La relació de Barcelona amb els animals domèstics ve de lluny. Bona prova és que fa 194 anys que se celebren els Tres Tombs a Barcelona coincidint amb Sant Antoni. Van ser els escolapis el que es van encarregar d’organitzar la festivitat a partir del 1816 i, posteriorment, van introduir el culte, segurament precristià, dels Tres Tombs. L’antropòleg i escriptor Xavier Theros explica que, ja que Sant Antoni és el patró de les muntures i els animals domèstics, es va decidir començar a beneir-los. En un principi només es beneïen els cavalls, ases i mules, als quals se’ls obsequiava amb tortells. Amb el pas del temps hi van participar també els animals domèstiques com els gats, els gossos i els ocells.


Els gats, un animal ben considerat

Antigament el concepte d’animal domèstic estava força allunyat de l’actual. Cabres, bens, porcs, gallines o conills eren criats a les cases com un membre més de la família i, finalment, eren sacrificats per fer-los servir com aliments. Hi havia un animal, però, que tenia una consideració especial: el gat. Era l’únic que tenia un patró propi, Sant Feliu de Nola, i a l’edat mitjana el claustre de la Catedral funcionava com la Casa dels gats, un espai on es recollien i alimentaven els gats perduts amb un pressupost de l’Ajuntament. N’hi havia tants que, segons Theros, a l’època es feia servir l’expressió “Hi ha més gent que gats a la Catedral!”. D’altra banda, quan es morien es llençaven al carrer i la ciutat va solucionar el problema el segle XV contractant un home que els recollia amb un ase i els llençava al mar. Fins a mitjans del segle XIX va ser conegut com el burro de la gatera i va ser un dels primers serveis de neteja de Barcelona.

Els gossos, uns autèntics personatges populars

L’abundància de gossos a Barcelona també va ser notòria al segle XVII. Bona prova en són les nombroses queixes del Consell Municipal per la gran quantitat d’excrements que hi havia al carrer. La figura del gos s’associa a Sant Roc, protector contra la pesta a qui, segons la història, l’animal li va llepar les nafres i les va curar.

A Barcelona hi ha hagut diversos gossos que han adoptat la categoria de personatges populars. N’hi havia un que presenciava els concerts del Teatre Principal i quan no li agradaven grunyia. També se’n coneix un altre de nom Don Bartolo que acudia als concerts de la plaça Reial i el passeig de Gràcia. A la Rambla també hi havia un veí de la França Xica de nom Batllori Picafort que es dedicava a ensinistrar gossos perduts, els venia i el dia següent estaven ensenyats perquè tornessin amb el seu amo per vendre’ls de nou.

Els ocells i la Rambla

La Rambla té una relació històrica amb els ocells. Fins al 2013 hi ha via un tram del passeig conegut com la Rambla dels Ocells, perquè durant un segle i mig els ocellaires hi venien animals a les parades. Al segle XIX hi havia molts ocells als arbres i força gent els caçava per menjar-se’ls. Als bars de tapes se’ls anunciava com els “tordos fritos”. La gran quantitat d’aus l’aprofitaven alguns infants per jugar a caçar-los. Per això l’Ajuntament va penjar uns cartells el 1896 en què es llegia “Nens, no priveu de la llibertat els ocells, no els martiritzeu, ni els destruïu els nius. Déu recompensa els nens que protegeixen els ocells, i la llei prohibeix que se’ls caci, que es destrueixin els nius i se’ls prengui les cries”.

El lloro Juanito del Quimet d’Horta

Els ocells domèstics més habituals eren antigament els canaris i les caderneres i, fins i tot, se’n feien mercats i concursos. De fet, hi ha una plaça a l’avinguda del Paral·lel que rep el nom de la plaça dels Ocellets perquè els diumenges s’hi feia una fira. L’ocell més popular, però, era el lloro. N’hi va haver diversos de populars com el Juanito del bar Quimet d’Horta. L’animal va aprendre a imitar el xiulet dels revisors del tramvia i els combois que hi havia a tocar de la plaça d’Eivissa emprenien la marxa quan no tocava. Durant la postguerra, el Quimet era conegut com el bar del Lloro. També enganyava els tramvies de la Línia 36 el lloro de la licorera del carrer del Taulat, al Poblenou. Se’l coneixia com el Lloro del 36 i també tirava floretes a les noies i deia “borratxos” als nois. Va esdevenir tan popular que va ser dissecat i exposat a la licorera, i ara té un gegant en el seu honor a la colla gegantera del Poblenou.

Fotografies: Arxiu Fotogràfic de Barcelona