat —un dels turons que dibuixen l’horitzó— es vigilava el cel. Els canons apuntaven cap amunt, però gairebé mai van tocar cap aparell de l’Aviació Legionària Italiana, que martiritzava la capital catalana des de Mallorca. Era una defensa improvisada, “una mica artesanal”, en una guerra que no ho era gens.
Entre aquestes plataformes avui silencioses també hi van quedar petites històries. El fotògraf Josep Brangulí hi pujava amb els seus cosins i va documentar el lloc, fixant en imatges aquell intent de defensar la ciutat. No gaire lluny d’on avui la gent s’asseu a mirar com marxa el sol, d’altres, com l’escriptor Joan Perucho, hi feien guàrdia o simplement hi passaven hores amb la sensació d’estar en un lloc que havia de protegir-los però que feia el que podia. El vell canó que els veïns del Guinardó havien batejat com l’avi pel seu so greu i una mica atrotinat.
Quan el 2006 es va enregistrar el programa, l’espai era encara un descampat en ruïnes, pràcticament buit. Avui és tot el contrari: un mirador ple de gent, a vegades fins a la saturació, amb un flux constant que transforma l’experiència i tensiona la convivència amb els veïns. Les restes hi són —els murs, les bases dels canons, la topografia— però el seu significat es dilueix entre converses, altaveus bluetooth i fotografies per a les xarxes.
Segurament Josep Maria Huertas i Lluís Permanyer hi veurien la paradoxa: d’una banda, una ciutat que ha recuperat un espai i l’ha obert a tothom. De l’altra, el risc que la memòria quedi relegada a decorat, que les pedres deixin de parlar perquè el soroll no deixa escoltar-les. Potser recordarien que aquest no és només un mirador, sinó un lloc que va néixer per protegir vides, i que encara ara demana una mirada més atenta que no pas una publicació que desapareix a les 24 h d’un fil d’Instagram.
Ruta 2: Quines històries s’amaguen a plena vista?
Algunes de les històries més sorprenents de la guerra continuen davant dels nostres ulls. Una petita Moreneta a la plaça de Catalunya, una església, una façana o una plaça poden amagar episodis que avui passen desapercebuts. Josep Maria Huertas i Lluís Permanyer sabien detectar aquests detalls i convertir-los en una altra manera de llegir Barcelona.
6. La Moreneta amagada
📍 Plaça de Catalunya (Ciutat Vella)
A la Guerra Civil, fins i tot resar podia ser perillós.
A la plaça de Catalunya hi ha una escultura que acostuma a passar desapercebuda. Representa una figura asseguda que sosté una petita imatge de la Moreneta. En aquell context, aquest detall va convertir l’espai en un refugi discret per a la fe.
Alguns creients s’hi aturaven uns segons, gairebé imperceptiblement, per resar. Era un gest mínim dins del moviment constant de la plaça. La petita imatge, que quedava camuflada, es va convertir en un punt de resistència silenciosa.
Huertas i Permanyer explicaven com aquests gestos formaven part d’una altra manera de viure la guerra.
7. La placa del Milicià Desconegut
📍 Plaça de Sant Josep Oriol (Ciutat Vella)
A la plaça de Sant Josep Oriol, a tocar del carrer del Pi, hi ha una petita anomalia que s’escapa de la mirada ràpida. A la paret, encara actualment, s’hi pot llegir —mig esborrat però tossudament present—“Plaça del Milicià Desconegut”. No és cap rètol oficial: és una pintada feta amb quitrà en ple estiu del 1936, quan la ciutat canviava de noms, de símbols i de referents.
En aquells primers mesos, els canvis naixien sovint des del carrer. La mort, l’entusiasme i la voluntat d’homenatge convertien places i carrers en un mapa inestable. El milicià desconegut —una rèplica popular del soldat desconegut— simbolitzava tots aquells que lluitaven sense nom. Durant un temps, la plaça va adoptar aquesta identitat improvisada, fins que un any més tard l’Ajuntament va acabar reconeixent oficialment alguns d’aquests noms nous. Però, mentre durava aquella “flamarada d’iniciatives”, orientar-se per la ciutat era gairebé un acte d’intuïció.
Quasi 100 anys després el nom oficial ha tornat a ser el de sempre i els sants han recuperat el seu lloc. Però el rastre del quitrà continua allà, més resistent que les capes de pintura que han intentat esborrar-lo. És una petita victòria del detall sobre l’oblit: una marca física que explica millor que cap placa fins a quin punt la ciutat va ser reescrita des de baix. De vegades, una simple taca de quitrà resisteix dècades i règims i continua parlant-nos.
8. L’església de Betlem
📍 Carrer del Carme, 2 (Ciutat Vella)
Al número 2 del carrer del Carme, a tocar de la Rambla, l’església de Betlem passa desapercebuda entre el trànsit constant de gent. Però aquest edifici, lligat als jesuïtes, va viure un dels episodis més devastadors dels primers dies del 1936, quan el foc va consumir-ne l’interior i va deixar el temple al límit de l’ensorrament.
L’incendi no va ser només una destrucció material. L’orgue va desaparèixer, la decoració barroca es va perdre completament i les voltes van cedir, fet que va convertir l’espai en una carcassa buida. Aquell buit no era només arquitectònic: era també simbòlic, el reflex d’una ruptura profunda amb tot allò que aquell lloc havia representat. Durant un temps, fins i tot es va arribar a qüestionar si valia la pena mantenir-la.
Quan la guerra es va acabar, l’església va renéixer, reconstruïda pels arquitectes Francesc Folguera i Lluís Bonet i Garí. El que veiem avui és fruit d’aquella reconstrucció: una continuïtat aparent que amaga una interrupció radical. La façana resisteix, el pòrtic encara acull els vianants, però l’interior ja no és el mateix.
9. Santa Maria del Mar
📍 Plaça de Santa Maria, 1 (Ciutat Vella)
Al barri del Born, Santa Maria del Mar s’aixeca amb la sobrietat elegant del gòtic català. Però també és una de les esglésies que van cremar els primers dies del 1936, com tantes altres de la ciutat. No era un fet aïllat, sinó part d’un patró que es repetia: cada esclat revolucionari acabava dirigint-se contra els edificis religiosos.
