Quan una empresa supera el segle i mig de vida, deixa de ser només un negoci per convertir-se en part de la història de la ciutat. Un clar exemple el trobem amb Carretillas TR, ubicada en una gran nau al carrer de Blesa, al barri del Poble-sec. Fundada l’any 1867, la història d’aquest espai va lligada al creixement industrial de Barcelona. L’empresa va començar amb cavalls i carros que transportaven carbó des del port fins a les empreses i cases, en una ciutat que s’il·luminava i s’escalfava amb aquest combustible. Un negoci que amb el pas del temps ha evolucionat cap a la robòtica i les bateries de liti.
Aquesta nau del carrer Blesa, però, es buidarà d’aquí a uns mesos per deixar pas a la construcció d’una biblioteca, un centre de cultura popular i la seu dels Castellers del Poble Sec, que actualment ja utilitzen una part de l’edifici com a local d’assaig.
Carros i cavalls per encendre la ciutat
El negoci va començar amb Vicenç Ribas, un criador de cavalls forts i resistents, que va iniciar la distribució de carbó a indústries i cases. En aquell temps, aquesta part del Poble-sec encara no estava del tot edificada, hi havia hortes i camps. El port era una platgeta on els vaixells es descarregaven en barquetes fins als carros, que s’encarregaven de la resta.
“Era una feina terriblement dura, evidentment l’esperança de vida era molt diferent”, comenta en Xavier Cabané, director comercial de Carretillas TR, a l’Infobarris.
La figura del Reverendo
La segona generació de l’empresa va estar marcada per una figura que avui dia encara desperta curiositat. Es tracta de Vicenç Ribas Creus, conegut com al Reverendo. Aquest sobrenom no era casual, era “molt alt, seriós, duia sempre un abric llarg fins als peus” i fins i tot una cuirassa per protegir-se. “Era una època en què per qualsevol cosa et fotien un tret en el port”, explica en Xavier Cabané.
Es dona el cas que Vicenç Ribas Creus va ser qui va manar construir les conegudes cases del Reverendo, pensades com una mena de colònia per als treballadors, tot i que finalment s’hi va instal·lar gent del barri. També era molt culer, i per això va fer dibuixar al terra de l’entrada un escut del Barça. L’avi dels Cabané, perico convençut, sempre feia broma al entrar a la fàbrica, expliquen els seus nets. Ells han heretat la passió per l’RCD Espanyol, i de fet són patrocinadors de l’estadi de Cornellà.
L’empenta dels Cabané i l’arribada de la força mecànica
Amb la mort de Vicenç Ribas Creus, l’empresa va passar a mans de la família Cabané. “L’avi va començar aquí perquè la seva germana estava casada amb el Vicenç Ribas Creus. La parella no va tenir fills i com que el meu avi ja gestionava l’empresa, al final va continuar ell amb tota l’activitat”, comenta en Jordi Cabané, director general de Carretillas TR. “Era una època molt pròspera i un negoci fet amb cara i ulls tenia molt de recorregut”, afegeix.
L’empresa importava bigues de ferro, carbó i mercaderies, com troncs. “Era matèria primera que es necessitava per a la indústria, el ferrocarril…, eren els inicis de la revolució industrial catalana”, explica en Jordi Cabané. El director actual explica que des del primer moment es va apostar per innovar. “Des del moment en què teníem carros, ja inventaven politges manuals per descarregar amb grues muntades directament sobre un carro”, assenyala. Amb el temps, tot va evolucionar i dels carros es van passar als carretons, i ja l’any 1923 en tenien d’elèctrics. Amb tot, també hi va haver entrebancs, com les barricades dels estibadors al port quan s’hi van introduir els primers carretons elevadors mecànics.
Un llegat que la ciutat no hauria d’oblidar
Aquesta empresa connecta la Barcelona dels carros i cavalls amb la ciutat de la logística avançada. Un testimoni viu de com la ciutat ha canviat i s’ha reinventat. “És l’última nau industrial en funcionament que queda al Poble-sec d’aquella època”, explica l’Àngels Gómez del Centre de Recerca Històrica del Poble-sec. “Quan marxi, marxarà una part de la història del barri”.
Per als germans Cabané, marxar d’aquí és deixar un espai impregnat de records familiars. “De petit venies i oloraves el greix de les màquines al taller, el moviment dels carretons”, recorda en Jordi Cabané. “És història de Barcelona, però també nostra. Recordo que el meu pare ens portava les maquetes per jugar”, afegeix en Xavier Cabané. Els sentiment de nostàlgia es creua amb la il·lusió de començar en un espai nou, que podran condicionar a llarg termini.
