La Torre de les Aigües es va inaugurar l’any 1882 per abastir d’aigua el poble de Sant Martí de Provençals i la ciutat de Barcelona. JOAN CARLES LUQUE, Arxiu Històric del Poblenou “S’aspirava l’aigua del subsòl, pujava fins al dipòsit general, i des d’allà es feia baixar i arribava fins als diferents consumidors. Es va extingir un incendi al carrer de la Cera, això vol dir que com a mínim l’aigua arribava fins a la ronda de Sant Pau. Hi havia la idea d’afegir-hi un altre dipòsit i 20 metres més, i llavors l’aigua hauria pogut arribar fins i tot al barri de Sants.” La torre, però, es va quedar en els 63 metres inicials. La construcció va ser una iniciativa de l'industrial barceloní Francisco Javier Camps. L'empresa d'aigües que va fundar va tenir molt d'èxit, tot i que malauradament va durar poc. JOAN CARLES LUQUE, Arxiu Històric del Poblenou “Venen aigua a l’Exposició Universal de 1898, a diferents particulars, al cos de bombers de Barcelona. Però cap a 1893 els arriba aigua salada, els ha envaït el cos salini del mar, i l’Ajuntament decideix clausurar l’extracció d’aigua perquè fins i tot en aquells moments no serveix ni per a usos industrials.” Amb la fallida de la companyia el terreny passa a mans municipals, que el va bescanviar per uns altres de l’empresa Macosa, que fa servir la torre com a magatzem i dipòsit de material. Després dels Jocs Olímpics de 1992, Macosa va tancar i l’Ajuntament va recuperar la propietat de la torre com a part del seu patrimoni. Aigües de Barcelona en va encarregar la restauració l’any 2010. JOAN CARLES LUQUE, Arxiu Històric del Poblenou “L'obra en si és de molt bona qualitat i en general la reparació, si bé va ser relativament costosa, ha deixat la torre bastant similar a com era en el seu origen.” La torre es va reobrir el 2012, i des d’aleshores l’Arxiu Històric del Poblenou és l’encarregat que el barcelonins la puguin visitar i conèixer la seva història, i com funcionava l’extracció i l’enviament de l’aigua a finals del s. XIX.
El lloc escollit per a la captació de l’aigua era el marge dret del riu Besòs, a Sant Martí de Provençals, a un quilòmetre del mar i a menys de quatre quilòmetres de Barcelona. Un terreny limitat pels carrers de Curtidores, Corders, Wad-ras, Mayor del Taulat i Herreros.
El projecte original de Pere Falqués, aleshores arquitecte municipal de Sant Martí de Provençals, preveia una torre de maons amb una alçària de 80 metres i dos dipòsits, un a 40 metres i l’altre a 80 metres. L’aigua, impulsada per les bombes instal·lades a la Casa de les Vàlvules, penetrava a través d’una curta galeria i remuntava per l’ull central de la torre fins a arribar al capdamunt , on s’abocava a l’interior del dipòsit.
L’empresa va néixer amb molta embranzida, però l’any 1889 es van detectar alts índexs de salinitat a l’aigua i, al cap de poc temps, es va suspendre el proveïment a la població. Això va provocar, de retruc, el desmantellament de l’empresa, que va vendre tota la instal·lació. La Torre de les Aigües va passar a formar part d’una altra empresa que la feia servir com a magatzem.
Als anys 90 la va adquirir l’Ajuntament, però no va ser fins a l’any 2010 que en va encarregar la seva restauració. L’any 2012 es va obrir al públic.
