Gràcia també va tenir un Palau de la Virreina. De fet, era més majestuós que el que hi ha a la rambla. Els terrenys anaven des del Torrent de l’Olla, al Torrent d’en Vidalet i des del carrer de Providència a la travessera de Gràcia. RUBEN PADILLA, Taller d’Història de Gràcia “De fet, el carrer Torrijos, que tenim aquí darrere justament, segueix el traçat que aniria fins a la reixa principal d’entrada i des d’allà es pujaria el camí tot recte fins a arribar a aquesta zona, on estaria la finca senyorial, el Palau de la Virreina que en diem.” Tots dos edificis van ser construïts a finals del segle XVIII pel virrei Amat. El de Gràcia, però estava destinat a ser la torre d’estiueig, per fer festes i celebracions, com la del seu casament amb Maria Francesca de Fivaller i Bru. RUBEN PADILLA, Taller d’Història de Gràcia “Al cap de poc ell morirà i ella quedarà com a vídua, residint en aquest palau durant molt temps i per això la denominació popular acaba sent també palau de la Virreina.” L’únic vestigi que es conserva d’aquell Palau de la Virreina de Gràcia són uns medallons, on apareixen representats els virreis. Precisament, hi ha una llegenda lligada a aquestes restes i a l’amant que tenia el virrei Amat. RUBEN PADILLA, Taller d’Història de Gràcia “Diuen que aquests medallons, on estan la cara del virrei i la virreina, si tu hi vas a les 12 de la nit i et poses davant dels dos medallons i comences a repetir el nom de l’amant del virrei, és a dir Perricholi, Perricholi, Perricholi, diuen que la cara d’ella adquireix una fisonomia enfadada.” Els medallons estan incrustats a la façana de l’església de Sant Joan, que es va construir el 1878, després que el palau fos enderrocat durant la urbanització de la zona.

La plaça de la Virreina de Gràcia té aquest nom perquè hi havia hagut el Palau de la Virreina, un edifici bessó del que hi ha ara a la Rambla. Tots dos els va fer construir el virrei Amat a finals del segle XVIII. Precisament, després que ell morís, la virreina va viure al palau gracienc, fins que va morir sobtadament el 1791.

En un principi, el palau que el virrei del Perú, Manuel Amat i Junyent, va fer construir a Gràcia no es coneixia com a Palau de la Virreina. Tots dos edificis eren molt semblants, però el de Gràcia era el d’estiueig. Es diu que era més majestuós, s’hi feien festes i celebracions, com el casament del virrei amb la jove Maria Francesca de Fivaller i Bru el 1777. De fet, era la promesa del seu nebot, que a última hora no s’hi va voler casar i ho va fer ell. Precisament la diferència d’edat va fer que aviat la virreina es quedés vídua. El 1782 el virrei va morir i ella va acabar vivint a la residència de Gràcia, fet que farà que passi a anomenar-se popularment com el Palau de la Virreina.

Els terrenys de la finca senyorial, a on hi havia el palau, anaven des del Torrent de l’Olla al Torrent d’en Vidalet i des del carrer de la Providència a la travessera de Gràcia. Rubén Padilla, del Taller d’Història de Gràcia, assegura que el carrer de Torrijos segueix el traçat que antigament arribava fins a la reixa principal d’entrada. Des d’allà es pujava el camí, tot recte, fins a arribar al Palau de la Virreina, on ara hi ha la plaça.

L’únic vestigi que es conserva d’aquell Palau de la Virreina de Gràcia són uns medallons, en què apareixen representats els virreis. Precisament, segons Rubén Padila, hi ha una llegenda lligada a aquestes restes i a l’amant que tenia el virrei Amat. “Diuen que si et poses davant d’aquests medallons, que representen la cara del virrei i la virreina, a mitjanit i repeteixes el nom de l’amant del virrei, Perricholi, Perricholi, Perricholi, la cara d’ella adquireix una fisonomia enfadada.”

Els medallons estan incrustats a la façana de l’església de Sant Joan, que es va construir junt amb la plaça de la Virreina el 1878, després que el palau, ja en decadència, fos tirat a terra per urbanitzar la zona. La virreina havia mort sobtadament el 1791. Des d’aleshores i fins al seu enderrocament, aquell majestuós edifici va tenir diverses funcions. Des de residència d’una comunitat religiosa el 1794, a acollir nobles fugitius de la revolució francesa el 1797 o ser un hospici durant la febre groga de la ciutat, el 1821. Als anys 40 va ser hospital militar, caserna d’infanteria i presó, que li va donar el nom de “casa forta de Gràcia”.