A propòsit del recent desallotjament de l’Antiga Massana i de l’intent de desnonament de la Casa Orsola, l’Antonio Baños Boncompain repassa a la seva secció històrica del betevé directe episodis que assegura que constaten “la tradició d’ocupacions i desnonaments a la ciutat de Barcelona”.
Viatge en el temps
Remuntant-se al segle XVI, Baños recorda com el 1591 el diputat de la Generalitat Joan de Granollacs es va tancar durant 11 mesos al Palau de la Generalitat per un problema de competències amb la Corona espanyola. Fent un salt en el temps, però sense moure’s de la plaça de Sant Jaume, rememora que l’any 1997 el moviment ocupa va hissar la seva bandera a l’Ajuntament com a senyal de protesta pel desallotjament del Cinema Princesa.
Desnonament d’un segle
Però si hi va haver un desnonament amb majúscules, segons Baños, va ser el de la Ciutadella, que va trigar més d’un segle (des que es va construir el 1716 fins al 1869). La ciutadania no volia la fortificació militar i va intentar algun assalt, com el de la Jamància del 1843, però finalment va ser el general Prim qui la va cedir a la ciutat. Baños recorda, però, que Barcelona va haver de pagar l’enderrocament.
L’ocupació d’afectes al franquisme del 1939
També s’ha referit al bombardeig que va patir el 1934 l’edicifi del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria) on s’havien fet forts alguns dels seus membres que havien participat en els fets d’octubre.
“Ves a saber qui està d’ocupa des de l’any 1939”Antonio Baños
La caiguda de la República i l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona el gener del 1939 van precedir una massiva ocupació de locals i pisos buits pertanyents a desapareguts, exiliats i represaliats que les autoritats van donar a preus simbòlics a afectes al nou règim.
Com exemple, la casa del polític Antoni Rovira i Virgili, a la Font de Can Fargues, que els familiars no van poder recuperar fins al 1985. “Molts no van recuperar mai el que era seu. Ves a saber qui hi ha d’ocupa des de l’any 1939″, etziba Baños.
Finalment s’ha referit al desallotjament —amb bons propòsits— del petit barri d’Icària, ara Nova Icària, amb la remodelació urbanística que l’Ajuntament va endegar de cara als Jocs Olímpics del 1992.
