La construcció del primer centre de batxillerat del districte de Nou Barris actual es remunta a la dècada de 1970. JOSEP MARIA BABÍ, Arxiu Històric de Roquetes – Nou Barris “Hi havia una manca esgarrifosa de places d’ensenyament de secundària. Es van unir doncs tres escoles en una plataforma que eren l’escola Sóller de Porta, Ferrer i Guàrdia de Ciutat Meridiana i Pegaso de Sant Andreu, per reclamar i lluitar perquè es fes un institut a Sant Andreu.” Les associacions de veïns, les famílies, professors i alumnes van liderar tancades i manifestacions per aconseguir un institut. L’equipament, però, no era l’única de les demandes veïnals. JOSEP MARIA BABÍ, Arxiu Històric de Roquetes – Nou Barris “Els pares i sindicats el que volien era tenir l’opció de poder triar els professors per als seus alumnes.” Les pressions van fer que aconseguissin part d'aquesta reivindicació. Van engegar les classes el curs 1976-77, en uns barracons provisionals muntats a corre-cuita en uns terrenys comprats per l’Ajuntament, a la plaça de Harry Walker actual. JOSEP MARIA BABÍ, Arxiu Històric de Roquetes – Nou Barris “Es va inaugurar el nou institut, dit de Sant Andreu, en aquests barracons que tenien una capacitat de 640 alumnes quan la mancança era de 2.200.” Les manifestacions per construir un edifici digne van continuar set anys més. L’edifici actual de l’Institut Sant Andreu es va inaugurar el curs 1983-84.

L’octubre de 1976, uns 600 alumnes dels districtes que avui coneixem com a Sant Andreu i Nou Barris van començar a fer classe en uns barracons situats a la plaça de Harry Walker. El seu institut va néixer en plena època de transició política, gràcies als esforços de les associacions de veïns, pares, professors, personal no docent i alumnes.

La lluita per la construcció del primer centre de batxillerat a Nou Barris va ser molt llarga. La manca de places de BUP als barris era esgarrifosa i per això es va constituir la plataforma Escoles en Lluit,’ formada per tres centres educatius: Sóller (Porta), Pegaso (la Sagrera – Sant Andreu) i Ferrer i Guàrdia (Ciutat Meridiana). Les pressions socials constants mitjançant peticions a les diferents administracions, tancades i manifestacions van aconseguir materialitzar l’institut.

Al cinema Astor de la rambla de Santa Eulàlia, el 27 d’octubre de 1974, amb un gran èxit ‘’assistència (més de 1.000 persones entre associacions de pares d’alumnes, de veïns i públic en general), es va formar una taula rodona amb representants del Ministeri d’Educació i Ciència (MEC) i l’Ajuntament per bastir l’Institut Sant Andreu.

Aquest va engegar les classes el curs 1976-77 en uns barracons provisionals muntats a corre-cuita als terrenys comprats per l’Ajuntament a l’antiga fàbrica Hispano Villiers a tocar del passeig de Valldaura. Es van haver de suspendre les obres d’un altre centre que s’estaven executant en terrenys de Renfe-Meridiana. Inicialment, el conjunt arquitectònic el formaven un seguit de barracons que donaven cabuda a 640 alumnes, quan la demanda era de 2.200 places.

La lluita veïnal no només demanava unes instal·lacions adequades. Les famílies i els sindicats volien tenir l’opció de triar el professorat per als alumnes. La meitat dels professors, voluntaris, que es van presentar però no van ser acceptats pel ministeri. Veïns, pares, mestres afectats i alumnes es van tancar a l’església de Santa Engràcia durant dos dies fins que la policia va fer-los sortir. Després del tancament, 13 dels 15 mestres proposats pels veïns van ser acceptats.

Però la lluita va continuar. Els alumnes i professors van haver d’esperar set anys per ser traslladats dels barracons a les noves instal·lacions. Les manifestacions contínues van pressionar l’Administració per construir un nou edifici digne, l’actual, que es va inaugurar el curs 83-84.