Oliver Laxe i Sergi López viatgen del cel a l’infern a ritme de rave a ‘Sirat’

El cap de setmana passat, Oliver Laxe va aixecar el Gran Premi del Jurat del Festival de Canes amb Sirat, el seu quart llargmetratge, que consagra encara més aquest cineasta gallec nascut a París i format a Barcelona. Encara amb la ressaca de la celebració d’una fita com aquesta, Oliver Laxe i Sergi López, protagonista del film, han visitat el betevé directe per parlar de l’odissea de Sirat.

Una rave enmig del desert

En algun punt indeterminat entre el Marroc i Mauritània, centenars de persones s’han reunit per ballar. La música electrònica retrona pels grans altaveus d’aquesta rave, que es converteix en una bombolla d’hedonisme i felicitat en un context de guerra i en un entorn inclement i perillós. El Luis i el seu fill petit destaquen entre la multitud. Es nota a primer cop d’ull que no pertanyen a aquell lloc, però ells, a diferència de la resta, no venen a passar-s’ho bé. Busquen un ésser estimat, desaparegut en una d’aquestes festes, i per trobar-lo s’embarcaran en un viatge perillós amb un destí tan incert com els camins del desert.

Aviat, la festa es converteix en un viatge llarg, escarpat i polsegós pel mig del desert, a la recerca d’una altra rave. En aquest trajecte, els personatges es trobaran amb dificultats de tota mena, confrontaran la mort de la manera més crua imaginable i construiran vincles familiars, tot sota un sol de plom, en una pel·lícula que mescla el drama existencialista amb el gènere d’aventures, el relat preapocalítptic i la road movie.

Una baula més per a Oliver Laxe

Fa 15 anys, Oliver Laxe era un jove cineasta desconegut que aterrava a Canes amb el seu primer llargmetratge, Todos vosotros sois capitanes (2010), i que es va emportar un premi Fipresci. Més endavant van venir Mimosas (2016) i Lo que arde (2019), totes premiades en el festival francès, que l’han convertit en un dels noms de referència del nou cinema d’autor europeu. Sirat continua aquesta evolució, però també representa un salt endavant en la seva carrera.

Per començar, per primera vegada Laxe compta amb un actor professional com Sergi López, després de treballar sempre amb intèrprets que mai no s’havien posat davant d’una càmera. La complexitat del viatge emocional de Luis aconsellava algú de la seva dimensió, capaç d’interactuar amb naturalitat amb actors i actrius sense formació i, al mateix temps, garantir el treball interior necessari per al seu personatge.

Oliver Laxe, a més, decideix obrir la seva narrativa a una audiència major que el que podia ser el públic objectiu de les seves produccions anteriors. Sirat és, en aquest sentit, un títol molt més accessible, tant pel que fa a la seva estructura com a l’adscripció a gèneres reconeixibles com el cinema d’aventures o la road movie.

Amb tot plegat, Oliver Laxe ha aconseguit dues fites que fins ara li havien estat negades: competir a la secció oficial de Canes, amb premi inclòs, i que Sirat sigui distribuït a escala internacional per un gegant com Neon, els responsables de, per exemple, Paràsits (2019), Retrato de una mujer en llamas (2019), Anatomia d’una caiguda (2023) o Anora (2024). El triomf d’Oliver Laxe a Canes el col·loca en la mateixa lliga de guardonats que Luis García Berlanga, Luis Buñuel i Pedro Almodóvar, i augura moltes alegries per al cinema espanyol.