Viatjar durant les vacances per Catalunya, l’estat espanyol, el continent europeu o la resta del món no és res estrany actualment, però sí que ho va ser fins a principis del segle XX. Tal com explica l’antropòleg i escriptor Xavier Theros, durant el segle XVIII i principis del XIX només la gent benestant de Barcelona tenia una segona residència a les llavors poblacions properes com Gràcia. Llavors les famílies hi anaven a passar la temporada d’estiu per tal de fugir de la xafogor de Ciutat Vella. A meitat del mateix segle, Horta també es va incorporar en les destinacions per desconnectar de la ciutat entre els mesos de juny i setembre. Per atendre els estiuejants, moltes dones van començar a treballar per a ells com a bugaderes i l’ofici va agafar molta reputació al barri. I, una mica més tard, les poblacions triades van ser Sarrià, Sant Gervasi i Vallvidrera.

El paper del tren i el turisme terapèutic

Les sortides fora dels límits de la Barcelona actual van començar a les darreres dècades del segle XIX coincidint amb l’arribada del tren a altres zones de Catalunya. Segons Theros, viles com Camprodon o Viladrau es van transformar pel nou turisme provinent de la capital. En paral·lel, es va posar de moda el turisme terapèutic en balnearis com els de Caldes de Montbui, Caldes de Malavella, la Garriga o la Puda de Montserrat.

Les primeres escapades d’esquí i de platja

Les vacances a les localitats amb platja no van arribar fins a principis del segle XX ja que, anteriorment, els banys al mar eren minoritaris i era una activitat que en molts casos es feia gairebé de manera exclusiva per consell mèdic. La burgesia de l’època es va començar a interessar per localitats del Maresme com Caldes d’Estrac, Tiana o Argentona. A la vegada també va irrompre el fenomen dels esports d’hivern i l’excursionisme, primer al Montseny i, posteriorment, a llocs dels Pirineus com Puigcerdà i la Cerdanya. 

L’esclat de la Costa Brava

Amb el pas dels anys l’interès per les localitats de la costa va créixer i les estades d’estiu es van escampar fins a la Costa Brava. Un dels primers pobles d’acollida va ser Sant Feliu de Guíxols, que va tenir les primeres casetes de bany i el primer balneari d’aigua de mar. D’altres viles gironines com Tossa de Mar i Cadaqués van seguir l’exemple de Sant Feliu de Guíxols i van començar a atreure visitants locals i també artistes estrangers. La Guerra Civil, però, va frenar aquelles iniciatives. L’arribada d’estiuejants barcelonins va agafar l’embranzida definitiva a partir dels anys 50 i, especialment, als 60, coincidint amb l’eclosió del turisme de masses.

Imatges cedides per l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i l’Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols (Fons Manel Maria Bosch Puig).