Les begudes carbòniques més consumides a tota la península durant la postguerra es feien al carrer de Buenaventura Muñoz. ALDA PUIG, directora del Centre Cívic Parc-Sandaru "Va ser l'època en què es començaven a promocionar begudes amb gas com la Schweeppes. Primer van fer suc de tomàquet que li deien Untomato, després hi havia Unnaranja i Unlimon, van començar a fer sucs amb gas." Els refrescos eren tan populars que fins i tot van eclipsar el nom de l’empresa. ALDA PUIG, directora del Centre Cívic Parc-Sandaru "L'empresa es deia Organización D de Daurella que era el propietari, i Sandaru era de les inicials dels noms i cognoms, Santiago Daurella Rull. El nom Sandaru va agafar molta importància, es feien moltes campanyes, era una empresa que sortia molt al carrer, participava amb les associacions del barri. I de fet la fàbrica es coneixia com a Sandaru més que com a organització D." L’any 1951 l’empresa va aconseguir la concessió per a Espanya del refresc més conegut del planeta. Aleshores van traslladar la fabricació dels Sandaru en un altre local, uns números més enllà, on es va continuar fabricant fins a mitjan 70. Un cop clausurada l'empresa, i gràcies a les reivindicacions veïnals, la planta embotelladora es va convertir en un centre cívic . ALDA PUIG, directora del Centre Cívic Parc-Sandaru "Es va enderrocar, bàsicament queda part del magatzem , a la planta -1 sí que es poden veure zones del que era l'antiga fàbrica. Es van perdre moltes coses però les gràfiques, els dissenys de publicitat sí que els tenim, i els intentem tornar a promocionar com a identitat del centre cívic, per donar a conèixer d'on ve el nom de Sandaru."
Va ser als anys 50 quan Daurella va llançar al mercat els refrescos Sandaru, de tomàquet, taronja i llimona. La denominació d’aquesta marca provenia de la combinació de les primeres síl·labes del nom i els dos cognoms del propietari, i inicialment aquests productes van tenir una bona acollida. Tota la producció i envasament es feia a la planta del carrer de Buenaventura Muñoz.
Aquesta experiència i les seves indubtables bones connexions amb el poder franquista van servir perquè la companyia nord-americana Coca-Cola, quan es va instal·lar a Espanya l’any 1951, li atorgués la concessió del refresc. La família Daurella va fundar aleshores l’empresa Cobega, destinada a la comercialització de la Coca-Cola. Aleshores la planta embotelladora dels refrescos es va traslladar a un altre local del mateix carrer i va estar en funcionament fins a mitjan 70.
Després de desaparèixer l’Organització D, l’edifici fou reconvertit en un equipament de barri, un centre cívic que ha conservat el nom dels refrescos, Centre Cívic Parc – Sandaru.