Ja havia passat el 1835, es va repetir durant la Setmana Tràgica del 1909 i es va tornar a produir amb el triomf de la revolució. L’incendi va ennegrir l’interior de la basílica fins a fer-la irreconeixible. Les parets, cobertes de sutge, transmetien una imatge de ruïna que va marcar tota una generació. “Feien autèntica pena”, recordava Huertas. Mentre alguns, com Frederic Marès, hi corrien per intentar salvar-ne alguna cosa, la destrucció avançava sense aturador.
Avui, en canvi, la llum torna a omplir l’espai i costa imaginar aquell passat fosc de l’església. Les pedres han recuperat el color i l’harmonia, però la memòria de l’incendi continua latent. Santa Maria del Mar no és només una joia del gòtic, és també el record d’una ciutat que, en moments de ruptura, va dirigir la ràbia contra els seus símbols i que després ha hagut d’aprendre a reconstruir-los i a mirar-los d’una altra manera.
10. Palau Maldà
📍 Carrer del Pi, 5 (Ciutat Vella)
Al número 5 del carrer del Pi, dins el Cinema Maldà actual, es conserva una petita empremta d’un episodi gairebé únic: la coneguda com la capella basca, l’únic espai de culte obert durant una part de la guerra. Depenia del govern d’Euskadi, republicà però catòlic, que va defensar el dret a mantenir la pràctica religiosa enmig d’una ciutat on les esglésies havien estat clausurades o cremades.
En aquest espai discret s’hi celebraven misses —fins a quatre els diumenges—, batejos i fins i tot algun enterrament. Consta que el desembre del 1937 s’hi va fer el primer bateig i que en pocs mesos n’hi va haver prop d’un centenar. La gent hi anava, però, amb prudència: no tant per ser-hi dins, sinó pel moment de sortir d’allà, quan podien ser vistos i identificats. Tot i les reticències d’algunes autoritats eclesiàstiques, els bascos van mantenir l’activitat i el lloc es va convertir en una petita illa de normalitat.
Durant la rehabilitació d’El Maldà del 2006, en retirar una pantalla, va emergir una fornícula que sembla correspondre a aquella capella. La majoria de persones hi passen pel davant sense saber que, en aquest racó amagat, va funcionar durant mesos l’únic espai de culte d’una ciutat que havia vist desaparèixer tots els altres
11. Església dels Maristes
📍 Passeig de Sant Joan, 88-90 (l’Eixample)
Antoni Campañà
Al passeig de Sant Joan, l’antiga església de les Saleses —avui coneguda sobretot com els Maristes de la Immaculada— va ser un dels escenaris més impactants dels primers dies del 1936. En un context en què l’anticlericalisme va emergir amb força, aquell espai es va convertir en un símbol extrem d’aquesta reacció.
S’hi van obrir les tombes de les monges i els taüts amb els cadàvers es van exposar al carrer, davant la mirada d’una població que hi acudia encuriosida. Durant dies, en plena calor de juliol, aquella escena grotesca va atreure gent que s’hi apropava per veure una imatge tan insòlita com inquietant: les van exposar a la porta i l’indret es va convertir en un reclam tètric. Tot plegat reflectia un anticlericalisme que no sorgia del no-res, sinó que venia de lluny i que en aquells moments trobava una expressió extrema.
L’edifici —obra de Joan Martorell— continua allà i forma part del conjunt dels Maristes, que el van adquirir després de la guerra. Res en l’aspecte actual no fa pensar en aquell episodi i generacions d’alumnes hi han passat sense conèixer aquesta història. Però aquell espai ampli davant la façana, tan quotidià avui, va ser durant uns dies l’escenari d’una de les imatges més colpidores d’aquell estiu.
12. Sagrat Cor del Tibidabo
📍 Plaça del Tibidabo (Sarrià – Sant Gervasi)
Al cim del Tibidabo, el Sagrat Cor amb la seva gran estàtua domina la ciutat com un punt de referència visible des de molts barris. Però els primers mesos del 1936 aquella imatge va desaparèixer: l’escultura, de vuit metres i obra de Frederic Marès, acabada d’instal·lar l’any anterior, va ser enderrocada.
No només es va destruir per aprofitar el bronze com a material de guerra, sinó que també es va convertir en un acte simbòlic. Hi ha fotografies de milicians disparant-hi, en una escena que resumeix el clima d’anticlericalisme d’aquells dies. Durant anys, el temple va quedar sense la figura que el coronava, com si li haguessin arrencat el seu element més visible.
El 1961 es va recuperar la silueta actual, amb una escultura nova, feta per Josep Miret.
Segueix mirant Barcelona amb uns altres ulls
Josep Maria Huertas i Lluís Permanyer ens van ensenyar a mirar la ciutat amb uns altres ulls.
A betevé intentem continuar aquesta tradició explicant la ciutat a través de les seves històries, el seu patrimoni i les seves curiositats.
Després de l’estiu recuperarem aquest esperit amb Barcelona amb uns altres ulls, un butlletí gratuït que recopilarà cada setmana les històries, curiositats i peces de patrimoni publicades a betevé.
Apunta-t’hi ara i sigues dels primers a rebre’l
Ruta 3: Poder, revolució i batalla simbòlica
La guerra no només es va lliurar als fronts, també es va disputar als hotels, als teatres, a les places de toros, als carrers i als monuments. Espais associats a les elits van canviar de funció: seus polítiques van ocupar edificis emblemàtics i alguns símbols de la ciutat van ser enderrocats. Barcelona es va transformar profundament i aquella transformació encara es pot llegir al paisatge urbà.
13. Foment: seu de la CNT-FAI
📍 Via Laietana, 32 (Ciutat Vella)
La seu del Foment del Treball —un dels grans símbols de la burgesia— va canviar completament de significat durant la guerra. L’edifici va passar a ser la seu de la CNT-FAI, que hi va instal·lar el seu quarter general, en un gest carregat de simbolisme: ocupar els espais de poder per fer visible que l’ordre havia canviat.
Des d’aquí es projectava una nova realitat, reforçada fins i tot amb cartells que identificaven clarament el nou ús de l’edifici. El moment culminant d’aquesta transformació va ser el novembre del 1936, amb l’enterrament de Buenaventura Durruti. La mobilització va ser massiva i va impressionar profundament la ciutat. Tant és així que la via Laietana va passar a dir-se via Durruti durant la guerra, en homenatge a una figura que despertava una adhesió popular extraordinària. Per a molts, aquell funeral va ser un dels més multitudinaris mai vistos.
14. Hotel Colón: seu del PSUC
📍 Plaça de Catalunya, 10 (Ciutat Vella)
A la plaça de Catalunya, l’antic Hotel Colón —un dels establiments més importants de la Barcelona d’entreguerres— es va convertir en la seu del PSUC. Després dels combats del juliol del 36, l’edifici va quedar en mans del nou poder i es va transformar en un centre polític en ple cor de la ciutat.
La façana es va omplir de grans retrats de Marx i Lenin que dominaven la plaça i van convertir aquell espai en una imatge icònica del moment. Des de la seva terrassa es va fer una de les fotografies més conegudes de la guerra: la de la miliciana amb fusell, Maria Ginestà, que aleshores tenia només 17 anys. Una imatge que sintetitza la mobilització d’aquells mesos.
Al mig de la plaça s’hi va aixecar el gegantí monument al soldat del poble, obra de l’escultor del Poblenou Miquel Paredes, amb la figura vestida amb el nou uniforme de l’Exèrcit Popular de la República, fet que reforçava aquesta nova escenografia política.
15. Hotel Ritz: menjador d’obrers
📍 Plaça de Catalunya, 10 (Ciutat Vella)
A la Gran Via, l’Hotel Ritz representava abans de la guerra l’elegància i el luxe d’una ciutat que aspirava a ser europea, impulsat per figures com Francesc Cambó. Però aquell mateix edifici va ser requisat els primers mesos del conflicte i transformat en un menjador gastronòmic per a obrers en una operació tan pràctica com simbòlica.
L’espai va passar a estar gestionat conjuntament per la CNT i la UGT, un acord poc habitual, i es van repartir tiquets perquè els treballadors hi poguessin anar a menjar. El contrast era evident: allà on abans s’hi asseia l’alta societat, s’hi servien àpats per a qui ho necessitava. La fotografia d’aquell moment, amb les sigles sindicals ben visibles, fa evident aquesta voluntat de capgirar els símbols i posar-los al servei del poble. Fins i tot es pot imaginar l’impacte que devia causar a qui havia impulsat aquell hotel veure’l convertit en una altra cosa.
16. Hotel Florida: sanatori d’infants
📍 Carretera de Vallvidrera al Tibidabo, 83-93 (Horta-Guinardó)
A la muntanya de Collserola, l’Hotel Florida domina la ciutat amb unes vistes privilegiades que avui associem al luxe i la tranquil·litat. Però durant la guerra aquell edifici va tenir una funció molt diferent: es va transformar en un sanatori per a infants aprofitant l’aire pur i l’entorn allunyat del nucli urbà.
Com en el cas del Ritz, la idea responia a la lògica de reaprofitar espais de la burgesia i donar-los un ús social. En una Barcelona densament poblada, portar nens a la muntanya significava oferir-los salut i una vida més sana. El Florida, com també altres espais, es va integrar en aquesta xarxa d’assistència i va mantenir fins i tot el nom de Sanatorio la Florida. Tot plegat contrastava amb l’origen de l’edifici, pensat per a una clientela selecta, i amb les llegendes que encara circulen, com la falsa estada de Hemingway, que en realitat no hi va ser mai.
17. La Monumental: l’escenari dels grans mítings
📍 Gran Via de les Corts Catalanes, 749 (l’Eixample)
La plaça de toros La Monumental va ser, durant la guerra, un espai amb una doble vida. D’una banda, es va convertir en escenari dels grans mítings dels partits i sindicats d’esquerres, un dels pocs llocs de la ciutat amb capacitat per reunir multituds. De l’altra, va continuar acollint espectacles taurins amb la finalitat de desmentir la idea que tot s’havia aturat. Es buscava mantenir una certa normalitat enmig del conflicte.
Els primers dies, encara hi havia toros previstos i es van acabar celebrant diverses curses, algunes fins i tot a benefici dels hospitals de sang. La ciutat, malgrat tot, seguia viva i la gent continuava anant a espectacles i actes públics. Però la imatge més potent és la dels mítings: oradors com Federica Montseny o Lluís Companys parlant davant de milers de persones, en discursos carregats d’intensitat que buscaven mobilitzar i mantenir la moral.
18. Les Arenes
📍 Gran Via de les Corts Catalanes, 385 (l’Eixample)
A la plaça de toros Les Arenes, avui convertida en centre comercial, l’activitat durant la guerra va ser sorprenentment escassa si es compara amb La Monumental. Mentre que l’altre gran recinte taurí bullia amb mítings i espectacles, aquí pràcticament no s’hi va fer cap acte públic rellevant.
La seva funció va ser molt més discreta i funcional. Les Arenes es van convertir en una mena de dipòsit de vehicles requisats: cotxes que encara circulaven i que, quan s’espatllaven, eren portats aquí. L’espai va acabar funcionant com un cementiri d’automòbils, una imatge gairebé irònica si es pensa en la seva forma circular, com un saló de l’automòbil improvisat en plena guerra.
19. Monument a Joan Prim
📍 Parc de la Ciutadella (Ciutat Vella)
Al Parc de la Ciutadella, el monument a Prim és una de les escultures més visibles del recinte, però no és l’original. El desembre del 1936 va ser enderrocat, sobretot per aprofitar-ne el bronze en plena guerra, quan ja havia passat l’eufòria inicial dels primers dies.
