MONTSERRAT ESPINÒS, directora de la biblioteca de la UPF “Aquest edifici es construeix per a ser un gran dipòsit d’aigua, per regar el parc i per què la font monumental tingués aigua. És un edifici que es crea per mantenir l’aigua a dalt, un dipòsit d’aigua amb l’aigua a sobre, però l’interior era un interior inútil, un interior sense funcionalitat prevista.” Rètol: Imatges cedides per la Universitat Pompeu Fabra L’interior de l’edifici està format per cent columnes que havien d'aguantar les més de 10.000 tones d’aigua del dipòsit que hi havia a sobre. MONTSERRAT ESPINÒS, directora de la biblioteca de la UPF “És un edifici de maó, i que havia de suportar molt pes per tant és un edifici molt sòlid, molt potent, des d’aquest punt de vista arquitectònic.” Rètol: Imatges cedides per Carlos Bosch L’any 1886 l’Ajuntament de Barcelona va decidir donar utilitat a l’edifici i convertir-lo en un asil municipal, que va estar en funcionament fins a l’any 1977. MONTSERRAT ESPINÒS, directora de la biblioteca de la UPF “Una institució de beneficència del s. XIX, on s’acollia la gent sense sostre, persones amb trastorns mentals, amb demències, és a dir, tota mena de persones en aquesta situació en un edifici una mica dur des d’aquest punt de vista per acollir aquesta funció.” Rètol: Imatges cedides per la Universitat Pompeu Fabra Posteriorment va tenir diversos usos fins que l’any 1992 la Universitat Pompeu Fabra l’adquireix per convertir-lo en la biblioteca. MONTSERRAT ESPINÒS, directora de la biblioteca de l’UPF “S’hi fan altres actuacions arquitectòniques com la de construir un entresòl per guanyar superfície útil, obrir els sostre per fer-hi un gran lluernari que permeti entrar llum natural a la sala.” L’any 1999 va començar a funcionar com a biblioteca general de la Universitat, actualment estan rehabilitades tres quartes parts de l’edifici.

Fontserè el va concebre com una estructura tradicional i va descartar la tècnica, més moderna a l’època, dels pilars de fossa, per les càrregues enormes que havia de suportar el dipòsit (més de 10.000 tones d’aigua) i a la seva gran altura. Una de les curiositats del projecte és que el càlcul estàtic del dipòsit i dels elements de suport, els va fer un jove estudiant d’arquitectura, aleshores aprenent de Fontserè, anomenat Antoni Gaudí.

L’edifici és una construcció inspirada en un prototip romà, formada per un laberint d’arcs paral·lels de 14 metres d’alçària, que es creuen en una volta de canó i que s’estenen al llarg de 65 metres de profunditat. Es va començar a construir l’any 1876  i es va inaugurar l’any 1880. Un edifici imponent per al qual inicialment no es va planificar cap ús, a banda de ser el suport del dipòsit d’aigües.

L’any 1886 l’Ajuntament de Barcelona va adequar l’edifici per convertir-lo en asil municipal, un equipament que va estar en funcionament fins a l’any 1977. Després va tenir usos diversos: va ser magatzem dels bombers, vestidor i parc mòbil de la Guàrdia Urbana i arxiu de justícia, entre d’altres. L’any 1992 la Universitat Pompeu Fabra va adquirir l’edifici per convertir-lo en la Biblioteca General de la Universitat

L’any 1993 hi van començar les obres de rehabilitació, que es van fer en dues fases i encara n’hi ha una tercera pendent d’executar. S’hi van fer diferents actuacions arquitectòniques, es va construir un entresòl per guanyar superfície útil, i es va obrir el sostre per fer-hi una gran claraboia que permetés l’entrada de llum natural a la sala.

La biblioteca va entrar en funcionament l’any 1999 i inclou, entre d’altres, les col·leccions de la Biblioteca Haas, de la Cambra de Comerç i de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives.