La fàbrica Seat es va inaugurar el 1953 i, dos anys més tard, es van començar a construir blocs de pisos per allotjar els seus treballadors a tocar del passeig de la Zona Franca. Es van aixecar uns 1.700 habitatges i al barri hi havia de tot: botigues, escoles, esglésies i equipaments esportius, que gestionava la mateixa fàbrica. El edificis es van construir ràpidament i bona part d’aquests es van haver d’enderrocar a la dècada dels 90 perquè tenien aluminosi.

El barri des de zero

Els habitatges es van construir en diverses fases i estaven lligats al contracte de feina de l’empleat. Les cases estaven situades a prop de la fàbrica, que llavors estava ubicada a la Zona Franca. Els serveis que oferia l’empresa als treballadors anaven més enllà de l’habitatge. Se’ls oferia escola pels fills, accés als equipaments esportius, als centres mèdics i a les botigues. Tomás Martínez és un extreballador de la fàbrica i membre del Memorial Democràtic Treballadors de Seat, i assegura que es tractava “d’un projecte molt ben estudiat. Es brindava al treballadors, a banda de l’habitatge, una sèrie de serveis que no hi havia en aquesta zona per tal que l’obrer no protestés pel sistema de feina i pel règim que hi havia en aquells moments, que era el de dictadura“.

Un vida lligada da la fàbrica

Ángel Izquierdo és extreballador de la Seat i, com molts d’altres, la seva vida ha estat lligada a aquesta fàbrica. El seu pare ja hi treballava i va anar a l’escola de la Seat abans de començar a treballar-hi. Quan va morir el seu pare, la fàbrica li va posar al seu nom un dels habitatges i des de llavors que hi viu. Assegura que als anys 70, els blocs van necessitar tasques de manteniment fins que es va descobrir que tenien aluminosi. El 1994, es van produir els primers enderrocs, que es van fer per fases. Això sí, els veïns que hi vivien es van reallotjar en pisos nous.

L’Ángel recorda que els carrers seguien l’ordre alfabètic i que al barri hi havia jerarquia: les persones que tenien càrrec dins la fàbrica vivien en els blocs de pisos alts que donaven al passeig de la Zona Franca i que tenien ascensor, mentre que els obrers, sense càrrec, vivien en els edificis de quatre plantes sense ascensor. L’Ángel reconeix que la por a perdre la casa era molt gran entre els veïns de la zona i per això durant els anys de protestes contra el règim no es manifestaven tan efusivament com la resta de treballadors, cosa que no sempre era compresa pels seus companys.