La primavera del 2019 està carregada de campanyes electorals amb la celebració de les eleccions generals del 28 d’abril i  les europees i les municipals del 26 de maig. Aquests períodes de promoció intensa de candidatures i projectes polítics estan molt consolidats en la vida política de l’estat i el seu origen es remunta al segle VI abans de Crist a Grècia, quan els candidats es presentaven a l’assemblea. Amb el pas dels anys, també va sorgir la “programmata” romana, la primera propaganda electoral que encara avui es conserva en jaciments com el de Pompeia i Herculà. A casa nostra, però, les primeres eleccions van arribar el 1810, ara fa gairebé 110 anys. Tal com explica l’antropòleg i escriptor Xavier Theros, llavors es van celebrar els primers comicis tal com les entenem actualment i en els quals s’escollien els diputats a les Corts. De fet, en aquella ocasió es va redactar la primera normativa electoral del país que incloïa elements encara vigents com l’ús d’urnes, el vot secret, les taules electorals i el cens. Les campanyes es feien a llocs com els cafès i els casinos on els candidats celebraven els seus mítings. I la propaganda es feia a través dels diaris que depenien econòmicament dels partits.

Les tupinades i els morts que votaven

El sistema era imperfecte i en algunes revistes satíriques de l’època es parlava de les famoses tupinades, les alteracions de les votacions que es feien mitjançant corrupteles. Entre les males pràctiques hi havia la inclusió de morts al cens electoral i la compra de vots entre els sensesostre. Segons Theros, l’antic barri Xino, a Ciutat Vella, era l’exemple paradigmàtic d’aquests fraus electorals. I fora de Barcelona, destaca el cas d’un candidat per Berga que va aconseguir un milió i mig de vots malgrat que en el cens només hi havia uns milers de ciutadans.

Els cartells electorals

Pel que fa a l’ús dels cartells electorals, tot i que la tradició es remunta al segle XIX, la seva utilització massiva va arribar en el context de la Primera Guerra Mundial, la Revolució Russa, el feixisme i les democràcies liberals. Els cartells es van convertir en un element central del debat polític. A casa nostra, van tenir el seu màxim esplendor el 1931 durant la Segona República. En paral·lel, ja es feien anuncis als diaris i a la ràdio. I en campanyes com la del primer Estatut de Catalunya, el del 1932, també es van fer servir les parets per demanar els vots. Ja la transició es van començar a fer les campanyes amb l’enganxada oficial de cartells, el míting central, els espais electorals a les televisions i els debats de candidats.