Durant l’Exposició Internacional, l’Ajuntament va construir tres funiculars per facilitar l’arribada de visitants a Montjuïc. El més petit unia el carrer de Lleida amb el Palau Nacional. RICARD FERNÀNDEZ, historiador local “Hi existien unes escales d’accés, però com que el pendent era molt fort van pensar en la instal·lació d’un mitjà de transport provisional que connectés la zona urbana amb les immediacions del Palau Nacional.” Es va fer amb un pressupost molt reduït, tenia un recorregut de 95 metres i passava cada dos minuts. Les seves cabines eren molt primitives, tot i això cadascuna podia transportar fins a 100 passatgers. RICARD FERNÀNDEZ, historiador local “Funcionava com si es tractés d’un ascensor. Botó vermell per parar i verd per posar en marxa. Aleshores, amb aquesta freqüència, era capaç de transportar 3.000 passatgers cada hora.” Les tarifes d’aquest funicular oscil•laven entre els 30 cèntims, si només s’agafava el bitllet de pujada, fins als 40 cèntims, si es feia l’anada i tornada al Palau Nacional. RICARD FERNÀNDEZ, historiador local “Des de les taquilles de l’estació, unes estacions molt senzilles en forma de trinxera i una cabina, també es despatxaven els bitllets per poder entrar al recinte de l’Exposició Internacional.” Un cop acabada l’Exposició Internacional es va tancar el funicular. Tot i això, amagat entre la vegetació de la muntanya, encara avui dia es pot veure el rastre d’aquest mitjà de transport.

Durant l’Exposició Internacional de 1929, l’Ajuntament va construir tres funiculars per facilitar l’arribada de visitants als pavellons. Un dels més desconeguts era el que unia el carrer de Lleida amb el Palau Nacional. Tenia un recorregut de 95 metres i només va funcionar durant un any.

Montjuïc té ara mateix un funicular en funcionament però en va arribar a tenir tres durant l’Exposició Internacional de 1929. Un unia el carrer de Lleida amb el Palau Nacional. Es va planificar com un mitjà de transport provisional i es va fer amb un pressupost molt reduït. Per tal de poder tirar endavant econòmicament aquest projecte, es van unir un conjunt d’empreses sota el nom de Locomoción y Transportes.

El funicular del Palau Nacional tenia un recorregut de 95 metres i estava format per tres cabines, que podien arribar a transportar fins a 100 passatgers cadascuna. Tenien una freqüència de pas de dos minuts i durant l’exposició podien arribar a transportar fins a 3.000 persones cada hora.

Els preus d’aquest mitjà de transport eren una mica elevats per l’època. El bitllet de pujada tenia un cost de 30 cèntims; el de baixada, de 15; i el d’anada i tornada, de 40. A més hi havia la possibilitat de comprar un bitllet conjunt que permetia anar o tornar al Palau Nacional i fer transbord al tramvia 61, que connectava el carrer de Lleida amb la plaça de Catalunya.

Un cop acabada l’Exposició Internacional, es va reduir notablement el volum de passatgers del funicular. Això va comportar-ne el tancament, tot i que la vida d’una de les cabines va continuar al funicular de Núria fins als anys 80. Però aquest no és l’únic vestigi que queda d’aquest funicular tan efímer. A la muntanya encara en queden algunes restes amagades entre la vegetació.