VICENÇ FONOLLEDA, veí de Vallvidrera “I als anys 60 tots els grups que venien a dinar portaven un transistor, ràdio transistor, i senties el Manolo Escobar i ‘Mi carro’ a tothora. Mare de Déu tu...” El Vicenç Fonolleda, veí de Vallvidrera, ens porta al lloc on es trobava el berenador de la Font dels Pins. Just a la cua del pantà de Vallvidrera. VICENÇ FONOLLEDA, veí de Vallvidrera “Jo me'n recordo d'aquest pi. Aquí hi havia unes taules, estava una miqueta més baix, aquí hi venia el que era la caseta, com si diguéssim...” Les fonts de Collserola sempre han estat un lloc d'esbarjo, tant per als llebrencs com per a la gent que venia de la ciutat. A la de la Font dels Pins, a més, sempre s'acabava el dia amb un ball, una ocasió perquè els joves hi trobessin parella. VICENÇ FONOLLEDA, veí de Vallvidrera “La meva àvia era de Can Nassari, que és una masia que hi ha aquí dalt i el meu avi era un paleta de Sarrià i es van conèixer precisament aquí. I el mateix que amb el meu avi, quantes parelles, molta gent jove... la relació que hi ha hagut sempre que s'han casat sent de Sarrià amb gent de Vallvidrera, ha estat per l'intercanvi, per l'hora de trobar-se a l'hora del ball.” Per això, sempre hi havia, primer, una pianola i més tard un tocadiscos. Tampoc no hi faltava mai un fotògraf ambulant, indispensable perquè tothom en tingués un record. El berenador de la Font dels Pins va estar en funcionament fins a principis dels 90. VICENÇ FONOLLEDA, veí de Vallvidrera “La gent conforme ja tenia cotxe i així, ja no venia en tren, la gent ja tenia un 600 o el que fos, ja anaven més lluny, ja no es quedaven aquí. Sí que hi havia poca gent que encara es quedaven i aleshores va anar en decadència. I és curiós que un lloc tan divertit, un lloc que era molt ferm, ha acabat sent una depuradora.” Avui dia, de la Font dels Pins no en queda ni rastre, però encara perdura en la memòria de molts llebrencs, com el Vicenç.

A Collserola hi ha unes 250 fonts. A principis deL segle XX es van convertir en àrees de lleure on era habitual veure famílies senceres que passaven els diumenges en aquests indrets frescos i propers a l’aigua. Un d’aquests espais, molt conegut tant pels llebrencs com pels sarrianencs, va ser la Font dels Pins, ara ja desapareguda. S’hi va construir una guingueta i es va convertir en un berenador on sempre s’acabava el dia amb un ball. L’ocasió perfecta perquè els joves hi trobessin parella.

Avui hi ha qui va a les discoteques, però a principis del segle XX molts sarrianencs, si volien una mica de ball, anaven a la Font dels Pins. De fet, expliquen els veïns, més que a ballar anaven a conèixer les noies de Vallvidrera i d’aquí en van sortir moltes parelles. Els avis del Vicenç Fonolleda, veí de Vallvidrera, es van conèixer en un d’aquests balls. Ella era filla de Can Nassari, un mas proper al pantà, i ell paleta, a Sarrià. Els balls, al principi, estaven amenitzats per una pianola i després per un tocadiscos. “Als anys 60 tots els grups que venien a dinar portaven un transistor i senties el Manolo Escobar i ‘Mi carro’ a tota hora!”, explica el Vicenç.

Però abans del ball, la gent el que feia a la Font dels Pins era menjar. “Agafaven quatre rocs i quatre branquillons, feien foc i cuinaven un conill a la brasa, o un arròs”, diu el Vicenç Fonolleda, que també recorda com un diumenge a la tarda va veure des de casa que el bosc començava a cremar.

El que tampoc no hi faltava mai era la figura del fotògraf ambulant. Cobrava per fer fotos a la gent i que tinguessin un record del seu dia a la Font dels Pins. “Gràcies a ells tenim ara fotografies de les fonts, de què hi feien i de com vestien”, agraeix Fonolleda, que també lamenta que on hi va haver tant de moviment i història ara només hi hagi una depuradora.