L’acció la van dur a terme les Joventuts Llibertàries de Gràcia. La figura de Prim generava controvèrsia: d’una banda, se li retreia el bombardeig de la ciutat; de l’altra, se li reconeixia haver fet possible que la Ciutadella es convertís en parc i no en un espai urbanitzat. El monument va desaparèixer completament i, acabada la guerra, es va haver de reconstruir.
Actualment, l’escultura que es veu és obra de Frederic Marès, fruit d’aquesta restitució.
20. Monument a Joan Güell
📍 Gran Via de les Corts Catalanes amb rambla de Catalunya (l’Eixample)
A la cruïlla de la rambla de Catalunya amb la Gran Via s’hi aixecava el monument a Joan Güell i Ferrer. Era un homenatge a un dels grans empresaris de la ciutat. Però durant la guerra, aquella figura es va convertir en objectiu a abatre: simbolitzava la burgesia i el poder econòmic que molts volien qüestionar.
No es va destruir tot el conjunt, sinó només l’escultura del personatge, que va ser tombada. A la base, hi van pintar “Víctimes del 19 de juliol”, fet que va transformar el sentit del monument. La resta de l’estructura també va canviar amb la reconstrucció posterior, més simplificada, obra de Frederic Marès, que va eliminar bona part dels elements originals que tenia.
El monument es manté, però amb aquesta forma nova i amb una història al darrere que l’explica. A diferència d’altres figures com l’estàtua de Josep Anselm Clavé, respectada pels obrers, Güell representava un món que es volia fer caure i el seu monument en va ser una prova visible.
21. Monument a Antonio López
📍 Plaça d’Idrissa Diallo (Ciutat Vella)
A la part baixa de la via Laietana, s’hi aixecava el monument a Antonio López i López, marquès de Comillas. Va ser un altre dels grans símbols que van rebre de seguida amb l’esclat del conflicte. L’escultura original, de bronze, va ser retirada per fondre-la i destinar el material a la guerra, així que el pedestal va quedar buit.
Acabada la guerra, el monument es va reconstruir, però no com abans. L’escultura, obra de Frederic Marès, era diferent de l’original i no s’assemblava físicament al marquès de Comillas. L’emplaçament no era casual: López era el gran impulsor de la Companyia Transatlàntica i el monument s’aixecava just davant del seu edifici, per reforçar la seva imatge com a figura central de la burgesia.
En el primer quart del segle XXI aquest espai ha canviat de significat de manera radical. La figura de López va ser molt qüestionada pel seu vincle amb el tràfic d’esclaus i, després d’anys de debat, l’estàtua va ser retirada el 2018. Avui, la plaça ja no porta el seu nom: s’anomena Idrissa Diallo en honor a un migrant Guineà que va perdre la vida al Centre d’Internament d’Estrangers. El pedestal buit segueix allà, curiosament la mateixa imatge que oferia durant la Guerra Civil.
Ruta 4: Repressió i violència a la rereguarda
Darrere façanes aparentment normals s’hi amaguen algunes de les històries més inquietants del conflicte. Txeques, presons, desaparicions i episodis de repressió van formar part de la rereguarda barcelonina. Aquests espais expliquen una cara de la guerra que sovint queda eclipsada pels grans esdeveniments, però que va marcar profundament la vida de moltes persones.
22. Txeca central del SIM
📍 Carrer de Muntaner, 321 (Sarrià – Sant Gervasi)
En un soterrani discret del carrer de Muntaner, s’hi conserva el que va ser la txeca central del SIM, el Servei d’Informació Militar. A partir del 1937, amb una influència creixent dels assessors soviètics, aquests espais es van convertir en centres especialitzats d’interrogatori i tortura en una ciutat on la repressió també tenia múltiples cares.
Aquí no només s’hi detenien persones: s’hi aplicaven metodologies sistemàtiques de tortura física i psicològica per obtenir informació. Alguns testimonis, com el del periodista Manuel Tarín Iglesias, a Los años rojos, parlen de detencions, pallisses i interrogatoris constants. Però també hi havia mètodes més elaborats: cel·les inclinades que impedien descansar, espais amb formes irregulars o la coneguda cel·la pictòrica, amb figures geomètriques inspirades en Kandinsky, pensades per desorientar mentalment el detingut. Noms com la nevera, la dutxa o el pou resumien pràctiques que buscaven el desgast progressiu més que la violència immediata.
Aquest espai no és visible per a la majoria de ciutadans i queda amagat, però és la prova que hi havia una xarxa subterrània de repressió molt present en la memòria dels qui la van patir.
23. Txeca de la Tamarita
📍 Passeig de Sant Gervasi, 47 (Sarrià – Sant Gervasi)
Al Parc de la Tamarita, a tocar del passeig de Sant Gervasi, s’hi conserva una torre neoclàssica envoltada de jardí que durant la guerra va canviar completament de funció. Allunyada del centre, va ser convertida en una txeca, un espai de detenció i interrogatori similar al de Muntaner, però més discret i menys documentat.
Aquí també s’hi van produir episodis de repressió en un entorn que contrastava amb la tranquil·litat del lloc. La transformació va impactar profundament la propietat: quan la família Basso-Mata va tornar a la ciutat va refusar tornar-hi a viure després dels crims que s’hi havien comès. Avui, el parc manté l’aparença serena, però la torre recorda aquest passat ocult, lluny del focus de la ciutat.
24. Antiga ambaixada de l’URSS
📍 Avinguda del Tibidabo, 17 (Sarrià – Sant Gervasi)
A l’avinguda del Tibidabo, a l’antic edifici ocupat per la Mútua Universal, s’hi amaguen les restes de la que va ser l’ambaixada de la Unió Soviètica durant la guerra. El que havia començat com a consolat, traslladat des del centre, va acabar convertint-se en ambaixada quan el govern republicà es va establir a la ciutat.
Als soterranis s’hi conserva un refugi gairebé intacte, amb estances, una comuna i espais tècnics. Encara s’hi poden veure rètols i escuts originals, i fins i tot es recorda la gran bandera soviètica que penjava de la façana i dominava aquest tram de l’avinguda. El cònsol, Vladimir Antonov Ovseenko, figura clau d’aquesta presència, va acabar sent depurat i assassinat per ordre de Stalin, un final que il·lustra també les tensions internes del mateix règim que representava.
