L’activitat de les empreses funeràries a casa nostra té una vida relativament curta que es remunta a la primera meitat del segle XIX. Des del seu origen, però, el sector ha evolucionat molt. Antigament els enterraments eren cerimònies privades i els fossars funeraris s’ubicaven a l’interior de Barcelona. Tot va canviar, però, a partir del segle XIX, quan es van començar a fer enterraments al cementiri del Poblenou, allunyat llavors de la ciutat. Com a conseqüència, l’Ajuntament de l’època va decretar el 1838 que els difunts s’havien de transportar mitjançant un cotxe funerari. Tal com explica l’antropòleg i escriptor Xavier Theros, aquesta mesura va generar controvèrsia perquè els vehicles eren de tracció animal i una part de la societat considerava poc cristià que els morts fossin transportats per animals. El govern municipal va cedir la gestió d’aquest servei a la Casa de la Caritat, que també llogava cortinatges negres per cobrir els balcons i les finestres de casa del mort. Per tot plegat, se la podria considerar la primera funerària de Barcelona. 

[vc_row][/vc_row][vc_column][/vc_column][vc_gallery type=”flexslider_slide” interval=”0″ images=”304806,304805,304804,304803,304801,304799,304795,304796,304784″ img_size=”1024×576″ onclick=””]

Les primeres funeràries privades

La Casa de la Caritat tenia el monopoli del negoci i aquest fet va ser motiu de queixes. Per això es va muntar un servei mixt en el qual els ciutadans carregaven el mort fins a l’església i, posteriorment, el vehicle funerari el transportava fins al cementiri. En paral·lel van aparèixer altres actors com els fabricants de taüts, els coneguts com a bagulaires. El sector va créixer de manera exponencial i el 1896 ja hi havia en funcionament 74 funeràries i 41 fabricants de taüts. L’empresa més important era La Neotafia, amb seu a la plaça de Catalunya, que disposava de diverses sucursals, tallers i vehicles propis.
[vc_row][/vc_row][vc_column][/vc_column][vc_gallery type=”flexslider_slide” interval=”0″ images=”304788,304797,304793,304783,304792,304785,304791,304787,304800″ img_size=”1024×576″ onclick=””]

El conflicte d’interessos de les funeràries

El gran creixement de La Neotafia va topar amb l’Ajuntament, que va prohibir el transport de cadàvers amb vehicles que no fossin de la Casa de la Caritat. Com a resposta, La Neotafia es va associar amb empreses de pes del sector com La Cosmopolita, La Soledad, La Sacramental, la Gran Funeraria del Pino, La Española o la Funeraria Modelo. Junts van formar un sindicat que el 1913 va obtenir una concessió municipal. Altres petits empresaris independents van acusar La Neotafia de subornar els funcionaris i aquest va ser motiu de llargues disputes entre uns i altres. En alguns casos, les petites funeràries penjaven rètols a les façanes dels seus negocis per indicar que no formaven part del monopoli. Els enfrontaments van arribar a causar, fins i tot, un tiroteig en un enterrament del 1915. Segons Theros, uns treballadors de La Neotafia van interrompre el trasllat d’un mort que feia una companyia rival.

[vc_row][/vc_row][vc_column][/vc_column][vc_gallery type=”flexslider_slide” interval=”0″ images=”304781,304780,304782,304778,304779″ img_size=”1024×576″ onclick=””]

Sancho de Ávila, el primer tanatori de l’estat

El conflicte d’interessos no es va acabar de solucionar fins al 1956, quan es va posar en ordre el sector amb la municipalització del servei batejant-lo amb el nom de Pompes Fúnebres de Barcelona. I un dotzena d’anys més tard, el 1968, va començar a funcionar el tanatori de Sancho de Ávila, el primer de tot l’estat espanyol. Aquesta novetat va canviar les antigues vetlles familiars als domicilis particulars per les vetlles en dependències municipals. Ja el 1983 es va crear l’Institut Municipal de Serveis Funeraris de Barcelona i es va obrir el crematori de Collserola, pioner a Catalunya.