Les primeres passes del cinema a casa nostra ens duen a finals del segle XIX, quan es van fer els primers espectacles de fotografia animada en barraques de fira. Tal com explica l’antropòleg i escriptor Xavier Theros, aquestes sessions es projectaven al Salón Edison o al teatre El Dorado, que estaven situats a la plaça de Catalunya. Però la primera màquina que gravava i reproduïa imatges en moviment va ser el cinematògraf que hi havia al vestíbul del Teatre Principal. I la primera sessió amb càmeres dels germans Lumière es va fer el 10 de desembre del 1986 a l’estudi fotogràfic dels Napoleón, a la Rambla, on més tard va obrir el Frontó Colón.

[vc_column][/vc_column][vc_gallery type=”flexslider_slide” interval=”0″ images=”418160,418193,418194″ img_size=”full” onclick=””]

Les primeres sales de projeccions

El primer cinema de Barcelona va ser el Cinematógrafo Colón, a la plaça del Portal de la Pau. També en aquella època va obrir la sala El Beliograff al Teatre Principal, que, posteriorment, es va traslladar a la rambla del Centre. Llavors una entrada per a una sessió cinematogràfica costava una pesseta i a causa de l’èxit va sorgir competència i van abaixar els preus fins als 15 cèntims.

La tercera ciutat del món amb més cinemes

Durant la dècada del 1900 ja hi havia una trentena de cinemes en funcionament que es repartien entre la Rambla, el passeig de Gràcia i el Paral·lel. Va ser en aquesta darrera avinguda on van obrir les sales més conegudes com el Cinematógrafo Farrusini, el Gran Éxito, el Pabellón Soriano, el Cinematógrafo Lumière i el Cinematógrafo del Paralelo. A la Rambla hi havia el Cinematógrafo Martí i a la rambla de Catalunya, el Nuevo Retiro. Segons Theros, 10 anys més tard Barcelona tenia més d’un centenar de cinemes i era la tercera ciutat del món amb més sales, només per darrere de Nova York i París.

[vc_column][/vc_column][vc_gallery type=”flexslider_slide” interval=”0″ images=”418191,418192,418150,418184″ img_size=”full” onclick=””]

L’oferta de cinemes era força diversa, des de locals de luxe fins a espais tronats de públic molt popular com els que hi havia a les barriades i al barri Xino. Un dels més curiosos era el Metropolitan Cinemaway, a la Gran Via amb el passeig de Gràcia, que reproduïa un vagó de tren en el qual es projectaven cintes de trajectes ferroviaris amb un sistema mecànic que feia la sensació als espectadors que eren a l’interior del tren. D’altra banda, el més popular va ser el Capitol Cinema, a Canaletes, conegut a partir dels anys 30 com a Can Pistoles perquè programava molts westerns. El més gran era el cinema Arenas, a Creu Coberta, amb una capacitat per a 2.000 espectadors. L’èxit del cinema va arribar a un punt àlgid durant la República amb l’arribada del cinema sonor i en color amb un total de 116 cinemes operatius.

[vc_column][/vc_column][vc_gallery type=”flexslider_slide” interval=”0″ images=”418162,418164,418163,418186,418154,418166,418185,418165″ img_size=”full” onclick=””]

El tancament de sales per la Guerra Civil

Aquesta etapa daurada del cinema es va escapçar amb l’esclat de la Guerra Civil. Els sindicats van col·lectivitzar sales i algunes van canviar de nom. Entre aquests cinemes hi havia el cinema Ascaso, que més tard es va anomenar cinema Vergara, i el cinema Durruti, a la Gran Via, que es va convertir en el cinema Dorado. El tancament de sales es va accentuar amb el pas del temps i el 1938 la majoria ja havien abaixat la persiana. Un cop en la postguerra el primer cinema que va reobrir va ser el cinema Astoria i, de mica en mica, el sector es va anar refent. Durant aquests anys va ser l’entreteniment més popular perquè era econòmic. En aquests anys es feien també sessions dobles i entre les sales noves que van fer fortuna hi havia el carismàtic cinema Roxy, de la plaça Lesseps, o l’Avenida, de l’avinguda de la Llum.

[vc_column][/vc_column][vc_gallery type=”flexslider_slide” interval=”0″ images=”418162,418176,418178,418183,418187,418182,418181,418179,418177,418180,418175,418173,418172,418167,418168,418169,418156,418157,418159,418153,418152,418149,418148,418147″ img_size=”full” onclick=””]

L’última etapa daurada del cinema

Les dècades dels 60 i els 70 van protagonitzar el gran moment del cinema a Barcelona. Si el 1948 hi havia 148 sales en marxa, a principis dels 60 ja n’eren 162. En aquesta mateixa fase van sorgir els cinerames, amb projeccions en tres pantalles; els cineclubs, en els quals es projectaven pel·lícules i després es comentaven, i les sessions matinals. Tot plegat, però, va començar a viure un clar declivi als 80 amb la competència de la televisió, la irrupció dels videoclubs i, ja als anys 2000, el cinema en línia. Actualment hi ha menys d’una trentena de sales a la ciutat.