Durant els mesos d’octubre i novembre del 1914 Barcelona va viure un dels moments més crítics de la ciutat en el darrer segle i escaig. Una epidèmia de tifus va contaminar 25.000 barcelonins que havien begut aigua de les fonts públiques i 2.000 van morir.
La manca d’higiene de la Barcelona del 1914
La Barcelona de principis del segle XX era una ciutat encara amb mancances en els serveis municipals com la recollida d’escombraries, que era clarament deficient. També hi havia un dèficit en algunes infraestructures públiques i, en aquell moment, tot just s’estava construint el nou sistema de clavegueram. Tal com explica l’antropòleg i escriptor Xavier Theros, les condicions higièniques tampoc no eren les millors. Hi havia un bon grapat de colomars als terrats de les finques i alguns patis de veïns servien d’espai per criar conills i porcs, mentre s’ubicaven al costat de comunes que anaven a parar a fosses sèptiques. A més, la majoria de cases encara no disposaven de subministrament d’aigua i els barcelonins l’havien de recollir a les fonts municipals.
[vc_column][/vc_column][vc_gallery type=”flexslider_slide” interval=”0″ images=”328934,328933,328935,328925″ img_size=”full” onclick=””]
L’alerta del doctor Ramon Turró
Les fonts van ser precisament el punt d’infecció del tifus entre la ciutadania. Els primers malalts es van registrar el setembre del 1914 a Sant Andreu, però qui va donar l’alarma va ser el doctor Ramon Turró, director del Laboratori Bacteriològic Municipal. Després d’analitzar l’aigua de diverses fonts de Sant Andreu, l’Eixample, Gràcia i Ciutat Vella, Turró va detectar la presència de bacteris del tifus i va denunciar que el subministrament municipal d’aigua que feia la societat Aigües de Montcada s’havia contaminat amb residus fecals dels pous negres.
La reacció de les autoritats va ser recomanar no fer servir algunes fonts, però no les van tancar. Sí que es va recomanar a la població bullir l’aigua abans de prendre-la i, segons Theros, una part dels ciutadans la van deixar de beure temporalment. També es va habilitar un hospital provisional per a contagiats pel tifus que més tard es va convertir en l’Hospital del Mar. Però la manca de solucions que van aportar des de l’Ajuntament van ser motiu de bromes de tot tipus a revistes com ‘LEsquella de la Torratxa’ i també van aflorar anuncis de remeis miraculosos.
[vc_column][/vc_column][vc_gallery type=”flexslider_slide” interval=”0″ images=”328910,328898,328896,328902,328915,328912,328903,328904,328901,328913,328914″ img_size=”full” onclick=””]
[vc_row][vc_column][vc_btn title=”Més història de Barcelona” style=”flat” shape=”square” color=”pink” size=”lg” align=”center” i_type=”material” i_icon_material=”vc-material vc-material-arrow_forward” css_animation=”none” add_icon=”true” link=”url:https%3A%2F%2Fbeteve.cat/historia/|||target:%20_blank|” css=”.vc_custom_1542209372527{margin-top: 10px !important;margin-right: 10px !important;margin-bottom: 10px !important;margin-left: 10px !important;}” el_id=”caixa-vermella”][/vc_column][/vc_row]
80 morts diaris i la clausura de les fonts
L’epidèmia de tifus va causar estralls en la societat barcelonina. Cada dia morien de mitjana unes 80 persones fins que la xifra total de defuncions va arribar al les 2.000 víctimes i 25.000 afectats. La reacció de la població es va produir en forma d’una gran manifestació que va acabar amb trets i detinguts. La pressió popular va obligar l’Ajuntament a tancar les fonts contaminades, es van desinfectar les canalitzacions i es van instal·lar màquines per purificar l’aigua d’algunes fonts com la del Padró.
[vc_column][/vc_column][vc_gallery type=”flexslider_slide” interval=”0″ images=”328788,328931,328921,328920,328916,328932,328919″ img_size=”full” onclick=””]