Aquest soterrani és un dels testimonis més sorprenentment ben conservats de la Guerra Civil a Barcelona.
25. La desaparició d’Andreu Nin
📍 La Rambla, 30 (Ciutat Vella)
Al número 30 de la Rambla una placa recorda la desaparició del secretari general del POUM, Andreu Nin. No és casual: aquí s’aixecava l’antiga Fonda Falcón, seu del partit, avui convertida en la Biblioteca Andreu Nin. És en aquest entorn on es va fixar la memòria d’un dels episodis més foscos de la guerra fratricida de la rereguarda republicana posterior als fets de maig del 1937.
Nin va ser detingut i va desaparèixer sense deixar rastre. Es creu que va ser torturat fins a tal punt que el cos no es podia ni mostrar i per això no va aparèixer mai. En aquell moment, la propaganda va intentar confondre l’opinió pública amb consignes com “On és Nin? A Salamanca o a Berlín?”, per insinuar una traïció que desacredités la seva figura. La desaparició va marcar profundament els seus companys.
El record queda fixat en dues plaques i en el nom mateix de la biblioteca. El lloc ha canviat d’usos però no gaire d’estructura. Aquestes petites marques urbanes mantenen viva la pregunta que no va tenir mai resposta: què li va passar realment a Andreu Nin?
26. Antiga presó de Reina Amàlia
📍 Plaça de Josep M. Folch i Torres (Ciutat Vella)
La plaça de Josep M. Folch i Torres ocupa avui l’espai on durant dècades s’alçava la presó de Reina Amàlia, coneguda popularment com la presó vella, oficialment Casa Municipal de Corrección. El recinte havia estat originàriament un convent dels Paüls, que amb el temps es va convertir en un establiment penitenciari. Per a molts barcelonins era una presència incòmoda al cor del Raval: un edifici que simbolitzava el càstig, el control i la repressió. I és que al recinte s’hi feien execucions públiques, com la que va immortalitzar el pintor Ramon Casas.
Pocs dies després de l’inici de la Guerra Civil, el juliol del 1936, es va decidir enderrocar-la. La iniciativa va ser impulsada per Joan García Oliver, que la considerava un símbol de l’opressió que calia fer desaparèixer. Les tasques de demolició es van allargar fins a l’octubre i van mobilitzar nombrosos voluntaris. Durant aquells mesos es va estendre la idea, carregada de voluntat propagandística, que s’estava posant fi a les presons. La realitat, però, era més complexa: mentre un edifici desapareixia, altres centres penitenciaris continuaven funcionant o s’adaptaven a les circumstàncies.
L’enderroc va generar un dels primers grans espais lliures d’aquesta part de la ciutat i va transformar radicalment la fesomia de l’entorn.
27. La presó Model
📍 Carrer d’Entença, 155 (l’Eixample)
La Model és un dels edificis que formen part de la memòria profunda de la ciutat. El 19 de juliol del 1936 hi havia 851 presos tancats darrere els seus murs. Amb el triomf de la revolució, la CNT va ordenar-ne l’alliberament immediat i, durant unes hores, va semblar que la vella presó quedaria buida per sempre.
La realitat, però, va canviar molt de pressa. Les cel·les que s’havien buidat es van tornar a omplir ben aviat, aquesta vegada amb persones considerades contràries al nou ordre revolucionari. La població reclusa va créixer fins a milers d’interns durant la guerra. Hi van estar tancades figures conegudes, com el futur alcalde de Barcelona Josep Maria de Porcioles o l’editor Gustau Gili, que va ser alliberat gràcies a les gestions del rector de la UB Pere Bosch i Gimpera.
Després del 1939, l’edifici es va convertir en una peça central de l’engranatge de la repressió franquista. Als anys 70 hi va estar empresonat el periodista Josep Maria Huertas, fet que explica la mirada crítica i humana amb què va escriure sobre aquest espai. Durant dècades, generacions de famílies van conèixer la Model des de l’altra banda dels seus murs, mentre esperaven notícies des dels bars del barri o visitaven parents empresonats.
28. La Rabassada
📍 Carretera de Barcelona a Sant Cugat (Horta-Guinardó)
Durant els primers mesos de la Guerra Civil els revolts sinuosos de la carretera de la Rabassada van adquirir una notorietat sinistra. Les patrulles de control hi van portar persones detingudes i, en nombrosos casos, hi van ser executades sense garanties ni judici. Aquell paisatge apartat, tan proper a la ciutat i alhora tan discret, es va convertir en un dels escenaris més tràgics de la violència revolucionària.
La memòria oral ha conservat el record d’aquells dies. Les víctimes procedien sovint de perfils molt diversos: religiosos, persones identificades amb els sectors conservadors o ciutadans denunciats per motius polítics, però també per rancúnies personals o acusacions que no es van comprovar mai. La presència de cossos als marges de la carretera va arribar a ser tan freqüent que les tradicionals fontades populars que es feien a la serra van deixar de fer-se. El nom de la Rabassada va acabar convertint-se en un símbol dels excessos i la repressió que van marcar aquell període convuls.
29. El revolt de les Monges
📍 Carretera de Vallvidrera a Sant Cugat (Sarrià – Sant Gervasi)
El revolt de les Monges, a la carretera de Vallvidrera, és un d’aquells indrets on el paisatge amaga una història tràgica. El nom recorda l’assassinat de cinc religioses de les domíniques de l’Anunciata el 27 de juliol del 1936, als primers dies de la guerra. Les germanes havien abandonat l’hàbit i anaven vestides de seglars per passar desapercebudes després de sortir del seu col·legi del carrer de Trafalgar.
