compartir
El passat industrial del barri de la Sagrera està molt vinculat a la construcció i la enginyeria de l’automòbil. De fet, a l’actual Parc de la Pegaso, l’any 1904, s’hi va inaugurar l’antiga fàbrica d’automòbils de luxe i competició Hispano Suïssa, uns vehicles que es van convertir en els cotxes més elegants i prestigiosos del primer terç del segle XX. Més tard, l’any 1946, el govern franquista va nacionalitzar la Hispano Suïssa i va passar a dir-se ENASA, Empresa Nacional de Autocamiones SA.
Aquesta fàbrica va continuar creant vehicles sota la marca Pegaso fins a l’any 1970 amb la producció dels famosos camions Pegaso. El 1971 l’empresa i els treballadors es van traslladar a la Zona Franca on, 40 anys després, es va posar punt final a la història de la Pegaso.
Una exposició per recordar què va ser la Pegaso
A l’Infobarris hem recollit el testimoni de diversos extreballadors que formen part de l’Associació d’Estudis de l’Automoció i que volen mantenir el record de la fàbrica ben viu. “Estem fent un esforç perquè no es perdi el fil d’aquesta empresa”, comenta l’extreballador Josep Hernández. Tot i això, lamenta: “El que passa és que tenim poca cosa on agafar-nos, l’únic que ens queda a Barcelona del que havia sigut tant la Pegaso com la Hispano Suïssa és un petit edifici i la porta d’entrada”.
Per això, des de l’Associació, han elaborat una exposició fotogràfica sobre el dia a dia a la Pegaso i que han exposat a diferents centres socials del barri. “El que ens queda és la memòria dels que han treballat aquí durant molts i molts anys perquè quan va desaparèixer l’empresa tot el material històric que hi havia es va centralitzar a la fàbrica de Madrid“, assegura Llorenç Díaz, extreballador de la Pegaso i president de l’Associació d’Estudis de l’Automoció. Ara, es poden trobar peces i materials repartits per diversos museus a altres ciutats com la Corunya o Salamanca.
“En diem l’àlbum verd“
La mostra fotogràfica compta amb fotos de la vida quotidiana: gent menjant l’entrepà a l’hora d’esmorzar, la vestimenta d’aquella època o les mesures de seguretat que hi havia, entre d’altres. Totes les imatges les han rescatat d’un àlbum que van trobar, però del qual en desconeixen l’origen i l’autor de les imatges. “Nosaltres en diem l’àlbum verd perquè té aquest color. No sabem de qui és, però són fotos entranyables i que val la pena preservar“, explica el president de l’Associació.
Diverses generacions de famílies van treballar-hi
La majoria dels treballadors d’aquestes fàbriques, abans d’entrar a la fàbrica, passaven per l’escola d’aprenents. “Hi entraves molt jovenet, amb 14 o 15 anys, i ja començaves a aprendre l’ofici, tot i que era el que ja havies viscut a casa”, explica Llorenç Díaz. I afegeix: “En el meu cas era la tercera generació: el meu avi va entrar als anys 20 a la Hispano Suïssa, després hi va entrar el meu pare i, finalment, hi vaig entrar jo. I no és un cas únic, era molt comú“, sentencia.
Un dels majors records del Llorenç és que la Pegaso era un microcosmos del que era l’exterior. “O sigui, les relacions amb el barri de Sant Andreu i entre les altres empreses, la Fabra i Coats i la Maquinista, eren molt estretes, tots ens coneixíem i ens ajudàvem”.
Bressol de la lluita de la classe obrera
Una altra gran característica de la Pegaso va ser la lluita obrera. Lluis Puig, extreballador de la Pegaso recorda que les concentracions es feien a la porta principal per “donar visibilitat a les protestes per la reducció de la jornada laboral, les reivindicacions de millores en condicions de treball o la defensa dels companys acomiadats”, puntualitza.
En aquest sentit assenyala que era una època en què el tracte entre les persones de la mateixa empresa era molt més humà. “La paraula solidaritat tenia un sentit molt ampli i anava més enllà de la lluita, servia també per compartir problemes personals i familiars”.
L’espai, convertit en el gran pulmó verd del barri
El Josep Hernández, també extreballador de la Pegaso, va ser un dels traslladats a la nova fàbrica de la Zona Franca. “Vaig jubilar-me a la Zona Franca i recordo que era molt diferent. Més modernitzada, la feina no era tan manual i ja no hi havia tant de caliu entre els treballadors. La Pegaso de Sant Andreu era un poble dintre d’un altre poble i això es va perdre “, apunta l’extreballador.
Un cop la fàbrica va tancar portes, els veïns en van reclamar els terrenys per al barri i van aconseguir que l’espai transitat abans pels obrers es convertís en un gran parc obert. Ara, 40 anys després que s’inaugurés el parc l’any 1986, encara queden diverses fases d’ampliació per completar el parc.
