La història del Monestir de Pedralbes ha estat marcada per dues dones. La seva fundadora, la reina Elisenda de Montcada, i Mercè Anzizu, una dona d'origen burgès que quan va ingressar al convent, es va convertir en sor Eulària Anzizu. ANNA CASTELLANO, directora de l'exposició “Si la reina va fundar el monestir, la veritat és que si nosaltres podem veure avui dia el monestir, tan íntegre i li podem apreciar tots els detalls és gràcies a sor Eulària d'Anzizu qui, a finals del segle XIX, i imbuïda per la Renaixença i la restauració del patrimoni va donar tota la seva dot al monestir.” Just ara fa 100 anys de la seva mort i se la recorda en una exposició que recorre sis sales del monestir. Cadascuna representa una de les facetes de Sor sor Eulària. La seva vida, des que era una nena, es mostra en un audiovisual, mentre que la sala Sala de l'Abadia serveix per repassar la seva faceta de poetessa, fortament influenciada per Jacint Verdaguer. També se la posa en contraposició amb dones de l'època, les obres de les quals van estar a l'ombra de les dels seus contemparanis contemporanis homes. Al monestir, Sor sor Eulària també va fer d'arxivera, tal i com es pot veure a la sala Sala de la reinaReina. “Sor Eulària va viure en una època de ressorgiment del catalanisme. Ella ho compartia. La seva poesia patriòtica, una vegada va entrar al monestir i sota la influencia de de mossèén Collell es va dirigir a estudiar el passat històric.” Però la tasca de Sor sor Eulària no acaba aquí. A la sala Sala de les Claraboies s'explica que va fer possible la restauració del monestir i va aconseguir reivindicar el seu patrimoni.
“Dones silenciades. El llegat de sor Eulària Anzizu” comença amb un audiovisual que explica els orígens de Mercè Anzizu, abans d’entrar al convent. Es va quedar sense pares molt jove i es va criar amb els avis i familiars propers, com Eusebi Güell. Pertànyer a la burgesia va permetre a Mercè Anzizu rodejar-se d’intel·lectuals i això la va portar a escriure poesia, a compondre música i a mostrar una sensibilitat especial vers les arts. En el moment d’ingressar al monestir va abandonar la vida burgesa i va passar a anomenar-se sor Eulària Anzizu.
A la sala capitular del monestir es contraposa la figura de sor Eulària amb la d’altres dones del seu temps com Caterina Albert o Margarida Xirgu. Totes, dones rellevants que van veure com la seva obra quedava a l’ombra de creadors masculins. Segons Anna Castellano, directora de l’exposició, “són dones amb les quals sor Eulària potser no va coincidir mai i fins i tot potser no s’hauria posat mai d’acord però que comparteixen amb ella el fet de ser dona i d’alguna manera haver estat silenciada per aquest fet”.
A la sala de l’abadia del monestir, es mostren diferents obres poètiques de sor Eulària i es contraposa la seva obra a la de Jacint Verdaguer, que també va passar de ser un artista al servei de la noblesa a compondre per als mes desfavorits. Verdaguer va reconèixer la qualitat dels textos de sor Eulària. Sobre la sala de l’abadia, a la cel·la de les Santes Creus del monestir, es repassen les creacions musicals de la monja.
Ja al segon pis, a la sala de la reina s’explica quina va ser la tasca de sor Eulària com a arxivera al monestir. Segons Castellano, Anzizu era molt catalanista i sabia de la importància de recordar i arxivar la història del país i del monestir. Per això, va fer una gran tasca intensa d’indexació i classificació dels monuments de les monges clarisses. Per últim, a la sala de les claraboies, es recorda la faceta de mecenes de sor Eulària, que va donar la seva dot per a la restauració del monestir, però a més a més, es va preocupar de reivindicar el patrimoni de les monges.