Segons el relat conservat, les cinc dones van ser portades pels milicians fins a aquest punt de la carretera, on les van assassinar i van quedar esteses al marge del camí. Uns veïns que s’hi van acostar en descobrir els cossos van comprovar que una de les religioses encara era viva. Els responsables de l’atac van tornar poc després i van amenaçar els veïns que intentaven ajudar-les. Una de les monges, anomenada Ramona, va sobreviure encara un dia més a l’Hospital de la Santa Creu abans de morir.
Aquell episodi va commocionar especialment la zona perquè, a diferència d’altres execucions extrajudicials d’aquells mesos, Vallvidrera no era un dels escenaris habituals d’aquestes “passejades”. Qui passa avui per aquest revolt hi troba una creu commemorativa que manté viu el record dels fets. El topònim mateix, revolt de les Monges, ha acabat incorporat al paisatge i a la memòria col·lectiva. Actualment encara hi ha qui s’hi atura i hi deixa unes flors silvestres.
Ruta 5: La guerra, en primera persona
La història també es pot explicar a través de les persones que la van viure. Periodistes, escriptors, polítics, religiosos, infants o ciutadans anònims van experimentar aquells anys des de realitats molt diferents. Les seves històries ens acosten al costat més humà del conflicte i ens ajuden a entendre com la guerra va alterar vides, trajectòries i esperances.
30. George Orwell al Teatre Poliorama
📍 La Rambla, 115 (Ciutat Vella)
Al terrat del Teatre Poliorama, amb un fusell a les mans i la Rambla convertida en línia de front als seus peus, George Orwell va viure en primera persona els Fets de Maig del 1937. Allotjat a l’Hotel Continental, es va incorporar a la defensa de les posicions del POUM i va passar tres dies i tres nits de guàrdia observant una ciutat partida per un enfrontament tan inesperat com desconcertant.
El que més el va impressionar no va ser el combat, sinó com era d’absurd. Des del terrat veia homes armats a l’altra banda que, en teoria, lluitaven per la mateixa causa. A Homenatge a Catalunya recorda també una escena reveladora davant del Cafè Moka. Un guàrdia civil destinat a una barricada va disparar per la Rambla. Quan li van preguntar per què ho havia fet, després de dies mantenint una mena de treva tàcita entre posicions, es va justificar dient que havia vist algú corrent. Més tard, per disculpar-se, va repartir ampolles de cervesa obtingudes del mateix cafè. L’anècdota resumeix bé el clima d’aquells dies: tensió, desconcert i una estranya quotidianitat enmig d’un conflicte fratricida.
Al terrat del Poliorama va néixer una part essencial d’Homenatge a Catalunya, un dels testimonis més lúcids i humans que s’han escrit sobre aquells dies.
31. Antonio Machado a l’Hotel Majestic i la Torre Castanyer
📍 Passeig de Gràcia, 68 (l’Eixample) / passeig de Sant Gervasi, 5 (Sarrià – Sant Gervasi)
El poeta andalús Antonio Machado va viure a Barcelona durant els últims mesos de la guerra. Arribat des de València amb la seva mare, buscava un lloc segur davant l’avanç del front. El seu primer allotjament va ser l’Hotel Majestic, al passeig de Gràcia, però l’estada hi va ser breu. L’ambient no li agradava i tampoc hi trobava la tranquil·litat que necessitava. Una placa col·locada al vestíbul per la Societat Cultural Andalusa Almenara recorda aquell pas breu del poeta.
Al cap d’un mes, Machado es va traslladar a la Torre Castanyer, al passeig de Sant Gervasi. Aquella casa es va convertir en el seu últim domicili abans de l’exili. Hi va escriure 29 articles per a “La Vanguardia” titulats Desde el mirador de la guerra. També va rebre amics i intel·lectuals a la finca i encara trobava forces per llegir-los textos i poemes, tot i que la seva salut era ja molt delicada. El 22 de gener del 1939 va abandonar la ciutat en un vehicle del Departament de Sanitat. Durant el trajecte cap a la frontera el cotxe es va avariar i altres exiliats, entre ells Carles Riba i Josep Pous i Pagès, els van ajudar a continuar el viatge que va acabar a Cotlliure, on el poeta va morir un mes després.
32. Les Heures: residència de Companys
📍 Campus Mundet (Horta-Guinardó)
El Palau de les Heures, avui integrat al Recinte Mundet i ocupat per la Universitat de Barcelona, és un dels indrets més singulars de la ciutat. Construït a finals del segle XIX per l’arquitecte August Font i Carreras per encàrrec de l’industrial Josep Gallart, copropietari de la Hispano-Suïssa, va néixer com una residència d’estiueig inspirada en els castells francesos. En aquell moment, aquest vessant d’Horta era gairebé un límit rural, allunyat del centre urbà i de la vida quotidiana de la burgesia barcelonina.
Durant la guerra, la finca va ser confiscada per la Generalitat i es va convertir en residència oficial del president Lluís Companys. La presència del cap del govern català va fer que aquell palau aïllat es considerés un possible objectiu militar. Per aquesta raó s’hi va construir un refugi antiaeri de 53 metres excavat a la roca, connectat per un passadís subterrani que permetia protegir els ocupants en cas de bombardeig. La paradoxa és que el mateix Josep Gallart, exiliat a la zona franquista i vinculat a l’aviació rebel, va arribar a facilitar una fotografia aèria de la finca perquè es pogués localitzar des de l’aire. Segons les seves memòries, l’atac finalment no es va dur a terme.
33. La desaparició del bisbe Irurita
📍 Carrer del Bisbe (Ciutat Vella)
Al carrer del Bisbe, davant del Palau Episcopal, una estàtua recorda la figura del bisbe Manuel Irurita Almandoz, un dels personatges més controvertits de la Barcelona dels anys 30. La seva desaparició durant la guerra va convertir-lo en un símbol de la persecució religiosa, però també en protagonista d’un dels grans enigmes de la memòria contemporània de la ciutat. No és casual que aquest carrer arribés a anomenar-se durant el franquisme “calle del Obispo Irurita”, ja que, durant dècades, la seva figura va ocupar un lloc central en el relat oficial dels vencedors.
