El 20 de setembre de 1997, molts barcelonins van viure l'enderrocament del vell estadi de Sarrià amb curiositat. Més de 70 quilos d'explosiu van posar fi a 74 anys d'història. L'Àngel Bergadà se'n va anar de Barcelona per no veure-ho. ÀNGEL BERGADÀ, aficionat de l'Espanyol “Amb l'enderrocament d'aquest camp penso que es va enderrocar part del sentiment de l'Espanyol també. Una part del cor dels pericos es va enderrocar aquell dia ara fa 19 anys.” Després, va veure per televisió com la vella tribuna s'havia resistit a l'enderrocament. ÀNGEL BERGADÀ, aficionat de l'Espanyol “D'alguna manera jo penso que era l'esperit de l'Espanyol que no volia caure.” Després de 19 anys, aquesta és la tercera vegada que l'Àngel trepitja els jardins del Camp de Sarrià. Emocionat, recorda com va passar la seva joventut al Gol Sud de Sarrià, una graderia plena de festa que es trobava aquí. ÀNGEL BERGADÀ, aficionat de l'Espanyol “Aquest d'aquí que aguanta la bandera i té el xiulet a la boca, aquest sóc jo. Aquí estava el focus d'animació. Estàvem la penya Manigua, els Incansables, la penya de Lloret, la d'Argentona.” Bona part de la història de l'Àngel està lligada al vell Sarrià. De jove, jugar allà amb les penyes era el màxim i si s'havien de fer pintades per reivindicar un jugador, se’n feien. ANGEL BERGADÀ, aficionat de l'Espanyol “Canito era un jugador una mica conflictiu. Per mi amb moltíssims valors pericos. Vaig venir una nit amb amics meus de la Manigua i vam pintar una mica això.” A l'Àngel se li va fer difícil anar a l'estadi a veure l'últim partit. Aquell dia l'Espanyol va guanyar per 3 gols a 2 al València. ANGEL BERGADÀ, aficionat de l'Espanyol “Al final doncs tota la gent es va quedar aquí agafant una mica de gespa, alguns la xarxa de les porteries, emocionant.” Avui, l'Àngel no entén com aquest panell informatiu amb 10 línies de text és tot el que hi ha per explicar què es va veure i viure al camp de Sarrià. ÀNGEL BERGADÀ, aficionat de l'Espanyol “Sarrià era l'Espanyol. Parlar de Sarrià és parlar de l'Espanyol. És sentiment, és l'Espanyol en estat pur.”

Àngel Bergadà, aficionat de l’Espanyol de tota la vida, recorda molt bé l’antic estadi de Sarrià, enderrocat el setembre de 1997 després de 74 anys d’existència. Per a molts aficionats periquitos com ell “abans només podíem presumir de sentiment i a l’estadi de Sarrià hi era. El notaves. Parlar de Sarrià és parlar de l’Espanyol”. El club perico es va vendre els terrenys per fer front al deute econòmic que l’ofegava. Avui, on hi havia l’estadi hi ha blocs de pisos i els Jardins del Camp de Sarrià.

La història d’Àngel Bergadà està lligada a la del desaparegut estadi de Sarrià. Hi va entrar per primera vegada amb els seus pares amb 10 anys i allà va passar la joventut. Concretament va ser al Gol Sud, amb la penya espanyolista Manigua. Segons explica, la graderia era una festa. “Anava amb la bandera i el xiulet a la boca. Al Gol Sud estava el focus d’animació. Cantàvem i cridàvem gairebé els 90 minuts de partit. Estàvem la penya Manigua, els Incansables, la penya de Lloret i la d’Argentona, entre d’altres. Avui, després de tants anys molts encara som amics”, explica Bergadà.

L’Àngel també recorda quan feien partits de penyes o quan sortien de nit per fer una pintada a les parets de l’estadi per reivindicar el ja desaparegut José Cano López, “Canito”. “Era un jugador conflictiu. Estava barallat amb l’entrenador, amb Maguregui. Però per mi, tenia moltíssims valors pericos. Vaig venir una nit amb amics meus de la Manigua i vam pintar: ‘Canito, titular’.”, relata l’Àngel. Anys després es va fer l’abonament a la tribuna nova i va portar la seva filla petita perquè es fes fotos amb els Urruti i els Marañón.

Avui, després de 19 anys, és la tercera vegada que l’Àngel trepitja els Jardins del Camp de Sarrià, lloc que ocupava el mític estadi perico. “Veure aquests jardins em fa sentir pena i enyorança. He tornat a recordar el Gol Sud, la tribuna vella, els partits de la UEFA que es van jugar a aquest camp, els partits del Mundial del 82. Aquest camp és història de l’Espanyol però també del futbol. Aquí es va marcar el primer gol de la Lliga, el va fer l’espanyolista Pitus Prat”, recorda Àngel Bergadà, a qui li va costar anar a l’últim partit que es va jugar a l’estadi de Sarrià. “No volia venir. No volia veure l’últim partit. El volia recordar l’estadi d’una altra manera. Em vaig queda a casa escoltant-lo per la ràdio, però em posava nerviós i finalment vaig venir per veure la segona part. Aquell partit l’Espanyol va guanyar per 3 gols a 2 el València. Al final, tota la gent es va quedar aquí agafant una mica de gespa; alguns, la xarxa de les porteries, va ser emocionant”, recorda.

El dia que van enderrocar l’estadi va marxar de Barcelona. Era el 20 de setembre de 1997. “No volia estar present. No hauria suportat veure l’enderrocament. Ho vaig veure després per televisió… com va resistir la tribuna! D’alguna manera penso que era l’esperit de l’Espanyol, que no volia caure”, riu mentre ho explica. Avui, on abans hi havia la tribuna vella, hi ha un bloc de pisos i un supermercat. “La meva sogra va a comprar allà. Jo sempre li dic: ‘Vas a comprar a la tribuna de Sarrià’.”

Avui, als Jardins del Camp de Sarrià només hi ha un panell informatiu. “No entenc com es pot explicar tot el que es va veure i viure allà en un paràgraf de 10 línies, en un panell com aquest. És molt pobre. Aquest va ser el bressol de l’espanyolisme. Sarrià era l’Espanyol. Parlar d’aquest barri és parlar de l’Espanyol. És sentiment, Espanyol en estat pur.”