L’origen del teatre a Barcelona es remunta, amb tota probabilitat, a l’època romana tot i que encara no s’ha trobat cap indici arqueològic de l’amfiteatre de l’antiga Bàrcino. Tal com explica l’antropòleg i escriptor Xavier Theros, algunes hipòtesis apunten que s’ubicava als entorns de la basílica de Santa Maria del Mar i d’altres que podria ser prop de l’església de Santa Maria del Pi, a tocar de la Rambla. Malgrat que durant l’època medieval es feia teatre de carrer, va ser precisament a la Rambla on es va obrir el primer teatre estable en funcionament el 1597. S’anomenava Teatre de la Santa Creu i era una concessió de l’hospital amb el mateix nom, que va obrir com a corral de comèdies. La sala tenia l’exclusiva per representar funcions a la ciutat i amb el pas del temps es va convertir en l’actual Teatre Principal.

La competència del Teatre dels Caputxins i el Liceu

El monopoli del Teatre de la Santa Creu va acabar el 1833 i, com a conseqüència, van sorgir noves sales com el Teatre Nou el 1843, a la plaça Reial, que també es coneixia com el Teatre dels Caputxins. Només va funcionar durant cinc anys i s’hi van estrenar òperes de Rossini, Meyerbeer, Verdi i Donizetti. Els seus aficionats s’anomenaven caputxinets i rivalitzaven i discutien d’òpera amb els “cruzados”, que defensaven el Teatre de la Santa Creu. Tan bon punt va abaixar la persiana el 1847, es va inaugurar el Teatre del Liceu. Ràpidament es va convertir en una sala de referència de l’òpera i va passar al davant al ja rebatejat com a Teatre Principal.

La Rambla, primera gran zona de teatres

L’oferta d’espais teatrals a la Rambla va créixer de manera exponencial amb la posada en marxa de negocis com el Teatre Odeon, al carrer de l’Hospital, i el Teatre Català, especialitzat en obres en la llengua catalana i on va triomfar Frederic Soler, “Pitarra”. La sala es va acabar transformant en l’actual Teatre Romea. D’altra banda, els espectacles de màgia eren molt populars i un dels llocs de referència era el Salón Mágico, dedicat únicament a les representacions relacionades amb la màgia.

El trasllat dels teatres a l’Eixample

L’obertura de l’Eixample va convertir la zona en la nova àrea dels teatres de Barcelona. Al passeig de Gràcia hi havia parcs d’atraccions que oferien espectacles teatrals i a la Gran Via s’hi van instal·lar sales com el Padro Catalán, el Pavelló Imperial Japonés, el Nuevo Retiro, el Jardín Español o el Teatre Calvo y Vico. També va ser tota una icona el Teatre Circ Eqüestre o Circ Alegria, situat a la plaça de Catalunya, que oferia espectacles circenses. El més conegut, però, va ser el Teatre Novedades del carrer de Casp, que anys més tard també va treballar com a cinema.

El Paral·lel, el Broadway de Barcelona

La concentració de teatres a l’Eixample va cedir protagonisme a l’avinguda del Paral·lel a principis del segle XX. Entre les sales més populars hi havia el Teatre Apolo, que va obrir el 1904 i que, juntament amb el Molino, van ser referents de la revista musical. A la llista s’hi van afegir alguns teatres com el  Condal, el Victòria, el Còmic, el Talia, l’Arnau i l’Espanyol. I ben a prop, a la ronda de Sant Pau, hi havia el Teatre Circ Olympia, que va ser el més gran de la ciutat amb una capacitat per acollir 6.000 espectadors. Aquella va ser l’època daurada del teatre a Barcelona i el Paral·lel es va arribar a conèixer com el Broadway català. Tot va canviar amb la Guerra Civil i a la postguerra es van reduir el nombre de sales i moltes es van transformar en cinemes. Ja a finals dels anys 60 només van quedar operatius una dotzena de teatres.