La seva història també passa pel carrer de Pujades, 107. En aquest edifici que fins al 2014 va ser la seu de l’Ateneu Colón, les patrulles de control van retenir Irurita després de ser identificat mentre s’amagava sota una identitat falsa, la de Manuel Luis. Acabada la guerra, l’edifici va lluir una gran estola commemorativa com a acte de desgreuge. Avui, però, l’edifici no ha sobreviscut i s’ha perdut la pista de l’estola.
La mort d’Irurita continua dividint els historiadors. La versió oficial sosté que va ser afusellat al cementiri de Montcada el desembre del 1936, una hipòtesi reforçada per recents proves d’ADN. Altres autors, com Josep Maria Ràfols, defensen que va sobreviure ocult durant tota la guerra i que va ser assassinat durant els darrers dies de la retirada republicana, l’any 1939. Concorda amb alguns testimonis citats per Huertas que asseguraven haver vist el bisbe de Barcelona sortint del Palau Episcopal a principis del 1939. Entre la història documentada i la llegenda, el seu cas continua sent un dels més controvertits d’aquells any.
34. El Gran Teatre del Liceu
📍 La Rambla, 51-59 (Ciutat Vella)
El juliol del 1936 la Generalitat va protegir el Gran Teatre del Liceu i va ordenar que s’ocupés per evitar que pogués ser destruït els primers dies de violència revolucionària. La decisió no només va fer que es preservés un dels edificis més emblemàtics de la ciutat, sinó també un dels grans símbols de la burgesia catalana, aquell mateix espai que dècades abans havia estat escollit per l’anarquista Santiago Salvador per llançar-hi la bomba Orsini que va commocionar la Barcelona de finals del XIX.
Contràriament al que sovint es pensa, el teatre no va quedar paralitzat durant la guerra. Les representacions hi van continuar amb una sorprenent normalitat durant gairebé tot el conflicte. Per l’escenari hi van passar figures com Marcos Redondo, Hipólito Lázaro o Maria Espinalt, que van continuar actuant a la ciutat fins als darrers mesos de la guerra. El Liceu també va acollir concerts benèfics impulsats sovint per Pau Casals, destinats a recaptar fons, i l’activitat cultural es va mantenir oberta com una forma d’evasió i de vida quotidiana enmig de les dificultats.
Una de les anècdotes té com a protagonista Marcos Redondo. Quan es va plantejar que tots els artistes cobressin el mateix sou, el baríton va respondre amb ironia: “Doncs ara que canti el conserge”. Una frase que reflecteix les tensions que va generar l’intent d’aplicar nous criteris d’igualtat en un món tan jerarquitzat com el de l’òpera.
La programació es va mantenir pràcticament fins al final. L’última funció abans de l’ocupació de la ciutat va tenir lloc el 22 de gener del 1939, quan es va representar La bruja, la popular sarsuela de Ruperto Chapí. Quatre dies després les tropes franquistes van entrar a Barcelona i es va posar fi a una etapa en què el Liceu havia aconseguit continuar aixecant el teló malgrat la guerra.
35. El Teatre Poliorama
📍 Parc de la Ciutadella, s/n (Ciutat Vella)
El Teatre Poliorama va viure la guerra com molts altres espais culturals de la ciutat: adaptant-se a les circumstàncies sense deixar d’apujar el teló. Inaugurat originalment com a cinema, va ser confiscat després de l’esclat del conflicte i rebatejat com a Teatre Català de la Comèdia. La Generalitat el va convertir en un dels principals escenaris de la política cultural del moment, fins al punt que les obres premiades per la Institució de les Lletres Catalanes s’hi estrenaven habitualment.
Una de les històries més singulars té com a protagonista el dramaturg Xavier Benguerel i la seva comèdia El casament de la Xela. La representació avançava cap al desenllaç quan les sirenes van anunciar un bombardeig i el públic va abandonar precipitadament la sala. L’obra va quedar interrompuda.
L’endemà, actors i espectadors hi van tornar amb la voluntat d’acabar-la, però, gairebé a la mateixa hora, les sirenes van tornar a sonar. Aquell cop, però, una veu es va imposar a crits entre la inquietud general: “Jo no em bellugo d’aquí fins a veure com acaba l’obra!“. La determinació va contagiar la resta de la sala, que va decidir quedar-se. Finalment els avions no van atacar i la funció es va poder completar.
L’episodi explica com es vivia el dia a dia sota els bombardejos. La por formava part de la rutina, però també la necessitat de mantenir espais de normalitat.
36. El Zoo de Barcelona
📍 Parc de la Ciutadella, s/n (Ciutat Vella)
El Zoo també va viure les conseqüències de la guerra. A mesura que el menjar escassejava, alimentar els animals es va convertir en una tasca cada vegada més difícil. Si la fam va colpejar durament la població, els animals, totalment dependents dels cuidadors, encara en van patir més les conseqüències.
Una de les pèrdues més sentides va ser la de la Júlia, l’elefanta del Zoo, que va morir l’agost del 1938. Havia arribat a la ciutat el 1914, regal de l’exsultà del Marroc Muley Hafid als nens de la ciutat després de la mort del popular Avi. Durant gairebé 25 anys va ser un dels grans símbols del parc.
Les penúries de la guerra no només van afectar les persones. També van deixar empremta en espais quotidians i entranyables com el Zoo, que ha tingut sempre algun animal capaç de marcar la memòria de diverses generacions, des de l’Avi i la Júlia fins al Floquet de Neu.
Ruta 6: La llarga batalla per la memòria
Les guerres no s’acaben quan callen les armes. Continuen en els monuments, les plaques, els noms dels carrers i els debats sobre què mereix ser recordat. Barcelona és plena d’espais que homenatgen persones i episodis del passat, però també de rastres d’històries que han estat esborrades, discutides o oblidades. Per això la memòria continua sent, encara avui, un territori de disputa.
37. Camp de la Bota
📍 Fòrum Barcelona 2004 (Sant Martí)
El Camp de la Bota és un dels espais de memòria més colpidors del litoral. El seu nom sembla derivar del francès Champ de la Butte, un camp de tir utilitzat per les tropes borbòniques després del setge de la ciutat. Amb els anys, la zona va mantenir aquesta vinculació militar i hi va funcionar un camp de pràctiques d’artilleria.
