Les fonts més antigues que es conserven a Barcelona daten del segle XIV i, entre aquestes, la més longeva és la font de Santa Anna, situada a la cantonada de l’avinguda del Portal de l’Àngel amb el carrer de Cucurulla. Aquest brollador medieval es va construir l’any 1356 i el seu origen és un abeurador que feien servir els cavalls dels viatgers d’un hostal que hi havia a prop, l’Hostal del Vallès, i també pels cavalls de les diligències que sortien de la ciutat. De fet, a la part de la font més propera al carrer de Cucurulla encara s’intueix la forma de l’abeurador original, que avui s’usa com a jardinera.

La font de Santa Anna que conservem avui no és igual a la de meitats del segle XIV ja que amb el pas dels anys s’ha modificat en diverses ocasions. El 1375 es va ampliar i la instal·lació tenia vuit costats en lloc dels cinc actuals. En una època més recent, el 1819 va ser ampliada, el 1918 va incorporar uns plafons de ceràmica noucentista i el 2002 se’n van renovar els gerros de la part superior a partir dels motlles originals.

La font de Sant Just i la de Santa Maria

De fonts de l’època medieval n’hi ha d’altres a Barcelona gairebé tan antigues com la de Santa Anna. Del 1376 és la font de Sant Just, a tocar de la plaça de Sant Jaume. Aquesta font també és coneguda com la font d’en Fiveller, famós conseller en cap de la ciutat a principis del segle XV.

Un altre exemple de font gòtica a casa nostra és la font de Santa Maria, ubicada davant de la basílica de Santa Maria del Mar i que data del 1403. Durant molts anys va ser coneguda com la font dels Senyors perquè originàriament la feien servir els veïns d’aquesta zona, on hi havia diversos palaus. De les tres fonts gòtiques més antigues que es conserven a la ciutat, aquesta és la que ha modificat menys el disseny inicial. També del segle XV són les fonts de Sant Jordi del claustre de la Catedral, el Palau de la Generalitat i la Casa de l’Ardiaca.

La font d’Hèrcules, l’escultura més antiga de Barcelona

El 1650 hi havia 12 fonts a la ciutat i ja el 1802 la xifra es va enfilar fins a 18 amb motiu de la visita del rei Carles IV. Una d’aquestes és la font d’Hèrcules, instal·lada al passeig de Sant Joan amb el carrer de Còrsega, que és també l’estàtua pública més antiga de Barcelona. També d’aquella tanda de fonts és la desapareguda font del Sàtir, a la Rambla, que va ser substituïda per la font del Vell. Aquesta darrera va ser retirada el 1877 i el 1975 va anar a parar a la plaça de Sants. En un trasllat, el nas de l’escultura es va esquinçar i des de llavors se la coneix popularment com la font del Xato.

Les fonts de Montjuïc i Collserola

Les fonts de muntanya també van tenir rellevància especialment entre les classes populars del segle XIX. Les més concorregudes eren les de Montjuïc, on es van obrir berenadors, menjadors i sales de ball que amenitzaven la vida social dels barcelonins de l’època. Entre aquests espais hi havia la font del Gat, la Trobada, la d’en Conna, la dels Tres Pins, la Guatlla i la Satalia, que s’omplien els caps de setmana i durant les revetlles. Collserola també va ser un altre espai on es congregava la gent al voltant de les fonts en un ambient festiu en unes trobades que s’anomenaven fontades. Alguns exemples en són la font Pudenta o la font dels Ocellets.

Canaletes i les fonts Wallace

A mitjans del segle XIX es van fer les primeres fonts de ferro colat en sèrie, les fonts de columna i les fonts de cantonada. En aquells anys també es van fer els models Barcelona, Urbana i Capella, de ferro negre i aixeta daurada. També van irrompre les fonts de fanal com la de Canaletes i les fonts Wallace, 12 brolladors regalats per l’Exposició Internacional de 1888 i dels quals només es conserven cinc, dues originals.