L’indret va adquirir un significat tràgic durant el segle XX. Al començament de la guerra s’hi van afusellar alguns militars revoltats, però després del conflicte es va convertir en l’escenari principal de la repressió franquista. Entre 1939 i 1952 hi van ser executades almenys 1.704 persones. El 1952 el bisbe de Tolosa, convidat al Congrés Eucarístic, va fer saber que no pensava assistir a una ciutat en la qual, 13 anys després de la guerra, encara es continuava afusellant persones. Poc després, les execucions van cessar definitivament.
De l’antic Camp de la Bota gairebé no en queda res, excepte la desembocadura de la riera d’Horta, que continua marcant la frontera històrica entre Barcelona i Sant Adrià, allà on s’alçaven els barris de barraques de Pequín i del Camp de la Bota. El monument Fraternitat, de Miquel Navarro, recorda les víctimes d’aquell indret. Al peu, els versos que el 1942 va escriure Màrius Torres:
Que en els meus anys la joia recomenci
sense esborrar cap cicatriu de l’esperit.
O Pare de la nit, del mar i del silenci,
jo vull la pau però no vull l’oblit
38. Fossats de Santa Helena i Santa Eulàlia
📍 Castell de Montjuïc (Sants-Montjuïc)
El Castell de Montjuïc conserva dos espais carregats de memòria: els fossats de Santa Helena i de Santa Eulàlia. El de Santa Helena, més recollit i situat a l’interior de la fortalesa, va ser durant la guerra el lloc on s’afusellaven els militars implicats en la sublevació. Hi van morir figures destacades com el general Manuel Goded i comandaments revoltats com Luís López Varela o José López-Amor. Al principi, les execucions atreien multituds curioses, fins al punt que les autoritats republicanes van decidir traslladar temporalment els afusellaments al Camp de la Bota per evitar que es convertissin en un espectacle.
Molt a prop hi ha el fossat de Santa Eulàlia, més obert i visible. Va ser allà on va ser afusellat el president Lluís Companys. El règim franquista va descartar afusellar-lo a Santa Helena per ser un espai reservat als màrtirs del bàndol sublevat i va escollir aquest altre espai, que es va convertir des d’aquell moment en un lloc de memòria. Així, un mateix espai, el castell, va acabar simbolitzant dues repressions successives però ben diferenciades.
39. Monument a les Brigades Internacionals
📍 Rambla del Carmel (Horta-Guinardó)
El monument a les Brigades Internacionals, situat al Carmel, és una de les peces que van formar part del projecte impulsat per l’alcalde Pasqual Maragall i l’urbanista Oriol Bohigas per monumentalitzar els barris perifèrics de la ciutat. L’obra, creada per l’escultor nord-americà Roy Shifrin i finançada per la Brigada Lincoln i entitats dels Estats Units, ret homenatge als milers de voluntaris estrangers que van venir a combatre al costat de la República.
L’escultura representa la lluita entre David i Goliat, una imatge bíblica utilitzada aquí com a metàfora del combat desigual contra el feixisme. La inauguració de l’obra no va ser casual: es va celebrar el mateix dia que es commemorava el cinquantè aniversari del comiat de les Brigades Internacionals, l’octubre del 1938. Aquell adeu multitudinari, amb discursos de la Passionària, Juan Negrín i Manuel Azaña, va ser un dels moments més emotius dels últims mesos de la guerra. Fins i tot es van llançar fulls de mà des d’un avió amb versos de Miguel Hernández.
Aquest monument continua sent un record visible d’aquells homes i dones vinguts de tot el món en suport de la República.
40. Carrer de Miquel Pedrola
📍 Carrer de Sant Miquel / carrer de Miquel Pedrola i Alegre (Ciutat Vella)
Al carrer de Sant Miquel, a la Barceloneta, hi ha un rastre gairebé invisible que parla de la guerra i de la memòria. Si es mira atentament una de les façanes, encara s’hi pot llegir el nom de Miquel Pedrola, un jove militant del POUM nascut al barri. Quan va morir al front d’Aragó l’any 1936, amb només 19 anys, els veïns van voler homenatjar-lo canviant el nom del carrer. La iniciativa va prosperar durant la República i el carrer de Sant Miquel va passar a dir-se oficialment carrer de Miquel Pedrola.
Amb la victòria franquista, el carrer va recuperar el nom tradicional, però la inscripció va sobreviure durant dècades sota capes de pintura i d’oblit. El 2006 Huertas i Permanyer van incloure la pintada en la seva ruta per a betevé.
Va ser providencial la intervenció d’un jove historiador de Barcelona, Dani Cortijo, perquè la pintada arribés als nostres dies. A partir del testimoni de Huertas, Cortijo va poder salvar la pintada de la desaparició. Primer, aturant-ne personalment la destrucció. I, després, assegurant-ne la conservació amb una mobilització important dels veïns de la Barceloneta. Cortijo va investigar la vida i mort de Pedrola i va aconseguir localitzar la seva filla pòstuma, Amada, que vivia a França i desconeixia la història del seu pare.
El resultat és visible al nomenclàtor de la ciutat. A banda de la pintada, des del 2023 l’antic carrer del Almirall Churruca a la Barceloneta porta oficialment el nom de Miquel Pedrola i Alegre.
Potser no hi ha una manera millor d’acabar aquest llarg recorregut. La història de la pintada de Miquel Pedrola recorda que la memòria és fràgil i que el patrimoni no es conserva sol. Cal que algú el reconegui, l’expliqui i el defensi, com també va fer Valerie Powles amb el Refugi 307. Gràcies a una antiga pintada de quitrà i a la perseverança d’un historiador i un grup de veïns, una història condemnada a l’oblit torna a formar part del patrimoni de la ciutat.
El llegat de Josep Maria Huertas i Lluís Permanyer també consisteix en això: entendre que la memòria sobreviurà mentre hi hagi persones disposades a defensar-la.
